“Com perjudica i com afavoreix als exiliats la sentència del TJUE?”

La sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha provocat diverses interpretacions. Però, quines raons tenen les parts interpel·lades per a celebrar o lamentar aquest veredicte?

(MANUEL LILLO)

Com calia esperar, perquè així ho advertien els advocats dels polítics catalans a l’exili, la lletra petita de la sentència emesa per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) serà determinant en el desenllaç d’un conflicte jurídic que s’allarga des de fa més de cinc anys.

En primer terme, el nacionalisme espanyol, tant el mediàtic com el polític, ha celebrat la sentència com una victòria definitiva. I ho ha fet perquè la sentència emesa pel TJUE, amb l’acord de quinze jutges europeus, deixa clar que les ordres europees de detenció previstes en la decisió marc “és la primera concreció en l’àmbit del Dret Penal del principi del reconeixement mutu que el Consell Europeu qualifica com a pedra angular de la cooperació judicial”.

Aquest “reconeixement mutu és el que busca el magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena tot i que de manera automàtica i incontestable, per a obtindre l’entrega dels polítics catalans a l’exili sense dilacions, condicions ni impediments de cap mena. I de fet, el TJUE considera que “l’autoritat d’execució”, la justícia belga en aquest cas, “no disposa, en virtut del Dret de la Unió, de la facultat de controlar la competència de l’autoritat judicial emissora”, en aquest cas la del Tribunal Suprem. Cal recordar que l’extradició de Lluís Puig va ser denegada perquè la justícia belga va considerar que l’alt tribunal espanyol no era competent per a jutjar l’exconseller català de Cultura.

El TJUE hi aprofundeix més: “una eventual falta de competència no constitueix un motivació de denegació previst per la Decisió Marc 2002/584”. També diu que “els tribunals belgues no són competents per a interpretar el Dret espanyol”, i apunta que en aquest cas “els tribunals belgues van interpretar incorrectament el Dret, basant-se en elements que no van ser creats en virtut del Dret Internacional”. Aquesta afirmació també té lletra petita, tal com es llegirà més endavant. Alhora, el TJUE afirma que “l’existència d’un risc greu de vulneració dels drets fonamentals de la persona contra la qual s’ha dictat una ordre de detenció europea no constitueix un motiu de denegació de l’execució enunciada a la Decisió Marc”, establint una excepció en “l’acreditació de deficiències sistèmiques o generalitzades en l’Estat membre emissor”.

Aquest punt, clarament compromès per als exiliats davant la incapacitat material que la defensa d’un particular demostre tals extrems, és tractat pel TJUE, que demana a la justícia del país interpel·lat que demostre de manera “concreta i precisa” aquestes mancances en cas de denegar una extradició. I exigeix, alhora, que aquesta negativa es fonamente en raons que facen “creure que el perseguit patirà un risc en cas de ser entregat” a la justícia que de l’Estat el reclama.

És difícil, fer aquesta demostració? És una pregunta que es resoldrà els propers dies. De moment, el TJUE valida com a prova l’informe que va presentar el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de Nacions Unides al 2019, si bé no el considera un argument “definitiu” per a denegar una extradició, sinó que “pot ser tingut en compte, entre d’altres elements, a efectes d’apreciar l’existència de deficiències sistèmiques”. Saber si aquest informe jugarà a favor dels exiliats i aplanarà el camí a la seua victòria judicial és, a hores d’ara, impossible, si bé el TJUE ha obert la porta a validar-lo, cosa que fins ara la justícia espanyola no havia fet, emparant-se en la condició teòricament “no vinculant” de l’informe.

No és l’únic aspecte que juga a favor dels polítics catalans que van marxar a Europa ara fa més de cinc anys. Al punt 12 de la sentència es diu que “res del que hi ha present a la decisió marc es podrà interpretar com una prohibició de rebutjar l’entrega d’una persona contra qui s’ha dictat una ordre de detenció europea quan hi haja raons objectives per a suposar que l’ordre de detenció ha sigut dictada amb finalitats de persecució o sanció a una persona per raons de sexe, raça, religió, origen ètnic, nacionalitat, llengua, opinions polítiques o orientació sexual, o que la situació d’aquesta persona puga quedar perjudicada per qualsevol d’aquestes raons”.

És al voltant d’aquest argument que giren les diferents interpretacions. Des de la justícia espanyola hi ha el convenciment que no hi ha cap “persecució” que no s’ajuste a dret, però per la part de les persones afectades és evident que la perspectiva és la contrària. D’una banda, Pablo Llarena té la possibilitat, brindada pel TJUE, de formular noves euroordres –de moment contra Lluís Puig, que no és eurodiputat–, si bé l’alt tribunal europeu exigeix que aquestes tinguen “un caràcter proporcionat”, un apunt que haurà de ser interpretat a fons i que també haurà de generar inquietud en el magistrat espanyol, que vol condemnar Lluís Puig i la resta d’exiliats a penes establertes en la versió del Codi Penal prèvia a la seua reforma recent.

Aquesta possible desproporció haurà de ser avaluada a través de distints elements. El que sembla evident, i això és el que més han celebrat els polítics catalans a l’exili, és que el TJUE obre la porta a que tots ells siguen introduïts dins d’un “grup objectivament identificable”. Aquesta consideració faria menys dificultós el treball a l’hora de justificar les diferències sistèmiques exigides pel TJUE a l’hora de denegar una extradició, en tant que acreditaria que la justícia de l’Estat demandant estaria perseguint persones per qüestions alienes a la jurisprudència estricta.

Amb aquests elements sobre la taula es resoldrà la partida de l’exili català. Davant els impediments que el TJUE interposa als sistemes judicials d’altres estats de denegar euroordres d’un altre estat membre, hi ha també les excepcions plantejades pel TJUE, que des de la defensa dels exiliats consideren una nova oportunitat per a derrotar la justícia espanyola i poder tornar a Catalunya en llibertat.

De fet, davant l’entusiasme dels polítics espanyols –tant des del PP com des de Vox i des de Cs parlen d’una entrega imminent dels exiliats, especialment del president Puigdemont–, l’exconseller Lluís Puig, el més afectat en primer terme, celebra que la justícia espanyola “haurà de complir amb més exigències per a tramitar una petició d’extradició”, i ha defensat que “Europa és avui més Europa”, en referència a la defensa dels seus drets. En els mateixos termes s’ha expressat el seu advocat, Miquel Samper, que ha definit la sentència com “un pas endavant” en tant que no ha seguit el criteri de l’advocat general, partidari de limitar encara més la denegació de les euroordres.

L’advocada Isabel Elbal, que lidera l’equip de defensa amb Boye, aporta també que “la clau de la sentència del TJUE és que es puga denegar una euroordre si es demostra l’existència de deficiències que afecten la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones al qual pertany el reclamat”. L’advocada conclou que, en aquest sentit, “sobren les proves”.

També s’ha mostrat optimista l’advocat Benet Salellas, que considera “un pas de gegant” el fet que el TJUE accepte “denegar una euroordre discutint el dret del jutge determinat per la llei quan afecte un grup de persones objectivament identificable”. Segons Salellas, “Llarena perd perquè no aconsegueix que el TJUE diga que un tribunal de la UE no pot denegar una OED per competència del tribunal”. En aquest argument aprofundia també Andreu Van den Eynde, que recordava que van centrar la lluita jurídica “en la necessitat de superar el requisit d’acreditar un defecte sistèmic per a denegar una OEDE i acollir la possibilitat que el risc de lesió afectés un grup concret de persones”.

Simon Bekaert, jurista belga que també forma part de l’equip de defensa de Lluís Puig, ha qualificat la sentència com a “bona”, argumentant que queda en evidència el fet que “la justícia espanyola va anar a esquenes al Tribunal de Brussel·les i al TJUE”. Però sens dubte, qui més optimista s’ha mostrat ha sigut Gonzalo Boye, qui fins i tot interpreta que l’alt tribunal europeu qüestiona la legitimitat del Suprem en la tasca desenvolupada fins ara. L’advocat xilè destaca l’article 100 de la sentència, que indica que “no es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit que l’article 6, apartat 1 –del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret a un jutge imparcial– un tribunal suprem nacional que resolga en primera i última instància sobre una qüestió penal sense disposar d’una base legal expressa que li conferisca competència per a enjudiciar tots els encausats”. Segons Boye, aquest paràgraf els farà perdre la causa, “també”, al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Informa:ELTEMPS.CAT (31-I-2023)