COMPTE AMB LA LLENGUA, MIQUEL

“Compte amb la llengua, Miquel ”
( DAVID GONZÁLEZ )

“Ciutadans de Catalunya, ja soc aquĂ­.” Ho va dir el president exiliat Josep Tarradellas el 1977 en el seu retorn a Catalunya previ plĂ cet de rei Joan Carles -aleshores, encara, un monarca franquista- i del president Adolfo SuĂĄrez, i la frase va quedar per a la història perquè, amb molt poc, deia moltes coses. D’entrada, que Tarradellas no havia tornat nomĂŠs per encapçalar la restauraciĂł de la Generalitat republicana -desprĂŠs monarquitzada per la vigent ConstituciĂł-, sinĂł per per ser el president (provisional) de tota la ciutadania de Catalunya, els que es consideraven catalans de tota la vida, els de feia una estona i els que sempre es definirien mitjançant altres identitats -andalusos, murcians, extremenys…; en darrer terme, Tarradellas es va dirigir a catalans i espanyols, aquests Ăşltims els de fora, els immigrats, però tambĂŠ els de dins, que n’hi havia, i molts, malgrat els 8 cognoms de la terra, per entendre’ns. D’aquĂ­, el “ciutadans de…”.
En síntesi -i gairebÊ tothom ho va entendre així- un missatge cap a dins (Catalunya) i cap a fora (Espanya), en clau integradora, cívica (no ètnica), convivencial. I en català. Tarradellas, com no podia ser de cap altra manera, va parlar en català perquè, al final, era a Catalunya on ell tornava, no a la Transcaucàsia.

40 anys llargs desprĂŠs del “ciudadans de Catalunya” de Tarradellas, el PSC de Miquel Iceta ofereix als votants de Ciudadanos/Ciutadans orfes d’Albert Rivera una pista d’aterratge lingßístic en ple naufragi, perquè tornin o ingressin a la nova casa gran de l’espanyolisme. Tal ĂŠs l’objectiu, legĂ­tim, i cent per cent electoralista, de flexibilitzar la immersiĂł lingĂźistica, proposta que debatrĂ  el pròxim congrĂŠs del PSC. Es tractaria que el model s’adapti a l’entorn sociolingßístic: catalĂ  (allĂ  on el castellĂ  impera al pati de l’escola) i (mĂŠs) castellĂ  (allĂ  on, pel que sembla, el catalĂ  ĂŠs mĂŠs present). More or less (l’anglès tambĂŠ seria reforçat), ĂŠs el mateix que va proposar Ernest Maragall sent conseller d’Ensenyament del PSC al govern tripartit amb ERC i ICV-EUiA presidit per JosĂŠ Montilla, i, mĂŠs recentment, l’actual conseller d’Ensenyament, Josep BargallĂł, tambĂŠ d’ERC -com ara Maragall-. Miquel Iceta, a mĂŠs de deixar-se anar ballant als mĂ­tings com ningĂş, mai no ha deixat mai d’anar per feina.

Si Iceta troba un sol nen o nena a Catalunya que no sĂ piga parlar en castellĂ  l’hauria de portar a Cuarto Milenio, perquè l’entrevisti Iker JimĂŠnez

El que succeeix ĂŠs que, per al futur del catalĂ  seria una bona notĂ­cia que, efectivament, Catalunya fos bilingĂźe. Perquè, ara, no ho ĂŠs: la subalternitat del catalĂ  continua sent òbvia. El castellĂ  -i el PSC ho sap- ĂŠs la llengua d’Ăşs majoritari al carrer i al pati de l’escola. I ĂŠs fer trampa comparar la sociololingßística de Berga amb la de l’Eixample de Barcelona -per no dir la de Nou Barris o el Raval-, per una simple raĂł demogrĂ fica, de nou en detriment del catalĂ  (nombre de parlants). En relaciĂł amb el castellĂ , el catalĂ  -que, sens dubte, estĂ  millor que estava el 1977, grĂ cies a la inmersiĂł lingßística a CornellĂ  o a Girona, i a TV3 i Catalunya RĂ dio, bĂ sicament-, continua sent David contra Goliat però desarmat. CaldrĂ  recordar-li a Iceta allò que si troba un sol nen o nena escolaritzat i resident que no sĂ piga parlar en castellĂ  a Catalunya el porti a Cuarto Milenio perquè l’entrevisti Iker JimĂŠnez.

Compte, amb la llengua, Miquel: perquè molts defensors del (fals) bilingĂźisme a Catalunya, entre l’original i la còpia, es queden amb Vox

El PSC sabrĂ  el que fa amb la llengua i els “ciutadans (i “ciutadanes”) de Catalunya”, no nomĂŠs els Ciutadans/Ciutadans del naufragi de Rivera i Arrimadas, decidiran a les urnes si es mantĂŠ o no l’actual polĂ­tica lingßística. Sens dubte, el fet mateix que el PSC, partit en teoria coparticipant del consens lingßístic del pujolisme, qĂźestioni la immersiĂł, dona una idea de fins a quin punt Catalunya estĂ  potes enlaire. Si, contrĂ riament al que diu la cĂ­nica OPA lingßística del PSC a C’s en forma de proposta congressual, l’independentisme haguĂŠs jugat en els Ăşltims anys la carta identitĂ ria -l’apropiaciĂł del catalĂ  i el (impossible) monolingĂźisme que ningĂş no defensa, etcètera- no hauria reunit ni la meitat de la gent que vol una Catalunya independent, sigui a Santa Coloma de Gramenet o a Gimenells. Molts dels quals, per cert, exvotants del PSC i, fins i tot encara, votants actius.

Però ĂŠs que, a mĂŠs, la presumpta Catalunya monoidentitĂ ria que el PSC acusa a l’independentisme de voler imposar, l’excusa retòrica per legitimar el seu gir neolerrouxista, no existeix ni existirĂ  perquè, al final i en (gairebĂŠ) totes les circumstĂ ncies, ĂŠs la gent la que decideix quina llengua fa servir, no Miquel Iceta ni Quim Torra. Ho demostra el cas tant del catalĂ  (malgrat la dictadura franquista i les polĂ­tiques lingĂźicides anteriors) com del castellĂ  (que no ha retrocedit amb l’autonomia, malgrat la millor situaciĂł del catalĂ ).

AquĂ­ del que es tracta ĂŠs que Miquel Iceta vol ser alguna cosa mĂŠs que InĂŠs Arrimadas, o sigui, no nomĂŠs ser el mĂŠs votat en les pròximes catalanes sinĂł, a mĂŠs, ser president. LlĂ stima que, pel que sembla, nomĂŠs vulgui ser-ho dels Ciutadans/Ciutadans de Catalunya. Amb tot, compte amb la llengua, Miquel: perquè molts defensors del (fals) bilingĂźisme a Catalunya, entre l’original i la còpia, es queden amb Vox.
Informa:ELNACIONAL.CAT (25-11-2019)

230 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: