COMENÇA UN EFECTE DÒMINO CONTRA ELS MAGISTRATS DEL TC PEL PRIMER D’OCTUBRE

“Comença un efecte dòmino contra els magistrats del TC pel Primer d’Octubre”.

La defensa de Puigdemont preveu la possibilitat de recusar més magistrats del TC per haver trencat públicament la imparcialitat.
( JOSEP CASULLERAS )

En pocs mesos han caigut dos dels magistrats del Tribunal Constitucional espanyol que deliberen sobre els recursos dels presoners polítics i els exiliats contra la causa pel Primer d’Octubre. Primer fou Antonio Narváez per haver dit, la tardor del 2017, que el referèndum havia estat un cop d’estat encobert, “molt més greu, per les conseqüències, que no pas el 23-F”. I ara, Cándido Conde-Pumpido, per unes declaracions fetes en aquell mateix moment, el novembre del 2017, en què deia que els presoners i els exiliats se situaven “al marge del dret” perquè agitaven “la bandera pretesament democràtica per a subvertir la constitució”. I fins i tot els assenyalava pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació, pels quals justament en aquell moment començaven a ser perseguits. L’un i l’altre han acabat apartats arran de sengles recusacions que va presentar la defensa del president Carles Puigdemont, en veient la flagrant manca d’imparcialitat per a decidir sobre els recursos d’aquesta causa. I n’hi podria haver més, perquè, segons que ha pogut saber VilaWeb, la defensa de Puigdemont té localitzats més casos semblants entre els magistrats del ple del tribunal.

Podrien anar caient, doncs, l’un rere l’altre, en una mena d’efecte dòmino que va començar amb Narváez, i que va fixar un precedent que ha continuat amb Conde-Pumpido. Aquest efecte dòmino pot ser que no s’aturi, si s’aplica a més magistrats que haguessin fet declaracions semblants, de desqualificació dels dirigents independentistes represaliats, en un moment en què la set de venjança emboirava l’alta judicatura espanyola fins a l’extrem de no veure els errors que cometien i que ara, uns anys més tard, els passen factura.

Feia ben poc que una part del govern era a la presó i l’altra a l’exili, que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez eren tancats a Soto del Real, que la mesa del parlament, amb la presidenta Forcadell, era perseguida judicialment, i que el 155 havia caigut com una llosa al damunt de l’autogovern català. Hi havia tanta embranzida i tantes ganes de càstig que no hi havia ni cura ni prevenció en res. Ni en el nom de l’arxiu de la querella per rebel·lió que va presentar el fiscal Maza, “Més dura serà la caiguda”; ni en les declaracions públiques de representants del govern espanyol, com ara Soraya Sáenz de Santamaría (vantant-se d’haver “escapçat” l’independentisme), o el ministre Rafael Catalá avançant les decisions que prendria el jutge Llarena. No hi havia cap mena de cura a l’hora de presentar aquell procediment de càstig judicial i polític com quelcom mínimament pulcre.

És en aquest ambient, quan a Madrid hi ha qui s’enorgulleix d’exhibir fermesa contra aquells qui han gosat desafiar la unitat d’Espanya, que el magistrat Conde-Pumpido participa en un acte al congrés espanyol sobre el quarantè aniversari de l’entrada de l’estat espanyol al Consell d’Europa. Era el 23 de novembre de 2017. Ell, magistrat del TC, ja sabia, ho havia de saber, que aquella causa judicial acabaria algun dia a les seves mans. I tanmateix es va deixar endur i va declarar coses que són greus perquè contravenen la imparcialitat que s’ha d’exigir a un magistrat sobre el cas en què s’ha de pronunciar.

I un mes més tard, el 20 de desembre, era Narváez qui participava en un acte al Club de la Constitución, a Granada, que duia per nom “El problema català, perspectiva constitucional”. El jutge hi va definir el procés d’independència com un “cop d’estat encobert” i va assegurar que havia estat “molt més greu” que no el cop d’estat de Tejero del 23 de febrer de 1981, “en la mesura que aleshores no es qüestionava una cosa tan essencial com el principi de sobirania i sobretot el principi de la unitat d’Espanya dins la seva diversitat”.

Quan el mes d’octubre passat l’advocat Gonzalo Boye va presentar la recusació d’aquest magistrat en nom del president Puigdemont i el conseller Comín per les declaracions que havia fet, el Tribunal Constitucional es va trobar amb un problema, agreujat per les disputes internes. Tots els presoners polítics també el van recusar. Havia de ser apartat de la deliberació? L’obsessió del TC és no perdre aquesta causa a Estrasburg. Per això va arribar a maniobrar perquè els recursos dels presos previs al judici, per les violacions de drets durant l’empresonament preventiu, quedessin encallats, i que com a mínim caduquessin. I ara, amb Narváez, el sector del tribunal encapçalat per Conde-Pumpido va pressionar perquè fos apartat, atès no es podien permetre ni una taca, cap ombra de dubte en les sentències sobre el Primer d’Octubre pensant en el dia que el cas arribi al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Un precedent amb possible efecte en cadena

I així ho van fer. Però alhora establien un precedent. Narváez és l’únic magistrat que no és imparcial en aquesta causa? No. I el primer de no ser-ho és Conde-Pumpido. De manera que el mes de març passat l’altre sector del TC, l’anomenat “conservador”, afí a Narváez i que hi té majoria, va filtrar a Libertad Digital les declaracions del magistrat aquell dia de novembre del 2017 al congrés. Aleshores havien passat inadvertides; ara, en canvi, quan tots aquests jutges deliberen sobre el Primer d’Octubre i amb el precedent de Narváez, són un bomba. Per això Boye i els advocats dels presos van córrer a recusar-lo, també. I per això se n’ha hagut d’apartar, també.

Així doncs, dels dotze magistrats del ple del tribunal que van assumir la deliberació dels recursos del procés, només en queden nou. A més de Narváez i Conde-Pumpido tampoc no hi ha Fernando Valdés, que va dimitir l’octubre passat arran de les denúncies contra ell per violència masclista. N’hi ha nou, i el quòrum per a poder decidir sobre els recursos és de vuit. Si, tal com preveu la defensa de Puigdemont, hi hagués pel cap baix dos jutges més que se n’haguessin d’apartar, el tribunal tindria un problema. Hauria arribat a una situació sense precedents i hauria d’empescar-se alguna argúcia per a poder resoldre els recursos.

Conde-Pumpido va voler que fos el ple que els resolgués. Hauria pogut deixar-ho a les mans d’una de les dues sales en què es divideix el tribunal (sis magistrats per sala). Si ho hagués fet així, li hauria quedat una sala de reserva per a deliberar (amb un quòrum de quatre dels sis magistrats per a poder decidir). Però l’afany de solemnitat en la resposta a l’independentisme, en el càstig, li pot complicar la vida. Perquè aquella tardor la voluntat d’humiliació va hipotecar el recorregut de la resposta judicial a Europa. I ara és possible que els nou magistrats que encara deliberen (Juan José González Rivas, Encarnación Roca, Andrés Ollero, Santiago Martínez-Vares, Juan Antonio Xiol, Pedro González-Trevijano, Alfredo Montoya, Ricardo Enríquez i María Luisa Balaguer) vagin cercant els seus noms a la xarxa per si hi apareix res que van dir i que no havien d’haver dit.
Informa:VILAWEB.CAT (8-4-2021)

51 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: