«Cites Barcelona»: per què lligar en català és impossible, fins i tot a Tinder
«’Cites’ potser falla perquè no aconsegueix elevar la realitat ja prou sucosa de l.ligar a Barcelona, però aconsegueix retratar la tràgica realitat: a Barcelona costa lligar íntegrament en català».
Lligar a Barcelona és un martiri. No vull culpar el Tinder —tot i que, una mica, sí— perquè tinc amics que han conegut l’amor de la seva vida amb l’aplicació. Però haver de sortejar incels, guiris, masclistes que només saben parlar de futbol condescendentment —si em tornes a dir que no sé què és un 4-3-3 et rajo, Juan Carlos, que el Barça femení ha guanyat la Champions, hòstia— és una veritable proesa. Realment et dona per fer una sèrie. Una de força bona, amb històries de tota mena a mig camí entre l’humor surrealista i la tragèdia grega.
Això és el que esperava que fos Cites Barcelona, la nova sèrie de TV3 creada per Pau Freixas que, en aquesta temporada, ha comptat amb la coproducció de Filmax i d’Amazon Prime Video. Potser m’ho esperava perquè la meva experiència romàntica personal donaria per omplir capítols i capítols —de mitja hora, això sí—, o perquè la marca de l’èticament qüestionable Jeff Bezos ens ha acostumat a productes del mateix caire que jugaven amb això —Modern Love té capítols i capítols, però em va fer xalar fort sovint. I potser, en aquest sentit, la decepció és cent per cent culpa meva. No vaig saber administrar bé el hype amb una sèrie que, en el fons, està pensada per passar per la televisió pública. I això, els darrers anys, té connotacions positives i negatives.
De TV3, que els darrers anys ha patit per oferir contingut de ficció de molta qualitat davant la incidència de les plataformes, en les que els creadors confiaven les seves propostes arriscades —com Smiley, per exemple, si per arriscat volem entendre una relació homosexual—, m’ho hauria d’haver esperat. Cites Barcelona és exactament el tipus de sèrie que esperes trobar-te un dimarts a la nit a la pública; el tipus de sèrie que ja era fa uns anys, quan es va estrenar per primera vegada. I, en aquest sentit, chapeau. Però l’etiqueta d’Amazon Prime Video em feia pensar en Modern Love, i fins i tot en Fleabag; sèries de comèdia romàntica molt més astutes, intel·ligents, i creatives. A Modern Love, el referent més clar tant per format com per temàtica, hi havia una intenció real d’anar més enllà, d’explorar històries d’amor que no s’adhereixen a la norma. I no només perquè tenen com a protagonistes dos homes o dues dones. A Cites, la sèrie pateix per arribar a un missatge més profund que no vagi més enllà de la superficialitat aparent d’algú que fa la sensació que vol dir alguna cosa, però no diu gaire res.
Que la sèrie s’arrisca, a estones, també. Hi ha moments en què brilla perquè s’endinsa en històries més espinoses —una relació amb una diferència d’edat tan preocupant que per un moment creus que acabarà sent un capítol de Crims— i fins i tot flirteja amb el canvi de gènere —Ivan Massagué dient que està atrapat en el temps com a Groundhog Day et deixa prou interessat per aguantar un capítol amb una relació que meh. Com amb la majoria de sèries antològiques —sí, també a Black Mirror—, hi ha capítols i trames que funcionen millor, i d’altres que funcionen pitjor. En les que funcionen pitjor, se salven la direcció i les interpretacions. Aquesta és una de les veritables proeses de la sèrie: aconseguir que actors realment bons elevin un producte que justeja. Carlos Cuevas, Carmen Machi, Gonzalo de Castro, David Verdaguer, Laia Costa i Nausicaa Bonnin es reivindiquen com els grans intèrprets que ja sabem que són, i milloren absolutament tot el que els envolta.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (8-VI-2023)
