CATALÀ, A L’ATAC (1). POLÍTICS, SI US PLAU, PARLEU NOMÉS EN CATALÀ EN LES CONFERÈNCIES DE PREMSA

“Català, a l’atac! (I)”
«No acceptem, per més temps, que qualsevol s’atreveixi a fer amb el català allò que no farien en cap altra llengua, enlloc».
( JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIA )
Un palíndrom és una paraula, o una frase sencera, que és igual llegint d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra: Mulla la llum, posem per cas. Però hi ha altres casos en què, llegint en una direcció o bé a l’inrevés, els mots continuen tenint significació, si bé no la mateixa. El més conegut deu ser el cas de Roma i amor. Pel tema d’avui, la situació de la llengua catalana, ens va com l’anell al dit l’exemple del nostre gentilici, idiomàtic i nacional: català, que, llegit a l’inrevés, és una crida al combat, que, pel seu caràcter subversiu segons el marc legal vigent, pot ser objecte de delicte de sedició, ja que en resulta, ni més ni menys, que a l’atac.

Un bon amic, Cebrià Tarragó, m’acaba de regalar Molt a favor. 57 propostes i un pacte per la llengua, obra de set autors, coordinats per Enric Gumà, que, sorprenentment, no és el plany habitual davant les aigües tèrboles per on ha de navegar l’idioma. Sense amagar-ne les dificultats del moment, fa propostes en positiu per situar la llengua allà on li correspondria en condicions de normalitat, gràcies a la reacció constructiva i activa de la comunitat de parlants, de forma inidividual i col·lectiva, les entitats, les institucions polítiques, les administracions, les empreses privades i les associacions de tot tipus, sempre des d’una perspectiva actual, associant al català les nocions de modernitat, utilitat, simpatia, atractiu, frescor i transgressió.

És molt significatiu que, precisament, la primera de les situacions que retrata i, per tant, aquella que n’origina ja la proposta primera, es tituli: Polítics, no desdobleu. Les conferències de premsa dels nostres representants acostumen a ser pesades i inacabables. S’ha establert com una mena de ritual pervers, del tot impensable en situacions similars amb polítics de qualsevol altre lloc del món, segons el qual, un cop s’ha dit tot el que s’havia de dir, en català, els nostres polítics amollen un: Ara, en castellà, d’acord? I, generalment, ho fan fins i tot sense que ningú els ho demani, com la cosa més normal del món.

De fet, normal no ho és gens, ja que no ho fa ningú més, enlloc. Algú s’imagina el president del Govern espanyol, a la Moncloa, a Madrid, o bé a Macron, a l’Elisi, a París, sol·licitats de repetir el mateix, però, en català, després d’haver-se explicat en espanyol i en francès, respectivament? O bé a Joe Biden a fer-ho en espanyol, després d’haver-se despatxat a gust en anglès? O bé a Angela Merkel, a repetir el mateix en rus, a la seu de la cancelleria a Berlín, quan ja ha acabat la seva intervenció pública en alemany? Quan parlen en l’idioma propi del seu país parlen per a tothom. Els nostres polítics, quan parlen en català, per a qui parlen doncs?

Aquesta actitud dimissionària de la llengua, perquè la redueix a un ús purament simbòlic, estètic, litúrgic, condemna el català a la marginalitat i a la clandestinitat, que és com dir a la inutilitat. La majoria de mitjans, tots els espanyols sense excepció, reproduiran tan sols les declaracions en castellà, l’únic idioma present a la seva premsa, ràdio i televisió, tant de caràcter públic com privat. El català acaba sent, doncs, allò que es fa servir abans de passar a parlar en una altra llengua, l’única important de debò. Tant és així que, per desgràcia, ningú no reclama als polítics que s’expressen en espanyol que repeteixin exactament el mateix que acaben de dir, però en català, com a gest de deferència cap a l’audiència catalanoparlant.

Aquesta pràctica tan provinciana dels polítics catalans, començant pels que es diuen independentistes, impedeix que fora d’aquí algú es prengui seriosament que tenim un idioma nacional viu, útil i quotidià. Apliquen, al peu de la lletra, la diglòssia més estricta, per la qual el castellà és la llengua A, la important, i la pròpia del país, el català, la B, la que serveix per anar només per casa. Com que tots hi apareixen expressant-se sempre en castellà i no en català, és fàcil de creure que emprar el català és només un gest de rebequeria antiespanyola d’uns quants radicals, ja que, com que tots saben castellà, no té cap sentit usar un idioma que no sigui aquest. La pluralitat lingüística existent a l’Estat, “objecte d’especial respecte i protecció”, segons l’article 3.3. de la Constitució espanyola, constitueix un instrument tan inútil com omplir d’aigua un cistell de vímet, ja que és el tot amagada, silenciada i, al capdavall, percebuda com a inexistent.

Alhora, però, s’envia un missatge clar als catalans, terrible, desencoratjador, desmobilitzador, ja que, si el president, el vicepresident, tots i cadascun dels membres del Govern, abandonen el català a la primera de canvi, no té cap sentit insistir en l’ús de la llengua catalana com a llengua pública de trobada, per damunt de les procedències lingüístiques diverses, ja que ells no prediquen, precisament, amb el millor exemple, sinó amb el pitjor. Com podem demanar normalitat del català a la justícia, al cinema o a l’etiquetatge de productes, quan no tenim normalitzat l’idioma a la Generalitat o al Parlament, on figura que hi són majoria els independentistes? El missatge desmoralitzador que es tramet als parlants, als mestres, als activistes de la llengua, a Òmnium Cultural, a la Plataforma per la llengua, als nouvinguts que volen incorporar-se a la comunitat lingüística és inequívoc: lasciate ogni speranza, que, segons ells, deu voler dir, suposo, “abandonad cualquier esperanza”…

Si els polítics catalans, en conferència de premsa, parlessin només en català, com els espanyols ho fan en espanyol, els francesos en francès, els anglesos en anglès o els alemanys en alemany, dirien el mateix, però serien més curtes, just durarien la meitat que ara. Per tant president Aragonès, vicepresident Puigneró, consellers i conselleres, secretaris generals, directors generals, sotsdirectors, major, comissaris, intendents, inspectors, sotsinspectors, sergents, caporals, agents, membres tots de la mesa del Parlament, parlamentaris, presidents de Diputació, batlles, no abandoneu més el català i doneu exemple de dignificació de l’idioma, passeu a l’atac per la llengua, fent-la sevir.

És possible de fer-ho, com en trobem algun exemple a la VII i VIII legislatura. Quan hi havia qui s’expressava en català i prou, primer creava una certa sorpresa, potser incomprensió inicial, i, en alguns, malestar i tot, però de seguida hom s’hi habituà i els mitjans van passar a fer traducció simultània, sobreposició de veu o subtítols, segons els casos. I no van insistir més en el reclam vexatori de demanar el canvi de llengua. Les noves tecnologies permeten una multiplicitat gran de solucions a la diversitat i només qui la nega pot oposar-s’hi, per continuar imposant la seva dominació lingüística. No acceptem, per més temps, que qualsevol s’atreveixi a fer amb el català allò que no farien en cap altra llengua, enlloc. Lògicament, la reflexió no és vàlida només per al Principat, sinó també per al País Valencià i les Illes Balears on algunes pràctiques dels polítics no són, precisament, un exemple a seguir, sinó a abandonar completament.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (19-VIII-2021)

90 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: