CATALUNYA, UN PAÍS QUE HA DEIXAT DE SER RESPECTAT

“Com deixar de ser un país respectat ”
“Quan l’enemic no se’t creu, comences perdre i a estar mort. Perquè abans has deixat de creure en tu mateix”.
( JOAN ROVIRA )

A Catalunya hi ha molta gent que li ha perdut el respecte. A Espanya encara més, sens dubte, però això no pot ser consol. Catalunya era o semblava la punta de llança d’Espanya, la millor expressió d’Espanya, tan bona, tan atractiva i sòlida, que les ments més preclares del món mundial tenien dubtes més que raonables de què formés part d’Espanya. Catalunya era o semblava massa bona per a un estat com Espanya, que havia maquillat a fons la seva imatge rònega i negra de sempre, però que no acabava de convèncer: era més lluminosa, lliure, desperta i alegre, però al final el seu punt fort era sempre el sol, la platja, les cervesetes, la vida nocturna… Que no és poca cosa, però no pot ser el paradís si no tens un bon currículum en aspectes com deute i finances, indústria, ciència, democràcia, lideratge, decència…

Catalunya era diferent. Potser ens ho vam inventar el 12 de setembre del 1714, o el maig del 1939 i a la llarga nit, tan grisa, del franquisme. I ho vam reinventar als anys 80 i encara més als anys 90: Catalunya era una altra cosa, amb Barcelona com a buc insígnia a escala planetària. En la llengua madrilenya, Catalunya «molava».

Per sobreviure a un Estat que fa tres segles que intenta destruir l’única minoria nacional que realment li fa nosa, l’única alternativa al seu somni d’un Madrid imperial, d’una Espanya homogènia i castellanitzada, havíem d’empoderar-nos, molt abans que existís aquesta expressió tan horrorosa i banal. Empoderar-nos? Què coi. Sobreviure ja era molt, salvar la llengua, i amb ella la identitat, l’ADN, la història prohibida i tergiversada.

Salvar el passat va ser clau per salvar el futur. Això és només una frase, però inclou una immensa lluita, una formidable tossuderia, milers d’exemples de sacrifici i patriotisme, una invencible voluntat de no rendir-nos a la repressió, la dura i la invisible.

El 2017 fèiem por a aquells que volien exterminar-nos, alguns amb mètodes suaus, d’altres més expeditius. Ens respectaven. Tenien malsons quan sentien la paraula Catalunya. Érem aquell país estrany que parlava una llengua estranya, però europeista, innovador, potent, atractiu, tossut, el motor d’Espanya que tant de mal feia als que volien sotmetre Espanya als seus interessos. El pujolisme, què hi farem, va ser clau per enfortir la imatge de Catalunya a la península, a Europa i al món. Pujol la va cagar per sempre i no va saber gestionar la cagada, ni l’egocentrisme, ni la corrupció estructural ni la seva ambició dinàstica, però ja voldríem ara tenir un Pujol, que va contribuir a projectar-nos com el que podríem ser si fóssim prou valents per ser el que som.
Només aquesta setmana! Movistar Fusión amb 50% descompte durant 3 mesos i un Smartphone per 0 € Patrocinat per Movistar

Com deia el 2018 el sempre maligne Rubalcaba, intel·ligent, sens dubte, però també príncep de les tenebres estatals: «Los independentistas quieren que el Estado les quite a Puigdemont de en medio. El Estado lo hará y pagará un coste. Ahora se trata de ver cuál es el coste». Era un raonament tan pervers com tòxic, però deixava claríssima una part de l’equació: si vols una cosa, n’has de pagar el preu.

Espanya, el poder estatal i econòmic espanyol, el paga a gust. Derrotar definitivament Catalunya no té preu per a ells. I així van i aniran, cap al seu desastre, un nou 1898, quan arribi.

Però quin preu estem pagant nosaltres? Estem deixant de ser aquell país respectat, admirat, envejat… i temut pels amos de les clavegueres i jutjats de l’Estat. Ara ni seduïm ni espantem ningú. Ens han pres la mida: molt merder, sí, molta mani, molta performance cívica, molta xerrameca, però al final, res de res.

Quan arriba el moment decisiu, els catalans s’arronsen. I a sobre hi ha ostatges, de tres tipus, per agafar-los pels dallonses: presos polítics, exiliats polítics i represaliats polítics.

Les demencials negociacions sobre el futur microgovern autonòmic acabaran de rematar-ho. Ja poden inventar el que vulguin. Han perdut el nostre respecte i, encara pitjor, s’han guanyat el menyspreu de l’enemic. Hauria d’escriure adversari, més políticament correcte? No. Enemic és la paraula. I els servirem la victòria en safata de plata si continuem perdent-nos el respecte a nosaltres mateixos.

Quan l’enemic no se’t creu, comences perdre i a estar mort. Perquè abans has deixat de creure en tu mateix. I ara no només no se’ns creuen, és que se’ns en riuen, perquè el ridícul és notable.
Informa:ELMON.CAT (18-5-2021)

76 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: