CATALUNYA, UNA REPÚBLICA SENSE ISLAM

“Una repĂşblica sense islam ”
( JORDI GALVES )

Els catalans som tan cosmopolites i estem tan satisfets de nosaltres mateixos que els nostres mitjans de comunicació no saben desentendre’s del marc referencial espanyol. Per això som tan espanyolassos, per això, precisament per això. Espanya no només és una presó de pobles, perquè és sobretot una presó d’idees, la renúncia a inventar res de bo, a conformar-nos sempre com estem. Espanya és aquell menfotisme còsmic de l’imperi que no es resigna a desaparèixer, l’immobilisme satisfet com el que exhibeix la nació àrab, el decadentisme immoderat de la nació turca. El temps passa però el que no passa és el menyspreu dels espanyols pel desconegut, Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy, van resant ells. És la indiferència ressentida per l’estranger, la prepotència d’una Espanya que s’ha erigit com la mesura de totes les coses, com a sinècdoque de l’univers, com a centre de gravetat permanent. Verbigràcia, els darrers atemptats islamistes a França i a Àustria no convoquen excessiva preocupació en els nostres mitjans ni en els de la capital del regne, com si el confinament hagués convertit Catalunya en una més de les Illes Canàries, benignament endormiscada en un de tants replecs del tròpic.

Com si els atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils no haguessin existit mai, com si el boicot que alguns senyors amb turbant estan fent a França no fos, en realitat, un boicot contra nosaltres, un boicot a la república, a l’esperit i a la carnadura de la república que diem que volem tenir, encarnar, viure-la en llibertat, a través de la mitològica independència. La república catalana morirà abans de néixer si no és capaç de constituir una societat laica a la faisó de França. A la manera de les societats obertes i on tothom aconsegueix viure-hi el menys malament possible, sense imposar cap convicció ni espiritualitat a ningú.

Més enllà dels magnètics contes de Les mil i una nits —que de fet són més aviat índies i pakistaneses— i de les seves estores voladores, més enllà de la idealització del món arabomusulmà d’alguns viatgers entusiastes, més enllà dels bons amics de la humanitat mafumètica, com ara el tinent coronel britànic T. E. Lawrence, autor d’Els Set Pilars de la Saviesa —tot en caixa alta —, la veritat és que sabem ben poques coses del Pròxim Orient, de Turquia i de la riba est i sud de la Mediterrània. A mi el llibre de Josep Carner, Del Pròxim Orient m’ha ajudat força, pel que hi diu i, sobretot, pel que hi insinua. He visitat alguns d’aquests països tan formosos, puc dir que vaig ser el primer periodista que va narrar sobre el terreny la revolució que derrocà Ben Alí el 2011, i em sento perfectament a gust en aquelles terres. Com a visitant, aclareixo, em sento molt ben tractat. Específicament com a hoste, com a privilegiat, en l’immens territori que el desvergonyit imperialisme àrab anomena Magrib —que vol dir simplement Oest, respecte al centre del primitiu impuls colonial iniciat al Caire pels seguidors de Mafumet— i que, a dreta llei, hauríem de començar a denominar Tamazgha, una nova forma, neutra i conciliadora, com ho és també el recent topònim d’Occitània.

La república catalana morirà abans de nÊixer si no Ês capaç de constituir una societat laica a la faisó de França

Ara bé, ara bé, un moment. El Marroc, Algèria i Tunísia —a Líbia encara no hi he estat—, tot i les seves grans diferències, són tres formidables estats policials, irrespirables per a qualsevol persona digna i que es respecti a ella mateixa. Especialment si ets una persona sexualitzada o enemiga de la hipocresia social. No són totalitarismes només perquè estiguin governats per dictadures més o menys encobertes i escassament legitimades per processos electorals. Sobretot són estats policials perquè s’han transformat en societats sociològicament totalitàries gràcies al pes immens de l’islam, societats on tothom vigila tothom perquè no pugui sortir-se de les normes i dels tabús socials consagrats per la tradició mil·lenària. La delació i la insolidaritat ciutadana, com en les societats comunistes, per tant, esdevenen valors eminents i duts quotidianament a la pràctica.

L’islam, avui, ha passat de ser una religió com una altra, comparable a la cristiana o a la jueva, per esdevenir només una pobríssima col·lecció de prejudicis, de tabús, de normes, de prevencions, de delictes, de crims. El dogma ha aprimat i encongit qualsevol altra forma de manifestació religiosa islàmica, l’ha fet radical, inflexible, i ha substituït tot el que no es pugui traduir en una rudimentària col·lecció de normes i de prohibicions. Els terroristes islàmics atrapats per la policia francesa desconcertaven al principi els analistes perquè, de fet, tenen un coneixement religiós molt superficial, gens metafísic, eminentment identitari i força folklòric. És impossible que l’islam actual evolucioni cap a la societat moderna perquè la mateixa idea d’evolució és monstruosa per a un musulmà. I qualsevol discrepància, controvèrsia, diàleg o intent de millora pot ser respost legítimament amb una contundent explosió atòmica. Amb aquest mètode és infal·lible tenir sempre la veritat.
Informa:ELNACIONAL.CAT (9-11-2020)

94 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: