CAMISES BLAVES A CANET: ENS HI VA LA LLENGUA, ENS HI VA EL PAÍS

“Camises blaves a Canet”
( CRISTINA CALDERER )

Pluja d’articles lacrimògens a la premsa espanyola sobre el cas del nen de Canet de Mar. “No es el niño del pijama de rayas pero podría serlo ”, escriu a l’Abc un tal Luis María Fernández, que pel que veig és director de cinema. Després sento Carlos Carrizosa, líder del partit de l’espanyolisme agònic, comparant el mateix nen amb els alumnes negres que van trencar la barrera de la segregació racial al sud dels EUA. I constato que més enllà de la pura estupidesa de les comparacions hi ha un fil, no pas roig, que connecta els dos discursos, que serveixen un mateix objectiu, un objectiu d’estat : promoure el conflicte civil a Catalunya. Perquè Espanya -aquest cop- no vol tornar-se a embrutar les mans com l’1 d’Octubre; li és més pràctic fer servir els seus peons de dins, i les seves palanques de poder de fora, per imposar la idea que els oprimits som els opressors, que els demòcrates som els antidemòcrates, que els jueus són els antisemites i que la llengua pròpia del país, minoritzada i perseguida durant segles de manera implacable, és en realitat l’ariet d’una persecució semblant a la dels nazis i el Ku Klux Klan.

Per molt que em preguntin qué pone en tu DNI, a mi em sembla que una operació d’aquesta magnitud, d’una tal mesquinesa, no es fa contra compatriotes, sinó contra enemics declarats.

La realitat és que tenim una llei de normalització del català pensada per compensar una petita part del dany que ens han infligit els successius governs espanyols; aquesta llei s’ha aplicat de forma flexible, per no dir indolent, en part per la pressió immigratòria, de manera que el català no ha aconseguit revertir la seva situació. Però com que la llengua no recula prou de pressa, com que qualsevol llibre, cançó, tuit o conversa en català subleva i irrita els habitants del búnquer, l’espanyolisme ha decidit prémer l’accelerador amb l’ajut d’una colla de franquistes amb toga que dicten les sentències i capgiren plans educatius amb un simple cop de maça. I així, un solitari progenitor d’una escola de Canet de Mar, que per cert és excandidat de Ciutadans, ha aconseguit que tota la classe del seu fill canviï d’idioma. Aquí no hi ha pijames de ratlles, hi ha camises blaves de la Falange utilitzant un infant de forma obscena.

Entenc que la unitat civil és un bé a preservar, tot i que jo amb els votants de Vox, per exemple, no vull cap mena d’unitat, en faig prou amb una coexistència resignada. La unitat de debò no s’imposa; es construeix sense ingerències. Si fóssim independents, el sistema educatiu no el decidiria un jutge, sinó el Parlament, i l’aplicarien els centres docents seguint criteris pedagògics, i no obsessions assimilistes. Però no som independents, ni tenim la força per ser-ho (només la força democràtica, que a Espanya és una anècdota). Se’ns ha dit que hem d’acumular forces i que hem de gestionar el “mentrestant” eficaçment. I potser això no era tan mala idea, veient que Espanya ha decidit que no hi ha mentrestants que valguin, que s’ha d’encendre la metxa ara, abans que tornem a estar forts i mobilitzats.

Si la política del reencuentro amb Catalunya és aquesta, caldrà treure’s la son de les orelles abans del que pensàvem. Espero que la comunitat educativa es planti davant d’imposicions arbitràries com la de Canet. Espero també que la Generalitat actuï per impedir més intromissions. Que un exèrcit d’inspectors controli l’aplicació de la immersió a tot Catalunya. Però això vol dir més conflicte i més sentències; un pedaç, al cap i a la fi. Tots sabem que això només té una solució, que és la sobirania plena, i des d’aquesta llibertat construir una unitat civil autèntica, sense tuteles. Ens hi va la llengua, ens hi va el país
Informa:ARA.CAT (11-XII-2021)

126 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: