EDUARDO REYES: ” VOLIA ABAIXAR LA BANDERA D’ESPANYA DE PALAU, PERĂ NO EM VAN DEIXAR “
RadioCatalunya
Entrevista a l’ex-diputat de Junts pel SĂ, Eduardo Reyes, ara que fa cinc anys del Primer d’Octubre. (TXELL PARTAL ) El setembre i lâoctubre del 2017 Eduardo Reyes va recĂłrrer centenars de pobles per explicar el projecte de la RepĂşblica Catalana. Era la feina que li havien encarregat com a diputat de Junts pel SĂ. La feia convençut; omplia teatres i places. Per això, quan va veure que finalment no sâaplicaria el resultat del Primer dâOctubre, es va sentir enganyat. Va pensar en tota aquella gent que havia convençut, en tothom a qui havia assegurat que tot era a punt. âEm dieu que he enganyat la gent?â, va demanar. Cinc anys desprĂŠs, ens trobem amb Reyes a la seu de VilaWeb. Conversem amb ell sobre aquells dies, el paper dels independents de Junts pel SĂ i la feina que va fer SĂşmate. TambĂŠ parlem de la situaciĂł actual i com ha passat de sentir-se mĂŠs pròxim a Esquerra a presentar-se a la llista de Junts per Catalunya. âCom recordeu aquells mesos de setembre i octubre del 2017? âTinc un dia gravat a la ment, el 26 dâoctubre, quan Puigdemont ens va dir que convocaria eleccions autonòmiques. Ens van convocar a palau i la decepciĂł va ser total. Havien de declarar la independència, que era allò que havĂem promès al poble. Ho vam viure molt malament. Recordo gent del PDECat trencant el carnet allĂ mateix. Jo solament pensava en els mĂtings que havia fet, en allò que havia dit a la gent. Recordo que, en lâĂşltim que havia fet, va venir tanta gent que vam haver de fer dues sessions. Per tant, tan sols em va sortir de dir: âEm dieu que he enganyat la gent? Em dieu que ahir vaig enganyar 1.600 persones?â Pensava que farĂem la independència, tenia tota la fe del mĂłn. Quan ens demanaven si tot era a punt, jo deia que sĂ. I no, tot era una merda. Em vaig desenganyar molt de tot, de la polĂtica i dels polĂtics. Vaig sortir decebut, com tots, de la reuniĂł amb Puigdemont. Però havĂem de tirar endavant. âLâendemĂ , el 27, semblava que les coses havien canviat? âRecordo dâarribar al parlament, de cop vaig veure que el president, que normalment venia en un cotxe amb escortes, arribava amb tres cotxes i subfusells. Aleshores vaig pensar que era de debò, que tirĂ vem cap endavant. Aquell dia va ser estrany. Ens van arribar a dir que vindria la policia espanyola amb helicòpters al terrat del parlament. Però tenien poca cosa a fer. Pensa que, aquell dia, el Parlament de Catalunya era ple, hi havia mĂŠs de mil persones. No hi cabĂem. Ho vèiem poc probable i, de fet, no va passar res. Vam fer una reuniĂł i vaig entendre que no farĂem res. Vaig sortir-ne plorant. Vaig abraçar la meva dona i li vaig confessar: âAixò ĂŠs una merda, no sĂŠ com podrĂŠ tornar a mirar la gent a la cara i dir-los la veritat.â âMalgrat tot, es va votar⌠âSĂ. Recordo que, contra els qui ensenyaven la butlleta del no, com ara Jèssica Albiach i Coscubiela, jo volia ensenyar el sĂ. I em van dir que no ho podia fer. No entenc per què no els plantĂ vem cara i ensenyĂ vem tots que sĂ. I si havĂem dâanar tots a la presĂł, doncs ho assumĂem. Em vaig acomiadar de la meva dona i del meu nĂŠt. No sabia què passaria, però tenia clar que aquells que fèiem la independència podĂem anar a la presĂł. Hi hauria anat a gust. No crec que hi haguĂŠs hagut prou presons per a tots. Però no va ser aixĂ. El meu pas per la polĂtica em va confirmar allò que pensava abans, quan no creia ni en la polĂtica ni en els polĂtics. âQuè va passar, en acabat? âVaig sortir del parlament. Fora el Parc de la Ciutadella hi havia gent concentrada que esperava que declarĂŠssim la independència. La cara de decepciĂł que tenien ĂŠs difĂcil dâoblidar. Em vaig enfonsar. Vaig anar al Palau de la Generalitat per veure si podĂem canviar res. Volia abaixar la bandera dâEspanya. No em van deixar. Toni ComĂn va alertar a la gent que ho controlava que em vigilessin, sabia que era capaç de fer-ho. Entenc que ho va dir pel meu bĂŠ, però havia vingut caminant del Parlament de Catalunya al Palau de la Generalitat, i era plenament conscient de la gent que hi havia al carrer i que estava disposada a tot. Per tant, jo tambĂŠ estava disposat a estripar la bandera. Però no em van deixar. Quan penso en tot plegat, sento nostĂ lgia i angĂşnia. Hem fet polĂtica autonomista i havĂem de fer era polĂtica independentista. âQuè hi passava, a palau? âVan fer una reuniĂł, però solament el govern. Mentida, crec recordar que tambĂŠ hi va entrar Mas. A la resta, no ens hi van deixar entrar. Recordo de demanar-me: âI nosaltres, què hi pintem? Què hi pintem els setanta-dos diputats que som aquĂ per a fer la independència?â Vam tenir un excĂŠs de confiança. Vam confiar-hi perquè ens asseguraven que tot era a punt i que tot funcionaria. Ărem conscients que les coses serien complicades durant alguns mesos, però tant hi feia, la gent estava disposada a fer-ho. Vam caure-hi com pardals. Els tenĂem tota la confiança i ens vam emportar un gran desengany. Ho tenĂem tot a favor per a aconseguir-ho. TenĂem la ciutadania per a defensar-nos. Els diputats ens podĂem tancar al parlament. Ho podĂem haver lluitat. Per què ho vam fer, tot plegat? Per a res? No volia participar mĂŠs en polĂtica. âTanmateix, sĂ que hi heu participat. Vau ser diputat la legislatura passada en el grup republicĂ i a les eleccions passades us vau presentar amb Junts⌠âSĂ, perquè desprĂŠs vaig reflexionar. No podĂem donar-nos per vençuts. Encara que durant aquests anys he dit a molta gent que no faria xerrades, perquè no tenia arguments. No sabia quin missatge podia donar. Puc anar donant la consigna que cal continuar, i Llegir mĂŠs…
