CARTA A LA CONSELLERA DE CULTURA: HI HA ALGUNA VACUNA CONTRA LA PANDÈMIA DE LA LLENGUA ?

“Carta a la Consellera de Cultura”
(MIQUEL STRUBELL )

MH Consellera, felicitacions pel nou càrrec. Us desitjo molts encerts. Voldria fer-vos algunes observacions urgents, ara que deveu estar acabant de perfilar la vostra política al davant de la conselleria. Solem sentir a dir que les conselleries de Salut i Economia són les que avui tenen al davant una situació de més emergència al nostre país. Permeteu-me que inclogui Cultura entre elles. Segons com es miri, fins i tot es podria argumentar que és la que més emergència té. Perquè la situació econòmica i sanitària del país, per molt tràgica que sigui, s’acabarà arreglant, més tard o més d’hora. Però ho farà la situació de la nostra llengua, qüestió en la què Cultura hi té una part important de la responsabilitat? Tindrem vacunes i inversions per a les primeres. Té vacuna expiatòria el català?

Des de qualsevol òptica que l’observem, i basant-nos en l’evidència, la situació de la llengua catalana hauria de ser la prioritat absoluta i urgent de la seva conselleria. Diguem-ho ben clar, això no ha estat així en els darrers temps si hem de parlar en termes d’acció de govern i resultats efectius, inclús de debat públic. Sí bé hem trobat lògic que la conselleria de Salut hagi prioritzat la lluita contra l’emergència de la pandèmia de la COVID-19, ¿per què no demanem una actitud semblant a Cultura pel que fa a la pandèmia que afecta el català? No és tan o més greu en termes de resolució? Potser no estem parlant de les morts de persones, però sí de la possible mort d’un idioma a mitjà termini, preocupació que no sembla que hagi de patir cap altre idioma amb estat a l’Europa actual. Almenys és el que vaticinen no poques persones de la sociolingüística i de la cultura, com ara el flamant Premi Nacional de Cultura, Narcís Comadira, a qui algun noticiari nostrat tallava sospitosament les declaracions en què ho denunciava.

Vos consellera, teniu el deure de tallar radicalment amb una tradició a la conselleria que, per les raons que siguin, ha tendit a fer l’estruç, quan no mostrava una manifesta manipulació de les dades sobre l’ús social de la llengua (com passava en temps d’algun conseller del president Pujol). Si volem salvar el català, Cultura té l’obligació prioritària d’afrontar la situació amb valentia i d’explicar a la població què comporta l’operació de salvar un idioma sense estat. No estem parlant d’una fotesa sinó d’una situació que, si se li plantegés a qualsevol país normal amb llengua pròpia –el portuguès, el neerlandès o el danès–, seria qüestió d’estat i de màxima urgència. El dolor de veure com el jovent d’aquest país passa definitivament del català, fins i tot quan ha pogut educar-se en aquest idioma, seria insuportable després de tot el que s’ha hagut de patir per recuperar el català en temps encara més difícils que l’actual. I no n’hi ha prou amb l’actuació de les ONGs, sinó que és el propi Govern que ha de liderar el procés.

És inconcebible que en un país “normal” la suplantació, indefensió i menyspreu mostrats envers la llengua del país fossin tan pandèmiques com aquí

Qui dubti de la gravetat de la situació, que pari orella, que es fixi en la praxi lingüística de la majoria dels nous establiments comercials que apareixen a les ciutats o de no pocs de les antics que, com denunciava fa pocs dies Antonio Baños, estan traient nous menús post COVID que ignoren el català. La llengua està davant d’una situació realment greu que Cultura ni pot negar ni obviar. Que no ens passi igual que a l’occità, la dràstica disminució en l’ús social del qual va ocórrer sense el més mínim xoc mediàtic. No podem seguir més temps enganyant-nos al respecte, no serà televisada la desaparició del català sinó que és el que ens trobarem un dia en aixecar-nos. Si bé l’autonomisme ha servit un temps per cobrir les necessitats bàsiques de l’ús del català entre els catalanoparlants, almenys per donar una aparença de normalitat a la llengua, avui el model ha caducat. No cal ser un mag per veure que ni l’escola catalana ni TV3 estan funcionant avui com a veritables eines de recuperació del català. Més aviat TV3 és atrezzo per fer bullir l’olla de la bombolla catalanoparlant, i encara la de més edat.

El català –com involuntàriament es demostra a diari en excel·lents programes com el Popap– simplement no compta amb les potents eines modernes que fan possible la vida dels idiomes moderns entre les noves generacions de qui depèn el futur. Hauria de ser un objecte d’un pla de xoc esbrinar perquè el canal Super3/33 té un corprenedor 0,5% del share, la qual cosa confirma que tenim un gravíssim problema entre els joves, molts dels quals ni veuen la TV. I fora de TV3, el català hi troba una jungla. No estranya que el món que interessa els joves, sigui molt majoritàriament en castellà i anglès, com no passava als joves catalans dels anys 90. Això ens ha portat a una situació en què avui resulta francament hilarant –si no fos tràgic– que algú encara tingui el cinisme de continuar parlant de “guetos castellanoparlants” a casa nostra avui. Els autèntics guetos lingüístics a casa nostra avui, en quasi tots els àmbits, són els dels catalanoparlants, diguem-ho ben clar d’una punyetera vegada. I cada dia més. Deixem-nos d’enganyar si us plau. Perquè aquest engany també alimenta el grotesc discurs catalanòfob originat per Ciudadanos que ara no té cap empatx en assumir el PSC i fins i tot algun sector dels comuns que s’ho hauria de fer mirar.

Sé que és arbitrari recórrer a l’experiència personal, però no voldria que mai se’m pogués jutjar per haver-m’ho callat. Jo visc davant d’una escola a l’Empordà –sí, al “mític” Empordà del pastor i la sirena– i quan a la sortida de classe sento parlar algun alumne en català, em fa girar el cap i tot. Em deia una àvia que quan hi ve a recollir els seus dos néts, de família 100% catalanoparlant, surten de l’escola parlant entre ells en castellà. I d’anècdotes així, tothom del meu entorn n’explica a carretades. No arriba aquesta realitat als polítics? S’arriba al punt de dubtar, com ho fan no pocs mestres soferts, si més enllà d’ensenyar la llengua, l’escola no estigui servint més per socialitzar el castellà.

Consellera, cal deixar de fer el paperot. Ja no valen les posicions acomodatícies. Seria gravíssim seguir sense actuar amb contundència davant la greu situació del català en quasi tots els àmbits: als jutjats (on baixa dos punts percentuals cada any, i aviat ja no podrà baixar més), a les universitats, al cinema (on cada vegada més directors catalans renuncien sense traumes a la llengua) o fins i tot als mitjans teòricament catalanòfons (ara sembla que a cada programa de la CCRTV hi necessitin una mena de comissari castellanoparlant, fent-nos arribar el missatge subliminar que es pot viure perfectament a Catalunya sense usar el català). No pensen en l’efecte nociu que té que a tothora contactin amb “experts” per explicar-nos en castellà com es cullen bolets, com si no tinguéssim experts en totes les àrees que ho expliquin en català. ¿Potser la BBC entrevista gent en francès de forma regular per informar del dia a dia tecnològic?

Necessitem una consellera de Cultura amb valentia que reconegui honestament la preocupant realitat de la llengua i treballi incansablement per trobar fórmules per començar a rectificar i treure-la del gueto

Per altra banda, ningú no veu l’efecte anorreador que té per al català la síndrome “ahora-la-toma-en-castellano-por-favor” de les entrevistes als polítics i personatges públics? Tot això suplanta i invisibilitza perjudicialment la llengua fins al punt que, en àmbits castellanoparlants, es dubti que els catalans parlin realment el seu idioma. Ningú no pensa en l’immens mal que fa a la llengua aquest missatge subliminar? Per cert, faci la prova consellera, de passar pel dial de les ràdios disponibles en qualsevol freqüència, allà on vulgueu del país, per veure que entre l’allau d’emissores en castellà, la presència d’alguna en català és pràcticament anecdòtica. Tot això contribueix a una letal subordinació del català que els modernistes van voler capgirar fa més de cent anys, buscant l’emancipació del seu idioma. Avui, tornar a buscar aquesta emancipació perduda hauria de ser la prioritat de la Consellera. Ho seria a qualsevol país “normal” que patís un problema semblant, tot i que en realitat és inconcebible que en un país “normal” la suplantació, indefensió i menyspreu mostrats envers la llengua del país fossin tan pandèmiques com aquí.

Durant dècades, i per les raons que fos (inestabilitat o inoportunitat polítiques, indefensió davant el discurs de l’odi, inhibició davant la síndrome Calvo Sotelo, la falta de voluntat etc.), la situació del català –l’autèntica situació del català– ha estat una preocupació menor per a la Conselleria, malgrat la bona feina realitzada per Àngels Ponsa i Lluís Puig. Ho vaig poder comprovar de primera mà formant part de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya a la IXª legislatura (que realment era la Xª). No s’hi debatia quasi mai sobre la ja preocupant situació del català. Tampoc s’explica que avui la despesa per habitant en Cultura a Catalunya sigui 24 vegades menor que a Suècia, i 6 vegades menor que a França. Devem anar sobrats, factor que, en el fons, sospito que és una part important del problema. A veure si un dia els bascos –amb tota la dificultat que l’euskera comporta– no ens passen al davant en el tema de la llengua. No seria estrany amb la constant picada de pedra que practiquen amb la mobilització massiva que hi ha a favor del model D i l’empenta d’entitats com AEK i el moviment d’ikastoles. De més verdes… Perquè aquí, en canvi, no hi ha ni mobilització ni debat. Preferim dividir-nos entre els qui no veuen el problema i els qui el donen per finiquitat.

A més, el silenci que predomina al voltant de la llengua també és letal en permetre que proliferin els rocambolescos relats culturalment genocides d’alguns grups unionistes, aquests sí, promocionadíssims. Estic convençut que el nostre mal sí vol soroll. És la tasca de la Conselleria de Cultura promoure un debat a la societat –i entre departaments– que expliqui el risc que corre la llengua, en faci veure la legitimitat com a llengua de la terra i obri una ofensiva intel·ligent i a gran escala per capgirar-ne la situació. Al nostre país, tant catalanoparlants com castellanoparlants necessitem una consellera de Cultura amb valentia que reconegui honestament la preocupant realitat de la llengua i treballi incansablement per trobar fórmules per començar a rectificar i treure-la del gueto. Cal una consellera amb la voluntat de trencar tòpics i l’ambició de voler liderar el procés que torni el català al lloc que li pertany abans que no sigui massa tard. Bona feina consellera.
Informa:ELNACIONAL.CAT (7-6-2021)

106 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: