CATALUNYA ÉS ESPANYA, PREMSA INCLOSA

“Catalunya és Espanya, premsa inclosa”
(XAVIER ROIG )

Entre les coses que una mala classe política pot anorrear hi ha la premsa –entesa en el sentit ampli, com els mitjans de comunicació en general–. La llibertat d’aquest quart poder indispensable per al funcionament democràtic està assetjada arreu. Als països avançats, amb bona governança, la premsa pot anar fent la viu-viu amb ajuts puntuals. Però si vol ser ambiciosa, corre el risc d’acabar endeutada i instrumentalitzada. Ha de buscar altres solucions per mantenir la independència, que n’hi ha.

Catalunya és un país petit –jo diria que restret, però deixem-ho en petit–. Cap país de les dimensions de Catalunya té una premsa que pugui sobreviure sense subvencions. No hi ha prou mercat per cobrir els costos fixos. Parlo de Dinamarca, dels Països Baixos, de Bèlgica, etc. Si, a sobre, hi afegim que el nostre és un país on no es llegeix ni la meitat del que es llegeix en aquests altres que he esmentat, el problema està servit.

És una qüestió que, a casa nostra, podria tenir solució si es regulessin les subvencions per tal que fossin resultat d’una fórmula perfectament asèptica, neutral. Però no és el cas. Els successius governs d’arreu –Generalitat, diputacions, ajuntaments, etc.–, i del color que sigui, han aprofitat les subvencions discrecionals per comprar els mitjans. És una compra temporal, esclar –mentre els compradors estan al poder–, però que ha aconseguit que tinguem una premsa que fa el ridícul cada matí.

Una premsa no es deixa comprar si els seus elements s’hi resisteixen. Però no és el cas. El nostre és un país profundament corrupte –perquè el fet està assumit amb naturalitat–. A voltes la corrupció és descarada –el cas Millet n’és el paradigma–. D’altres és de baixa intensitat, però igual d’eficaç. Un exemple camuflat el tenim en els diaris que publiquen «semàfors» per deixar clar qui és bon minyó i qui no. És evident que aquest mètode, absolutament frívol, només serveix per posar semàfors vermells a gent llunyana –Boris Johnson, Merkel, etc.–, o unànimement estigmatitzada o irrellevant electoralment –en Casado, els de Vox, en Trump–, o a individus que són culpables i se’l mereixen però no s’hi poden tornar –un pedòfil, per exemple.

En qualsevol cas, no s’assenyala mai un element important de la societat local. Perquè aquí es posa de manifest l’altre gran problema català: la relació incestuosa entre el periodisme –que inclou els editors– i els polítics. No veureu mai que es critiqui un polític amb possibilitats de tenir poder ni un empresari local important, perquè, tard o d’hora, en un país tan petit, hi acabes topant. I, a sobre, a Catalunya, si és un polític o anunciant al que es critica, no et donarà diners.

El periodisme català imperant, sobretot l’imprès, va abandonar els principis deontològics fa anys. Se’n salven determinats papers minoritaris o exclusivament digitals. Pocs. Per fer-ho tot plegat digerible, el periodisme català s’ha empescat comparar-se permanentment amb la resta d’Espanya. Que les formes allí són més grolleres? Segur. Però tan comprats estan els d’allà com els d’aquí.

Una de les mancances que impedeixen que ens adonem del nivell informatiu que ens envolta és que el país va curt d’idiomes. Els que en parlem uns quants ventilem el cervell cada matí amb diaris estrangers. Us ho recomano. I als que no dominen idiomes els aconsello el traductor de Google, que tradueix les pàgines web amb una facilitat espaterrant. Feu-ho i veureu que, informativament, Catalunya viu de la rifeta espanyola. Una qualitat deplorable.

Hi ha molt periodista compromès. Però és desconegut i corre fora del camí del poder informatiu subvencionat. Ens trobem, doncs, amb un periodisme català dominant –subgènere de l’espanyol– que majoritàriament –insisteixo que se’n salven uns quants, però silenciats– està dividit en dues categories: els que menteixen i els que no diuen la veritat. Ho fan per por, per amenaces, per ambició, o perquè l’autocensura s’ha convertit en un costum tan interioritzat que gairebé és una resposta pavloviana. Pel que sigui. Però és inacceptable. Com ho és un metge que recepta medicaments subornat per la farmacèutica.

Un exemple clar, recent, de la col·laboració politicoperiodística orientada a desviar l’atenció del públic el trobem en el cas de la denegació d’extradició del cantant Valtònyc. Una manipulació subliminal i subtil, certament. Però tremendament efectiva. S’ha venut la notícia com un ridícul de la justícia espanyola. Però qualsevol jutge professional, tingui la ideologia que tingui, sap que, amb la llei a la mà, Valtònyc és culpable. I no es pot evitar. Perquè la llei vigent ho diu. Que és inservible i injusta? Sí, però no l’han pas derogat –cosa que sí que ha fet el Parlament belga. Heu vist cap semàfor vermell contra algun polític per no haver derogat aquesta llei?

Lamentablement, fa temps que la democràcia ens pica a la porta suplicant ajuda. Però no se’ns n’informa.
Informa:CLARICATALA (15-1-2022)

155 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: