COMPROMÍS PEL CATALÀ: CALEN EINES DE LA COMUNITAT EDUCATIVA, PRESSIÓ SOCIAL I DECISIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ

“Eines i compromís pel català”.
Cal implicació de la societat i de la comunitat educativa, sí, però també determinació de l’administració i una pressió enorme per la llengua.
(FERRAN CASAS )
La situació no és nova. Però això no la fa menys greu, al contrari. La sentència de l’Estatut de l’any 2010 i la pressió organitzada de col·lectius contraris a l’escolarització en català han fet fortuna en els darrers anys als tribunals i ahir es va fer un pas més en l’intent d’arraconar la llengua pròpia del país a les aules. El Tribunal Suprem ja havia emès sentències advertint contra el caràcter suposadament “residual” del castellà a l’escola catalana. Els jutges es valien d’una Constitució que fixa la preeminència del castellà i d’unes lleis educatives que, ni ara ni abans, han estat prou efectives per blindar un model d’immersió que té llacunes en la seva aplicació, però també un altíssim consens social perquè garanteix la competència lingüística en les llengües oficials i, per tant, cohesiona. Des de 2005, només 80 famílies s’han declarat “insubmises” al català i han demanat l’escola en castellà.

La darrera providència del Suprem, que desestima el recurs del Govern contra una sentència del TSJC que estableix que com a mínim el 25% de les classes han de ser en castellà, pot tenir efectes molt nocius i espantar encara més els mestres, indefensos davant l’estratègia jurídica de l’espanyolisme, que vol que el català sigui a les escoles un element folklòric, com ja ho és a l’administració de justícia. La LOMLOE, coneguda com la llei Celaá i que ERC va pactar fa uns mesos amb el govern del PSOE, havia de blindar el català a l’escola. Per ara els tribunals han fet com si no existís i han donat la raó a Junts i a la CUP, que van avisar que no s’aconseguiria el blindatge. Les denúncies al TSJC i el criteri del Suprem han fet valdre la Constitució i les lleis educatives del govern Rajoy, ja derogades. Ara caldrà veure quina força té la Generalitat per fer valdre les intencions de la llei Celaá i quina actitud té el govern espanyol per fer complir una sentència que ja és ferma.

Davant de tot plegat, dues consideracions més enllà dels laments que, atesa la manca de mesures efectives, són la tònica dels darrers anys cada cop que un tribunal ataca el català. La primera és que ahir el conseller d’Educació, Josep González Cambray, va demanar als centres i als professors que continuïn treballant “com sempre” i que defensin el model d’escola catalana. Just fa uns dies, en una entrevista NacióDigital en el marc de l’especial “Català en guàrdia” que hem publicat aquest mes, el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila afirmava que els jutges “han espantat” alguns mestres. Els docents, és cert, haurien de tenir una actitud més militant i no relaxar l’objectiu d’aconseguir la competència lingüística plena en català. Però, tal com recordava Pere Aragonès després de la roda de premsa de Cambray, no se’ls pot traslladar la responsabilitat i cal donar-los “eines” (que no va concretar) per sortir-se’n.

I això porta a la segona consideració. Si a les escoles i a les universitats es complís el que diu ara el Suprem, que parteix de la base que l’escola catalana és pràcticament monolingüe en català tal com explica la propaganda espanyolista i ha explicat l’autocomplaença governamental dels darrers anys, ja seria un avenç. El català no té la presència del 75% que imposa el Suprem, tal com han constatat estudis recents. El mateix Govern en va presentar un fa uns dies que deia que menys de la meitat dels mestres de quart d’ESO s’adreçava en català al seu grup. La immersió fa anys que és un miratge i posar-la al dia és una urgència.

Som, doncs, davant un problema que reclama implicació de la societat i de la comunitat educativa, sí, però també determinació de l’administració per fer arribar les eines legals i materials per garantir que el català no reculi més del que ho ha fet els darrers anys. La justícia, un poder que ni tan sols va fer la transició i que té una cúpula profundament reaccionària, provarà d’impedir-ho i el govern de Madrid només ajudarà el català si la pressió política i social és enorme. És el que ha passat amb la llei espanyola de l’audiovisual, presentada just ahir, poques hores abans de l’atzagaiada del Suprem, com a gran èxit d’ERC en la negociació dels pressupostos i que ara veurem com es concreta i compleix. El mateix pel que fa als traspassos i inversions que es contemplen. Dels comptes espanyols -que també votaran el PDECat, el PNB, Bildu, Compromís i Més País- se n’han de valorar les virtuts un cop se’n revisa l’execució, però si no es pacten no hi ha joc.

Ni el PSC ni Salvador Illa van dir ahir, malgrat el seu intent per connectar amb les majories socials, res sobre el català a l’escola malgrat que ells van ser determinants als 80 per afermar-lo amb consens. Mentre, les entitats i partits sobiranistes s’esgargamellaven i l’espanyolisme radical treia pit per la interlocutòria del Suprem. El cap de l’oposició serà avui al matí amb Josep Cuní a la Ser i es pronunciarà. Ahir a la tarda, el compte de Twitter del seu partit sí que difonia una moció per “reclamar línies de suport a associacions d’escriptors catalans i al sector editorial que escriuen i produeixen en espanyol”. El castellà, ja ho diuen els de la toga, és el que està amenaçat i en desavantatge.

NACIODIGITAL.CAT (25-XI-2021)

58 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: