EDUARDO REYES: ” VOLIA ABAIXAR LA BANDERA D’ESPANYA DE PALAU, PERÒ NO EM VAN DEIXAR “
RadioCatalunya
Entrevista a l’ex-diputat de Junts pel Sí, Eduardo Reyes, ara que fa cinc anys del Primer d’Octubre. (TXELL PARTAL ) El setembre i l’octubre del 2017 Eduardo Reyes va recórrer centenars de pobles per explicar el projecte de la República Catalana. Era la feina que li havien encarregat com a diputat de Junts pel Sí. La feia convençut; omplia teatres i places. Per això, quan va veure que finalment no s’aplicaria el resultat del Primer d’Octubre, es va sentir enganyat. Va pensar en tota aquella gent que havia convençut, en tothom a qui havia assegurat que tot era a punt. “Em dieu que he enganyat la gent?”, va demanar. Cinc anys després, ens trobem amb Reyes a la seu de VilaWeb. Conversem amb ell sobre aquells dies, el paper dels independents de Junts pel Sí i la feina que va fer Súmate. També parlem de la situació actual i com ha passat de sentir-se més pròxim a Esquerra a presentar-se a la llista de Junts per Catalunya. —Com recordeu aquells mesos de setembre i octubre del 2017? —Tinc un dia gravat a la ment, el 26 d’octubre, quan Puigdemont ens va dir que convocaria eleccions autonòmiques. Ens van convocar a palau i la decepció va ser total. Havien de declarar la independència, que era allò que havíem promès al poble. Ho vam viure molt malament. Recordo gent del PDECat trencant el carnet allà mateix. Jo solament pensava en els mítings que havia fet, en allò que havia dit a la gent. Recordo que, en l’últim que havia fet, va venir tanta gent que vam haver de fer dues sessions. Per tant, tan sols em va sortir de dir: “Em dieu que he enganyat la gent? Em dieu que ahir vaig enganyar 1.600 persones?” Pensava que faríem la independència, tenia tota la fe del món. Quan ens demanaven si tot era a punt, jo deia que sí. I no, tot era una merda. Em vaig desenganyar molt de tot, de la política i dels polítics. Vaig sortir decebut, com tots, de la reunió amb Puigdemont. Però havíem de tirar endavant. —L’endemà, el 27, semblava que les coses havien canviat? —Recordo d’arribar al parlament, de cop vaig veure que el president, que normalment venia en un cotxe amb escortes, arribava amb tres cotxes i subfusells. Aleshores vaig pensar que era de debò, que tiràvem cap endavant. Aquell dia va ser estrany. Ens van arribar a dir que vindria la policia espanyola amb helicòpters al terrat del parlament. Però tenien poca cosa a fer. Pensa que, aquell dia, el Parlament de Catalunya era ple, hi havia més de mil persones. No hi cabíem. Ho vèiem poc probable i, de fet, no va passar res. Vam fer una reunió i vaig entendre que no faríem res. Vaig sortir-ne plorant. Vaig abraçar la meva dona i li vaig confessar: “Això és una merda, no sé com podré tornar a mirar la gent a la cara i dir-los la veritat.” —Malgrat tot, es va votar… —Sí. Recordo que, contra els qui ensenyaven la butlleta del no, com ara Jèssica Albiach i Coscubiela, jo volia ensenyar el sí. I em van dir que no ho podia fer. No entenc per què no els plantàvem cara i ensenyàvem tots que sí. I si havíem d’anar tots a la presó, doncs ho assumíem. Em vaig acomiadar de la meva dona i del meu nét. No sabia què passaria, però tenia clar que aquells que fèiem la independència podíem anar a la presó. Hi hauria anat a gust. No crec que hi hagués hagut prou presons per a tots. Però no va ser així. El meu pas per la política em va confirmar allò que pensava abans, quan no creia ni en la política ni en els polítics. —Què va passar, en acabat? —Vaig sortir del parlament. Fora el Parc de la Ciutadella hi havia gent concentrada que esperava que declaréssim la independència. La cara de decepció que tenien és difícil d’oblidar. Em vaig enfonsar. Vaig anar al Palau de la Generalitat per veure si podíem canviar res. Volia abaixar la bandera d’Espanya. No em van deixar. Toni Comín va alertar a la gent que ho controlava que em vigilessin, sabia que era capaç de fer-ho. Entenc que ho va dir pel meu bé, però havia vingut caminant del Parlament de Catalunya al Palau de la Generalitat, i era plenament conscient de la gent que hi havia al carrer i que estava disposada a tot. Per tant, jo també estava disposat a estripar la bandera. Però no em van deixar. Quan penso en tot plegat, sento nostàlgia i angúnia. Hem fet política autonomista i havíem de fer era política independentista. —Què hi passava, a palau? —Van fer una reunió, però solament el govern. Mentida, crec recordar que també hi va entrar Mas. A la resta, no ens hi van deixar entrar. Recordo de demanar-me: “I nosaltres, què hi pintem? Què hi pintem els setanta-dos diputats que som aquí per a fer la independència?” Vam tenir un excés de confiança. Vam confiar-hi perquè ens asseguraven que tot era a punt i que tot funcionaria. Érem conscients que les coses serien complicades durant alguns mesos, però tant hi feia, la gent estava disposada a fer-ho. Vam caure-hi com pardals. Els teníem tota la confiança i ens vam emportar un gran desengany. Ho teníem tot a favor per a aconseguir-ho. Teníem la ciutadania per a defensar-nos. Els diputats ens podíem tancar al parlament. Ho podíem haver lluitat. Per què ho vam fer, tot plegat? Per a res? No volia participar més en política. —Tanmateix, sí que hi heu participat. Vau ser diputat la legislatura passada en el grup republicà i a les eleccions passades us vau presentar amb Junts… —Sí, perquè després vaig reflexionar. No podíem donar-nos per vençuts. Encara que durant aquests anys he dit a molta gent que no faria xerrades, perquè no tenia arguments. No sabia quin missatge podia donar. Puc anar donant la consigna que cal continuar, i Llegir més…
