CAVALL FORT, SEIXANTA ANYS ENSENYANT ELS NENS CATALANS A LLEGIR, ESCRIURE I DIVERTIR-SE EN CATALÀ

“Cavall Fort, seixanta anys d’antĂ­dot contra l’estranyesa”.

La revista, que va néixer per a ensenyar als nens catalans a llegir, escriure i divertir-se en català, fa seixanta anys en bona forma i amb una nova embranzida a la vista.

( OT BOU )
Tota la canalla del mĂłn necessita un petit univers on la diversiĂł se li assembli, i no pas a l’inrevĂ©s. Un espai on no tan sols t’ho puguis passar bĂ© genuĂŻnament, sinĂł que puguis sobretot ser genuĂ­ passant-t’ho bĂ©. AixĂČ era al cor de la revista Cavall Fort, quan va nĂ©ixer, avui fa seixanta anys, encara en ple franquisme. Recuperar la llengua per a la canalla; llegar un catalĂ  popular, autĂšntic i viu als nens a qui el franquisme els l’havia volgut arrabassar; llegar-los uns referents propis. No era un objectiu mĂ©s: era l’objectiu. “No ho dĂšiem clarament, per no tenir problemes aleshores, perĂČ el motiu principal era aquest”, explicava Albert JanĂ©, que va entrar a la revista el 1963, un any i mig desprĂ©s de la fundaciĂł, i la va dirigir entre el 1979 i el 1997, desprĂ©s de Josep Tremoleda. Avui, la revista, que ja tĂ© 1.426 nĂșmeros i mĂ©s de 10.500 subscriptors –vora 300 a l’estranger– ja pot declarar-ho mĂ©s obertament: va nĂ©ixer per a “trobar una manera perquĂš els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català”.

JanĂ© va començar fent-hi feines administratives, quan l’escriptor Joaquim CarbĂł, bon amic seu, el va introduir a la revista, perĂČ de seguida va passar a tenir-hi cura del model de llengua. La seva feina fou fonamental. No Ă©s casualitat que dues de les principals ments que mitjançant l’entreteniment i la cultura popular van donar forma a la Catalunya de l’endemĂ  del franquisme fossin un lingĂŒista, JanĂ©, i un filĂČleg, Joaquim Maria Puyal. La seva activitat professional semblava una altra, perĂČ dessota sempre hi era la llengua: perquĂš Catalunya continuĂ©s viva, calia que deixĂ©s de sobreviure per a, finalment, viure. L’orsai de l’un eren els barrufets de l’altre. Puyal s’adreçava a una societat que havia aconseguit de mantenir el fil de la tradiciĂł, perĂČ que ara s’havia de retrobar i, com la llengua, deixar de resistir per a construir. El futbol era un pretext per a consolidar un catalĂ  que es moguĂ©s de pressa com la pilota. Per a JanĂ© –per a Cavall Fort–, el color dels cĂČmics era la mateixa mena de pretext: la velocitat trepidant de l’aventura no era tan important com que el catalĂ  fos igual de rĂ pid, igual de vibrant.

Havia de ser un catalĂ  correcte i alhora “natural, desproveĂŻt d’artificis i de la cosa massa acadĂšmica”, deia JanĂ©. Les paraules eren sempre als fonaments perquĂš calia combatre l’estranyesa: treure tanques al catalĂ  perquĂš campĂ©s amb naturalitat, desmuntar la idea que s’ha de fer servir malament o s’ha de contaminar de castellĂ  perquĂš sigui col·loquial, o perquĂš faci grĂ cia; esvair la distĂ ncia de la vergonyeta que senten de vegades els pre-adolescents quan la mĂșsica en catalĂ  diu coses ridĂ­cules que en unes altres llengĂŒes no els ho semblarien. En seixanta anys l’operaciĂł de salvament no ha estat del tot reeixida, Ă©s clar, si no ja ho tindrĂ­em tot guanyat. La lluita per la supervivĂšncia del catalĂ  Ă©s una lluita contra l’estranyesa de la llengua, i la manera mĂ©s crua i eficaç que tĂ© el castellĂ  de guanyar terreny, prĂšvia a l’Ășs social, Ă©s l’estranyament, escampar entre els catalans la percepciĂł que el catalĂ  no greixa, que Ă©s impostat i artificiĂłs. Per aixĂČ el combat de Cavall Fort, encara que hagi obrat com un antĂ­dot, Ă©s en realitat un combat positiu: en un paĂ­s pendent de desocupar, eliminar l’estranyesa Ă©s construir.

Per aixĂČ, el paper de Cavall Fort ha estat providencial. A banda la qualitat altĂ­ssima de la revista; a banda la riquesa del traç i de les histĂČries de Josep Maria Madorell, Picanyol, Pep Albanell, Cesc, Fina RifĂ , Maria Rius i el mateix CarbĂł, per dir-ne tan sols uns quants; i a banda el valor immens d’haver fet una revista interessant i no paternalista per als nens, el fet que la direcciĂł tinguĂ©s sempre clar que feien una estructura de paĂ­s, mĂ©s que una revista, i que aquesta era la seva primera raĂł, va donar una força social enorme a Cavall Fort. No tan sols va fer que tinguĂ©s una influĂšncia decisiva en unes quantes generacions. Va crear les condicions perquĂš nasquĂ©s un dia el Club Super 3, que en el fons va ser una mĂ quina mĂ©s massiva de normalitzaciĂł lingĂŒĂ­stica perquĂš traslladava a la televisiĂł el mateix esperit de la revista. En molts casos, de fet, amb sĂšries que eren adaptacions dels cĂČmics que s’hi publicaven, sovint franco-belgues, com ara Els Barrufets, Lucky Luke i el Massagran de Folch i Torres.

Quan hi ha tot de gent que diu que deu a Bola de Drac el seu catalĂ , en realitat el deu a Cavall Fort. Encara avui, a les noves formes comunicatives mĂ©s lliures, hi ha el rastre de Cavall Fort; no Ă©s anecdĂČtic que Juliana Canet reivindiqui la revista com “una de les coses que m’ha fet ser la persona que sĂłc ara mateix”. De vegades l’esperit del projecte Ă©s molt mĂ©s productiu, i de maneres molt mĂ©s originals i variades, que no pas el projecte en si. I l’esperit de Cavall Fort ha sabut crear una continuĂŻtat. No tan sols amb aquesta correlaciĂł de continguts amb el Club Super 3, sinĂł establint una xarxa d’activitats, una agenda cultural per a la canalla, per exemple, cosa que desprĂ©s ha absorbit igualment el Super 3. I creant una escola molt fructĂ­fera d’il·lustradors i escriptors de literatura infantil i juvenil en catalĂ , que encara avui no deixa de florir. PerĂČ tambĂ© escampant un tarannĂ . Sense aquesta manera adulta, rigorosa i enĂšrgica de tractar els nens de tu a tu, fent-los participar, difĂ­cilment hauria sorgit aquesta mena de tresor que Ă©s l’InfoK. I en aquest paĂ­s tractar la canalla de tu a tu Ă©s especialment important: si de gran has de preservar la tradiciĂł i la llengua a contracorrent, val mĂ©s tenir-la amarrada des de la base.
El nĂșmero doble que la revista publica aquest Nadal.

Cavall Fort Ă©s una parĂ bola expressa de com salvar una llengua. Els joves de la Catalunya Central solem ser vĂ­ctimes, sense adonar-nos-en, d’un procĂ©s subtil, perĂČ indeturable, quan ens fem grans i ens acostem a Barcelona. La vocal neutra se’ns va pansint a poc a poc. Si mirem vĂ­deos de quan Ă©rem petits, i no tan petits, Ă©s clarĂ­ssim. No Ă©s que hĂ gim desaprĂšs com pronunciar-la, sinĂł que quan parlem se’ns va desdibuixant. És com mĂ©s va menys neutra, mĂ©s estranya, perquĂš contra mĂ©s estĂ­muls i mĂ©s pressiĂł externa, mĂ©s difĂ­cil Ă©s de preservar la cosa genuĂŻna. Cavall Fort Ă©s la vocal neutra que mĂ©s llargament ha sobreviscut a Catalunya. Va nĂ©ixer i va complir malgrat la dictadura. S’ha convertit en un negoci que funciona. Ha sobreviscut a internet: s’ha actualitzat quan tocava, com tocava, sense deixar de ser allĂČ que era. No s’ha encarcarat, no s’ha quedat atrapada en la cosa xarona i carrinclona per la por de perdre l’essĂšncia. S’ha modernitzat i s’ha fet gran perquĂš, tenint clar sempre l’objectiu, s’ha mogut com es movien els nens catalans. La diversiĂł de Cavall Fort ha anat a cercar cada generaciĂł, i encara no cessa. El 15 de desembre, la directora de la revista, MercĂš Canela, anunciarĂ  canvis importants, diuen, per a donar-li una embranzida nova.

Llarga vida al moviment, doncs
Informa:VILAWEB.CAT (7-XII-2021)

65 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: