CATALUNYA I ISRAEL: UNA POLÈMICA INNECESSÀRIA

“Catalunya i Israel; una polèmica innecessària”.
Com que qui no té feina a fer el gat pentina, una comissió del Parlament català (no el ple, que institucionalment va d’un altre pal) ha tingut la curiosa ocurrència de condemnar Israel per “pràctiques equivalents a l’apartheid”, una cosa que ningú se sap què vol dir perquè “equivalent a l’apartheid”, of course només hi ha l’apartheid. Els catalans, “els jueus d’Espanya” segons el franquisme, condenant Israel? Deu ser broma.

(TOMÀS ALCOBERRO)

L’himne falangista ho deixà clar: “catalán, judío y renegado/ pagarás los males que has causado/ arriba escuadras a vencer/ que en España vuelve a amaner”. Tant li fa que des d’un punt de vista lògic sigui difícil ser alhora “jueu” i “renegat”. Els catalans des d’un punt de vista castellà sempre han estat els jueus d’Espanya i no sembla que les coses hagin de canviar gaire en el futur perquè aquesta cançoneta encara es va cantar a la concentració falangista del passat 12 d’octubre a Barcelona. Sorprèn i indigna que els suposats “antifeixistes” nostrats no sàpiguen (o decideixin no saber) qüestions tan bàsiques de psicologia política de primer curs. La condemna a Israel del Parlament de Catalunya és un exemple d’analfabetisme històric tan bèstia que per ignorar oblida fins i tot que combatents del Front Nacional i de Terra Lliure foren acollits encara no fa tant a Israel (i n’hi ha de nacionalitzats i tot).

Per no saber, ER i la CUP fins i tot han oblidat que l’Autoritat Palestina i el Front Polisario van córrer a posar-se a favor del govern espanyol i contra Catalunya l’1 d’octubre. Israel, en canvi, no va rebutjar la proclamació de la República Catalana el 27 d’octubre (com havien fet Estats Units o el Regne Unit). Quan desconeixes qui són els teus aliats tens un problema polític molt greu.

En la condemna a Israel han pogut més la ignorància i la insignificança que el coneixement i la prudència política i això és greu quan es tracta d’un parlament, ni que sigui d’un parlament en hores baixes on qualsevol cosa mínimament significativa (ai las, no aquesta declaració!) quan tus algun tribunal. Ha funcionat, en canvi, el menysteniment a tota una tradició d’amistat judeo-catalana i, sobretot, el ressentiment contra el tòtem Jordi Pujol, sionista convençut de tota la vida. Hi ha un llibre essencial per comprendre la vinculació emocional i política entre catalanisme i sionisme, Jordi Pujol i els jueus d’Anna Figuera Raichs (2011), que hauria de ser més conegut. L’any 1965, en moments de clandestinitat, Pujol va escriure un article, “Israel” on elogia que “els jueus van evocar el seu passat, història, idioma, cultura i religió per tal crear i de modelar un estat, i això hauria de ser un exemple”. I si ho va escriure Pujol (que fa vint anys que no mana però que actua encara com un superego freudià sobre la política catalana)… doncs a la foguera!

Els tres viatges de Jordi Pujol a Israel (1987, 1994 i 2003) no eren improvisacions en el buit. Provenien, a més tant del món de l’economia, com de la tradició espiritual de diàleg interreligiós que va fomentar el Vaticà II. L’Entesa Judeo-Cristiana, impulsada per les monges de Nostra Senyora de Sió a partir de 1961, i legalitzada el 1967 va tenir un paper central en el canvi de mentalitat de molts catòlics en la postguerra… i les vacances a Israel de diversos plançons de la burgesia catalana van fer la resta. Anar a viure una temporada kibutzs jueus va ser per a molts joves la primera immersió en la democràcia. No s’oblidi tampoc que en aquella època Paco Ibáñez era tot un ídol a Israel.
Subscripció al butlletí

HI ha fins i tot un documental molt significatiu, Generació Kibbutz d’Albert Abril (disponible al web de TV3 a la carta) que explica amb força detall com tota una generació de líders socials catalans va ser influïda pel sionisme polític entre 1960 i 1980, però llegir i veure la tele sembla que no forma part dels hàbits dels nostres parlamentaris, éssers de llum dedicats a portar al món la veritat i la justícia galàctica. Què hi farem!

Durant anys, Israel ha estat un model important en la construcció de l’imaginari civil del catalanisme, no només pel que implicava de capacitat per crear un estat, sinó per la seva recuperació de la llengua (l’hebreu ja havia desaparegut en temps de Jesús, que parlava arameu). Si la immersió lingüística beu d’alguna font, és òbviament de l’experiència israeliana. En l’essencial, per a tota la generació de la Transició, Israel va simbolitzar un triomf de la voluntat i del progrés, a més de ser l’únic estat democràtic de l’Orient mediterrani.

Que ara les coses han canviat és obvi. Israel fa anys que ha perdut la batalla de la comunicació arreu del món i també (sobre tot) a les universitats nord-americanes que acaben produint la ideologia de consum del progressisme arreu. Estranyament l’islam es presenta fins i tot com a feminista (valga’ns sant Semproni, pescador de canya!) i l’islamofeixisme més obvi s’ha infiltrat en el que era la tradició il·lustrada. En la confusió ideològica de les esquerres, l’antisemistisme se les dona d’esquerranós i està disposat fins i tot a oblidar com a Palestina es rifen dels col·lectius LGTBI.

Òbviament. cap socialista votaria contra l’estat d’Israel al parlament de Madrid (ni cap pepero s’hi abstindria) però el desprestigi del parlament català és tan gran que no els ha vingut d’aquí emmerdar una institució del país ja prou postrada en el ridícul des del cas Juvillà i l’afer de les jubilacions. Són temps durs per a la il·lustració, quan un parlament que no té res a guanyat fent una proclamació que ningú es prendrà seriosament creu estar defensant els drets humans.
Informa:ELTEMPS.CAT (25-6-2022)

69 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: