CATALUNYA ĂS ESPANYA, PREMSA INCLOSA
RadioCatalunya
“Catalunya ĂŠs Espanya, premsa inclosa” (XAVIER ROIG ) Entre les coses que una mala classe polĂtica pot anorrear hi ha la premsa âentesa en el sentit ampli, com els mitjans de comunicaciĂł en generalâ. La llibertat dâaquest quart poder indispensable per al funcionament democrĂ tic estĂ assetjada arreu. Als paĂŻsos avançats, amb bona governança, la premsa pot anar fent la viu-viu amb ajuts puntuals. Però si vol ser ambiciosa, corre el risc dâacabar endeutada i instrumentalitzada. Ha de buscar altres solucions per mantenir la independència, que nâhi ha. Catalunya ĂŠs un paĂs petit âjo diria que restret, però deixem-ho en petitâ. Cap paĂs de les dimensions de Catalunya tĂŠ una premsa que pugui sobreviure sense subvencions. No hi ha prou mercat per cobrir els costos fixos. Parlo de Dinamarca, dels PaĂŻsos Baixos, de Bèlgica, etc. Si, a sobre, hi afegim que el nostre ĂŠs un paĂs on no es llegeix ni la meitat del que es llegeix en aquests altres que he esmentat, el problema estĂ servit. Ăs una qĂźestiĂł que, a casa nostra, podria tenir soluciĂł si es regulessin les subvencions per tal que fossin resultat dâuna fĂłrmula perfectament asèptica, neutral. Però no ĂŠs el cas. Els successius governs dâarreu âGeneralitat, diputacions, ajuntaments, etc.â, i del color que sigui, han aprofitat les subvencions discrecionals per comprar els mitjans. Ăs una compra temporal, esclar âmentre els compradors estan al poderâ, però que ha aconseguit que tinguem una premsa que fa el ridĂcul cada matĂ. Una premsa no es deixa comprar si els seus elements sâhi resisteixen. Però no ĂŠs el cas. El nostre ĂŠs un paĂs profundament corrupte âperquè el fet estĂ assumit amb naturalitatâ. A voltes la corrupciĂł ĂŠs descarada âel cas Millet nâĂŠs el paradigmaâ. Dâaltres ĂŠs de baixa intensitat, però igual dâeficaç. Un exemple camuflat el tenim en els diaris que publiquen ÂŤsemĂ forsÂť per deixar clar qui ĂŠs bon minyĂł i qui no. Ăs evident que aquest mètode, absolutament frĂvol, nomĂŠs serveix per posar semĂ fors vermells a gent llunyana âBoris Johnson, Merkel, etc.â, o unĂ nimement estigmatitzada o irrellevant electoralment âen Casado, els de Vox, en Trumpâ, o a individus que sĂłn culpables i seâl mereixen però no sâhi poden tornar âun pedòfil, per exemple. En qualsevol cas, no sâassenyala mai un element important de la societat local. Perquè aquĂ es posa de manifest lâaltre gran problema catalĂ : la relaciĂł incestuosa entre el periodisme âque inclou els editorsâ i els polĂtics. No veureu mai que es critiqui un polĂtic amb possibilitats de tenir poder ni un empresari local important, perquè, tard o dâhora, en un paĂs tan petit, hi acabes topant. I, a sobre, a Catalunya, si ĂŠs un polĂtic o anunciant al que es critica, no et donarĂ diners. El periodisme catalĂ imperant, sobretot lâimprès, va abandonar els principis deontològics fa anys. Seân salven determinats papers minoritaris o exclusivament digitals. Pocs. Per fer-ho tot plegat digerible, el periodisme catalĂ sâha empescat comparar-se permanentment amb la resta dâEspanya. Que les formes allĂ sĂłn mĂŠs grolleres? Segur. Però tan comprats estan els dâallĂ com els dâaquĂ. Una de les mancances que impedeixen que ens adonem del nivell informatiu que ens envolta ĂŠs que el paĂs va curt dâidiomes. Els que en parlem uns quants ventilem el cervell cada matĂ amb diaris estrangers. Us ho recomano. I als que no dominen idiomes els aconsello el traductor de Google, que tradueix les pĂ gines web amb una facilitat espaterrant. Feu-ho i veureu que, informativament, Catalunya viu de la rifeta espanyola. Una qualitat deplorable. Hi ha molt periodista compromès. Però ĂŠs desconegut i corre fora del camĂ del poder informatiu subvencionat. Ens trobem, doncs, amb un periodisme catalĂ dominant âsubgènere de lâespanyolâ que majoritĂ riament âinsisteixo que seân salven uns quants, però silenciatsâ estĂ dividit en dues categories: els que menteixen i els que no diuen la veritat. Ho fan per por, per amenaces, per ambiciĂł, o perquè lâautocensura sâha convertit en un costum tan interioritzat que gairebĂŠ ĂŠs una resposta pavloviana. Pel que sigui. Però ĂŠs inacceptable. Com ho ĂŠs un metge que recepta medicaments subornat per la farmacèutica. Un exemple clar, recent, de la col¡laboraciĂł politicoperiodĂstica orientada a desviar lâatenciĂł del pĂşblic el trobem en el cas de la denegaciĂł dâextradiciĂł del cantant Valtònyc. Una manipulaciĂł subliminal i subtil, certament. Però tremendament efectiva. Sâha venut la notĂcia com un ridĂcul de la justĂcia espanyola. Però qualsevol jutge professional, tingui la ideologia que tingui, sap que, amb la llei a la mĂ , Valtònyc ĂŠs culpable. I no es pot evitar. Perquè la llei vigent ho diu. Que ĂŠs inservible i injusta? SĂ, però no lâhan pas derogat âcosa que sĂ que ha fet el Parlament belga. Heu vist cap semĂ for vermell contra algun polĂtic per no haver derogat aquesta llei? Lamentablement, fa temps que la democrĂ cia ens pica a la porta suplicant ajuda. Però no seâns nâinforma. Informa:CLARICATALA (15-1-2022)
