“Gràcies, Ada!”

( BERNAT DEDÉU )

Si finalment i tal com sembla Ada Colau continua com a alcaldessa de Barcelona, la líder dels comuns, Miquel Iceta i Manuel Valls hauran regalat una extraordinària lliçó de realpolitik a l’independentisme. De fet, la cosa no va de realpolitik sinó de pura i nua política, un art que –als països desenvolupats que superen a tribus com la nostra– significa la lluita aferrissada pel poder, més enllà de conviccions, la moral de saló i de qualsevol bonhomia. Els espanyols van dur Valls a Barcelona per impedir una victòria de l’independentisme i l’antic primer ministre francès (tot i uns resultats execrables) ha acomplert la seva missió com un diligent gendarme. Enteneu-ho d’una punyetera vegada, companys independentistes: són espanyols i sempre actuaran, pactaran i tramaran les aliances segons els seus interessos, disposats que continuem vivint en aquesta nostra còmoda moral d’esclau.

L’independentisme ha cregut que podria guanyar la partida al Regne d’Espanya enarborant el seu patològic victimisme, i que això li bastarà per anar pel món i teixir aliances. Hem confiat massa en tarats mentals com ara Joan Bona Nit, en aquella estupidesa supina del junquerisme és amor i, en definitiva, en una filosofia política que és d’autèntic parvulari. Mentre els nostres líders es feien els angelets, Ada Colau aconseguia lentament i tenaç que la major part de l’independentisme comprés l’agenda pactista dels comuns i, ara per ara, polítics que havien aconseguit posar nerviosos els espanyols com ara Gabriel Rufián s’han convertit en una caricatura d’ells mateixos, fent gala d’un republicanisme inofensiu i d’un discurs trapelleta antielits que és perfecte per impostar cara d’indignat però que, en el fons, encanta als aparells de L’Estat espanyol perquè els assegura la vida.

La Barcelona de Colau no podria estar més lluny del meu ideal, però avui he de reconèixer que l’Ada ens ha regalat una lliçó de com va el món i de com s’hi fa política

Hem d’agrair (a grans crits) que Ada Colau hagi mostrat com es fan les coses a l’independentisme. Lluny de fer-se la víctima i d’exercitar l’esperit ploricó, com ha fet Convergència durant anys, avui els capatassos i sobretot les bases d’Esquerra haurien de reflexionar sobre fins on els ha dut aquesta mandanga d’eixamplar la base i renunciar a un independentisme fort. De moment, el motorista Maragall s’haurà de jubilar anticipadament i ja veurem si Convergència no els torna a pispar la cartera a les properes eleccions catalanes amb una candidatura tripresidencial encapçalada per Puigdemont, Mas i Torra. No podreu dir mai, amics d’Esquerra, que no us havíem advertit que tot això passaria fil per randa. Mira que n’era, de fàcil: primàries a Barcelona, assegurar la capital i neutralitzar Colau deixant-la molts regidors enrere. Però vau preferir fer de Convergència, i així us ha anat.

La Barcelona de Colau no podria estar més lluny del meu ideal, però avui he de reconèixer que l’Ada ens ha regalat una lliçó de com va el món i de com s’hi fa política. La fucking alcaldessa és un regal enviat per l’altíssim perquè l’independentisme gosi fer-se gran. Malauradament, els seus líders es passaran els propers mesos blasmant ICV i escarnint el pacte Comuns-Valls per estalviar confrontar-se de debò a Espanya i rescatar l’esperit de l’1-O. És el mateix de sempre: desviar l’atenció i fer acudits del coix per no afrontar la lluita amb l’enemic real. Potser us serveix per arribar a la Generalitat i que l’Aragonès pugui fer de gestor del post-155 i repartir quatre nòmines entre les feministes de Twitter. Qui sap si us fa falta arribar al Govern per adonar-vos que l’administració catalana és una simple sucursal del poder espanyol. Us costa tant aprendre…

Fa quatre anys ja vaig dir que Barcelona no podia permetre’s tenir una alcaldessa espanyola. Temps després, alguns us heu adonat de per què ho deia. Doncs ara, reiets meus, confiteu-vos-la amb l’afegitó de la guàrdia sociata de tota la vida. És una llosa tremenda, això de ser un geni i poder veure el futur. A la propera vida em demano una coseta més senzilla: manobre, pres polític, desnonat o comunista nostàlgic. Bé, en resum: que gràcies, Ada.
Informa:ELNACIONAL.CAT (9-6-2019)