CENT DIES DE GRÀCIA AL GOVERN? NI CINC MINUTS !

“Cent dies? Ni cinc minuts!”
( JOAN B.CULLA )

Quan el 4 de març de 1933 Franklin D. Roosevelt va prendre possessió com a 32è president dels Estats Units, la situació social i econòmica del país era dramàtica, fins al punt que l’exèrcit havia instal·lat metralladores al llarg de Pennsylvania Avenue per afrontar possibles revoltes. Tanmateix, va ser aleshores quan sorgí el costum de concedir un termini de cent dies a la nova administració abans que la premsa i l’oposició comencessin a criticar-la.

Salvades totes les distàncies, quan el 24 de maig de 2021 Pere Aragonès ha pres possessió com a 132è president de la Generalitat, la situació econòmica i social de Catalunya és molt preocupant, després de catorze mesos llargs de pandèmia. Això no obstant, l’oposició ja ha deixat clar que no li atorgarà cap treva ni període de rodatge.

De fet, la desqualificació preventiva començà tot just es va conèixer l’acord entre ERC i Junts. El dimarts 18 de maig la FAES ja penjava a la seva web el text titulat Un gobierno para el fracaso de Cataluña. Un text anònim, però darrere el qual no és difícil entrellucar-hi la inspiració de l’inefable Miquel Porta Perales, el principal “analista” de l’aznarisme sobre Catalunya. Pere Aragonès és “un personaje entre patético y precario”, “este gobierno no tiene otro objeto que prolongar la inestabilidad y la tensión, agravar la fractura interna de la sociedad catalana y desestabilizar la política española”, es tracta d’“un gobierno autonómico sectario y estéril desde todos los puntos de vista salvo el propio del esperpento independentista”. Hom diria que, com més gran és la impotència política del PP a Catalunya, més rabiüdes i insultants són les desqualificacions d’aquest camp contra un independentisme que multiplica per tretze la força electoral dels d’Alejandro Fernández.

No va ser gaire més indulgent l’acollida a l’hemicicle de la Ciutadella. “Avui –afirmà amb agror Jéssica Albiach, dels comuns– qui guanya és Junts”. I bé, si el 14-F En Comú Podem hagués obtingut 32 escons, i Junts 8, el “canvi d’etapa” al qual la senyora Albiach aspirava probablement s’hauria materialitzat. Però la punyetera voluntat popular fou la que fou, i ni això ni les seves conseqüències no es modifiquen per molt que cridis “Que ve la dreta, que ve la dreta!” En les conclusions d’un assaig publicat el febrer de 2017 ja vaig escriure que, mentre la qüestió catalana no es resolgui –per l’assoliment de la independència o per una derrota democràtica clara d’aquesta opció–, a Catalunya l’eix ideològic no tornarà a funcionar amb normalitat, i no seran possibles coalicions de dretes ni d’esquerres que passin per damunt de la divisòria (permetin-me la metàfora) entre presos i carcellers.

L’únic participant en el debat d’investidura de Pere Aragonès que va fer referència explícita al període de cortesia rooseveltià va ser el presidenciable socialista, Salvador Illa. “Ni 100 dies, ni 50, ni 20, ni 10. Des del primer dia li farem oposició contundent”, assegurà. Del seu discurs parlamentari de dijous passat se’n va poder deduir que el senyor Illa no tan sols assumia amb gust el merescut paper de líder de l’oposició, sinó també un altre rol, aquest purament voluntari: el de cap de la policia indígena al Parlament de Catalunya.
Sembla esbossar-se quin serà el full de ruta estratègic del Partit dels Socialistes en la legislatura que ara s’estrena

Ho fa pensar l’èmfasi posat pel dirigent del PSC a negar –no a rebutjar, sinó a negar– les aspiracions bàsiques del bloc del govern: “Parlen de materialitzar la República Catalana; això no passarà, ho sap vostè i ho sap tothom. […] L’amnistia i l’autodeterminació que vostè planteja només generen frustració, perquè tampoc no es produiran. […] El Procés [és] una gran mentida”. Aquest afany per deslegitimar, per no atorgar cap sentit, cap viabilitat, cap sortida als objectius de l’independentisme emparenta el PSC de Salvador Illa –suaviter in modo, per descomptat– a la resta de les forces unionistes presents a la cambra catalana, a Vox, a Ciutadans i al Partit Popular. ¿O per ventura l’altre retret que el socialista va adreçar a Aragonès –que en l’acord amb JxC “no es mencioni ni una vegada la paraula Espanya”– no podria haver sortit de la boca dels seguidors d’Abascal, d’Arrimadas o de Casado?

És una mica aviat per afirmar-ho rotundament, però sembla esbossar-se quin serà el full de ruta estratègic del Partit dels Socialistes en la legislatura que ara s’estrena. Prevalguts del paper de delegats locals del govern Sánchez, lluitaran per refermar i ampliar l’hegemonia, la primogenitura del PSC dins del camp antiindependentista, i procuraran també que l’unionisme menor vagi a remolc seu, mentre esperen que una porció de sobiranistes, fatigats, desertin i busquin refugi en el catalanisme bon minyó que Salvador Illa vol representar. Per aconseguir-ho, però, els caldrà que Ignacio Garriga, Carlos Carrizosa i Alejandro Fernández s’avinguin a ser disciplinats sergents de sipais o d’àscaris a les ordres del coronel Illa, cap superior de la policia indígena. I això, d’entrada, no sembla fàcil.

Ha dit el líder socialista que la seva serà una oposició “fins i tot divertida”. Avui mateix començo a preparar les crispetes.

Informa:ARA.CAT (25-5-2021)

127 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: