Estimadíssims socis,

Us escric des de la sala d’espera del Suprem. Són hores i més hores d’escoltar com es qüestiona sistemàticament l’exercici de drets fonamentals. Però no penseu que això ens fa sentir odi o ens fragilitza, tot al contrari: escoltar-los ens reafirma amb tots i cadascun dels actes que estem duent a terme. Perquè l’absurd absolut només es pot vèncer des de la coherència més desacomplexada.

Aquest no és exactament un judici farsa sinó un judici polític d’Estat. Sota l’aparença d’imparcialitat i justícia, està perfectament orquestrat i planificat per consolidar una doctrina judicial on la dissidència política, social i cultural quedi neutralitzada. Una cerimònia plena de pompositat, gens banal ni casual, el resultat de la qual marcarà el nostre esdevenidor col·lectiu.

Al cor d’aquest Judici a la Democràcia hi trobem la voluntat d’il·legalitzar l’acció política i la desobediència civil, una eina històrica de transformació social. El que van fer centenars de milers de ciutadans l’1-O és un exercici col·lectiu de disciplina noviolenta. Però veiem com dia sí dia també l’Estat deshumanitza i converteix les víctimes en botxins per a justificar la violència policial. No permeten contrastar les declaracions amb els vídeos perquè els espanta la veritat.

Veiem com la impunitat de l’extrema dreta, malgrat centenars d’actes violents als Països Catalans, ha contrastat amb la presó preventiva, novament desproporcionada, de la Rut, una jove antifeixista de 20 anys. Una abraçada gegant per a ella i també per a l’Adri i la Tamara.

Som a les portes d’unes eleccions espanyoles marcades per l’anticatalanisme visceral. A l’Estat, tenim davant una dreta cada cop més extrema que competeix amb el feixisme i un PSOE acomplexat incapaç de combatre’l. Així, cada vot serà imprescindible per enfortir el drets, les llibertats i l’autodeterminació.

Tota l’empatia i tendresa cap els ciutadans de l’Estat que viuen amb la mateixa preocupació extrema la regressió autoritària. L’únic enemic a batre és la por.

Els dies que no hi ha judici, en Ruben, un mestre de música madrileny, m’ensenya a tocar el vell teclat de la sala d’estudi de la presó. Perquè, passi el que passi, sempre ens quedarà la música i la cultura, el convenciment que mai renunciarem a deixar-nos sorprendre per la bellesa de la vida.

Tinguem coratge. Sempre endavant!