CAMPANADES A MORT A CIUDADANOS, FERIT DE MORT

“Campanades a mort a Ciutadans ”
De l’èxit del 21-D al penya-segat del 14-F, els unionistes han arrossegat una trajectòria erràtica en què ha volgut ser socialdemòcrates, liberals i populistes
( PEP MARTÍ )
“No ho sabia ni Sonia Sierra”. Així expliquen a Ciutadans la sorpresa amb què molts, des del nucli dur dirigent als sectors més crítics amb l’executiva d’Inés Arrimadas, van acollir la notícia de l’abandonament de militància per part de Lorena Roldán i el seu fitxatge pel Partit Popular. Que no ho sabés ni Sonia Sierra era un senyal del secretisme amb què Roldán ha dut aquesta operació, ja que Sierra ha estat considerada una amiga propera seva de fa temps.

Aquest dilluns, el PP ha presentat un nou fitxatge, el de la regidora Eva Parera, del grup Barcelona pel Canvi que lidera Manuel Valls. Malgrat que Parera no formava part orgànica de Ciutadans, sí que en el seu moment en va ser companya de viatge, quan l’exprimer ministre francès va aterrar en la política catalana de la mà d’Albert Rivera i Inés Arrimadas en una operació per aconseguir l’alcaldia de la ciutat.

Ciutadans està perdent quadres i militants des de fa temps. Però la tendència s’ha accelerat les darreres setmanes. I per tots costats. El dia abans de la sortida de Roldán es feia públic el pas al PSC del fins ara portaveu dels taronja a l’Ajuntament de Tarragona, Rubén Viñuales. Dues baixes significatives que colpegen el partit a les comarques tarragonines.

Ciutadans és en aquest moment un animal ferit que sagna per tots costats i a qui tots els seus competidors li oloren la sang. Si la pugna amb el PP és evident per l’hegemonia de l’ala dura de l’unionisme, el moviment efectuat pel PSC amb la designació de Salvador Illa com a cap de cartell a la Generalitat també ha agafat per sorpresa la direcció taronja i fa témer una important esquerda pel flanc de l’antic votant socialista que havia optat per Ciutadans.

Aquests dies, en sectors de la militància del partit d’Arrimadas es comenta amb certa simpatia la figura del ministre de Sanitat, fins i tot contraposant-lo a Miquel Iceta. Un dirigent de Ciutadans ha recordat a NacióDigital que “Iceta no va ser a la manifestació constitucionalista del 8 d’octubre i, en canvi, Salvador Illa sí”. De fet, una de les cares de l’unionisme cívic, Joaquim Coll, recordava aquests dies a les xarxes que el ministre de Sanitat “mai ha estat equidistant” i sempre els ha fet costat.

La poca mà esquerra de la direcció taronja

La crisi de Ciutadans i el seguit de baixes de militància no és d’ara. Però en l’abandonament de Lorena Roldán sí que s’ha delatat la praxi utilitzada per la direcció del partit, convençuda que podria apartar Roldán i que aquesta assumiria en silenci la seva situació, ja que mantenia la seva posició com a diputada i senadora autonòmica així com a portaveu a la cambra alta. Els crítics amb la direcció van emprar tots els recursos possibles per intentar revertir la decisió de purgar Roldán, però sense èxit.

Les crítiques a la poca mà esquerra de Carlos Carrizosa -designat per la cúpula del partit com a nou candidat a Catalunya sense passar per primàries- són nombroses, com també a les seves declaracions després de la marxa de Roldán i Viñuales. El cap de cartell taronja a la Generalitat ha repetit aquests dies que el partit és al centre i, per tant, qui vulgui anar a l’esquerra o a la dreta, en referència al PSC i al PP, és lliure de fer-ho.

El PP: no a Catalunya Suma, sí a Roldán

Els populars catalans s’han llançat a la jugular de Ciutadans, conscients que necessiten trastocar la correlació de forces entre totes dues formacions. El 21-D del 2017, Ciutadans va assolir 36 diputats, per només 4 del PP, que va quedar al límit del col·lapse. Després, però, les coses han canviat. La manca d’experiència i de solidesa política de la cúpula taronja ha passat factura, i ja es va veure en la incapacitat per treure rèdit dels magnífics resultats del 21-D.

Tot i els bons resultats del 21-D, Arrimadas no es va voler psotular a presidenta i després va donar el salt a Madrid, deixant els seus desarmats

Inés Arrimadas, tot i els seus magnífics resultats, es va negar a postular-se com a presidenta per evitar ser derrotada en una votació al Parlament. Tampoc va voler presentar una moció de censura perquè era conscient que no la guanyaria. Però, en no fer-ho, va evidenciar la seva fragilitat i la incapacitat per esdevenir una líder alternativa. En un partit on l’únic que ha importat sempre ha estat els resultats, Arrimadas va renunciar a fer política. Després, va optar per donar el salt a Madrid, a inicis del 2019, deixant el seu partit molt desarmat a Catalunya.

En les eleccions espanyoles del 2019, els populars ja van retallar distància. En les del 28-A, encara Ciutadans va superar de llarg el PP (11,56% amb 5 diputats enfront del 4,84% i només 1 escó per a Cayetana Álvarez de Toledo). Però el 10-N ja es va produir un sorpasso popular (amb el 7,43% envers el 5,61% dels taronja i un empat a 2 diputats).

Des del PP català sempre s’ha vist amb recança la possibilitat d’una coalició amb Ciutadans, el projecte Catalunya Suma que en algun moment s’havia avaluat des de Gènova. Entre els militants catalans del PP, les simpaties envers Ciutadans han estat descriptibles. I encara més, després dels resultats de l’aliança amb els taronja al País Basc, que es van saldar en fracàs, la direcció d’Alejandro Fernández va posar aigua al vi tot el que va poder.

Descartada la coalició, al PP han optat per una via més factible i reduïda al fitxatge de figures de l’entorn de Ciutadans -o, en el cas d’Eva Parera, del de Manuel Valls- que puguin ajudar a l’objectiu de superar Ciutadans sense el cost d’una coalició formal.

De la socialdemocràcia a pactar amb Vox

Ciutadans travessa el moment més difícil de la seva història en què han confluït diversos factors. Hi ha una evident crisi de lideratge produïda per la renúncia d’Albert Rivera a la sotragada electoral patida en les darreres eleccions espanyoles, quan va quedar reduït a un grup de deu diputats al Congrés. Les contínues peripècies ideològiques del partit taronja li estan passant també factura. Tot i la seva definició com a partit de centre liberal, el cert és que l’únic element que resta com a permanent en el seu discurs ha estat la línia d’atac al catalanisme i a la normalització lingüística.

En la resta de temes, Ciutadans no ha pogut ser més erràtic. Sorgit de l’escalf de les trobades d’intel·lectuals antipujolistes propers al PSC, el partit taronja va voler representar els sectors decebuts amb la línia catalanista del maragallisme. Les referències a la socialdemocràcia (això sí, “no nacionalista”) aviat van passar a millor vida a mesura que Ciutadans anava penetrant en l’arena política espanyola.

Rivera va anar improvisant tots els papers de l’auca possibles: renovador de la dreta espanyola enfront un Mariano Rajoy desgastat, encarnació espanyola d’Emmanuel Macron, fins a acabar sent un exponent del populisme de dretes, facilitant el pas, potser sense ser-ne plenament conscient, a la dreta nacionalista de Vox, amb la qual va subscriure diversos pactes de govern. Un viatge massa accidentat per un partit nascut per plantar cara a la Catalunya que aspirava a més sobirania.

Els que contemplen amb més serenor el panorama són els quadres que se senten més fidels a l’esperit fundacional del partit, que consideren traït per l’actual direcció. “Ciutadans ha acabat emulant els pitjors defectes dels vells partits sense la seva experiència”, assegura un exmilitant. Un dels diputats sortints al Parlament, Sergio Sanz, adscrit al sector crític, ja ha anunciat que no es postularà per repetir. La direcció d’Inés Arrimadas afronta les eleccions catalanes més sola que mai i conscient que les urnes que els van enaltir el 21-D ara poden ser la seva tomba.

Informa:

131 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: