COLAU, UNA BOMBA DE RELLOTGERIA

“Una bomba de rellotgeria ”
( ENRIC VILA )
El viatge d’Ada Colau a València m’ha recordat una faula que Hannah Arendt va dedicar a Martin Heidegger, després de retrobar-se amb ell a Berlín, acabada la guerra. Era una vegada ―deia la faula― una guineu tan miop i tan mancada d’astúcia que no tan sols queia en totes les trampes que li posaven els homes, sinó que, a més, tenia problemes per distingir entre una trampa i un regal del cel. Al final, la guineu va tenir una idea que ningú no s’esperava: va construir una trampa que era la còpia exacta del seu amagatall.

Evidentment, la guineu de la faula no és pas l’alcaldessa de Barcelona, que no passa de ser un titella de la política amb pretensions de vedet publicitària, més o menys com Manuel Valls o com Gabriel Rufián. La guineu de la senyora Arendt seria, en aquest cas, la patronal catalana, que utilitza tot el que té a la mà per mirar de protegir la seva relació de privilegi amb la Corona espanyola. Després del 9-N, Colau ja va servir per donar marge a les mentides de Mas. Ara sembla que se la necessita per normalitzar el virregnat de Junqueras.

No crec que sigui casualitat que l’alcaldessa hagi estat enviada al País Valencià per començar a formalitzar el seu salt a la política espanyola. Colau ha vestit de feminisme la cimera amb Yolanda Díaz i Mónica Oltra. Però darrere del seu gest vindicatiu hi ressona l’amor sobtat que La Vanguardia ha agafat per l’anomenada Corona d’Aragó. València, Saragossa i Mallorca han esdevingut ciutats més segures que Barcelona per continuar explotant les ferides del passat. És el que aquests dies sulfura l’historiador Carles Sirera a Twitter, segurament sense saber-ho.

Durant el procés, Colau va contribuir a frenar la velocitat de l’independentisme, però el seu populisme narcisista també va deixar l’espai necessari perquè els partits de la Generalitat es veiessin empesos a organitzar l’1 d’octubre

La patronal catalana vol donar protagonisme a València, per tornar a legitimar el peix al cove que va convertir Jordi Pujol en espanyol de l’any. Total, les elits valencianes són més pobres i més fatxes que les catalanes i per tant menys influents en la nova Espanya feminista. A més, Pedro Sánchez necessita que l’Ajuntament de Barcelona quedi lliure per poder comprar independentistes, ni que sigui a través del PSC. Com més càrrecs es puguin repartir els partits de la Generalitat, més fàcil serà arraconar Puigdemont. Els comuns molesten, igual que molestava Ciutadans.

En el nou full de ruta aragonès, Colau és com un llumí al costat d’un barril de pólvora. La seva figura pot semblar una solució de compromís per frenar les ànsies centralistes de Madrid, però si les passions s’encenen de nou costarà més de tornar a ficar-la dins l’armari que al tossut d’Albert Rivera. Durant el procés, Colau va contribuir a frenar la velocitat de l’independentisme, però el seu populisme narcisista també va deixar l’espai necessari perquè els partits de la Generalitat es veiessin empesos a organitzar l’1 d’octubre.

Fins ara, Colau se n’ha sortit perquè a Catalunya només havia de competir a un nivell retòric, i mirar de semblar bona persona. Però Podemos és un partit castrat, que ha perdut tota la potència intel·lectual dels seus orígens. El partit de Pablo Iglesias va començar a perdre vots el dia que va deixar de defensar l’autodeterminació i ara mateix ja no té cap idea forta d’Espanya. L’èpica feminista no serà mai suficient per oferir una alternativa al PSOE de Sánchez, però sí que pot ser suficient per donar aire a Vox i per portar el problema català a València sense ni tan sols proposar-s’ho.

A mi ja em sembla bé el pancatalanisme, fins i tot encara que sigui autonòmic. Però sense pensament, escampant només els vicis del procés, es poden generar dinàmiques molt diabòliques, a Espanya. La nació catalana existeix més enllà dels polítics que la representen i els federalistes farien bé de tornar a llegir Joan Maragall. Sobretot aquella carta que li escriu a Ortega i Gasset dient-li que, per més excuses que es busquin, el conflicte nacional tornarà a rebrotar sempre, mentre no es respecti “la ratlla” que Déu va posar entre els diversos pobles d’Espanya.

(I si no teniu l’epistolari, la podeu trobar citada al famós l’assaig de Josep Pla.)
Informa:ELNACIONAL.CAT (16-XI-2021)

85 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: