“Compte amb la llengua, Miquel ”
( DAVID GONZÁLEZ )

“Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí.” Ho va dir el president exiliat Josep Tarradellas el 1977 en el seu retorn a Catalunya previ plàcet de rei Joan Carles -aleshores, encara, un monarca franquista- i del president Adolfo Suárez, i la frase va quedar per a la història perquè, amb molt poc, deia moltes coses. D’entrada, que Tarradellas no havia tornat només per encapçalar la restauració de la Generalitat republicana -després monarquitzada per la vigent Constitució-, sinó per per ser el president (provisional) de tota la ciutadania de Catalunya, els que es consideraven catalans de tota la vida, els de feia una estona i els que sempre es definirien mitjançant altres identitats -andalusos, murcians, extremenys…; en darrer terme, Tarradellas es va dirigir a catalans i espanyols, aquests últims els de fora, els immigrats, però també els de dins, que n’hi havia, i molts, malgrat els 8 cognoms de la terra, per entendre’ns. D’aquí, el “ciutadans de…”.
En síntesi -i gairebé tothom ho va entendre així- un missatge cap a dins (Catalunya) i cap a fora (Espanya), en clau integradora, cívica (no ètnica), convivencial. I en català. Tarradellas, com no podia ser de cap altra manera, va parlar en català perquè, al final, era a Catalunya on ell tornava, no a la Transcaucàsia.

40 anys llargs després del “ciudadans de Catalunya” de Tarradellas, el PSC de Miquel Iceta ofereix als votants de Ciudadanos/Ciutadans orfes d’Albert Rivera una pista d’aterratge lingüístic en ple naufragi, perquè tornin o ingressin a la nova casa gran de l’espanyolisme. Tal és l’objectiu, legítim, i cent per cent electoralista, de flexibilitzar la immersió lingüistica, proposta que debatrà el pròxim congrés del PSC. Es tractaria que el model s’adapti a l’entorn sociolingüístic: català (allà on el castellà impera al pati de l’escola) i (més) castellà (allà on, pel que sembla, el català és més present). More or less (l’anglès també seria reforçat), és el mateix que va proposar Ernest Maragall sent conseller d’Ensenyament del PSC al govern tripartit amb ERC i ICV-EUiA presidit per José Montilla, i, més recentment, l’actual conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, també d’ERC -com ara Maragall-. Miquel Iceta, a més de deixar-se anar ballant als mítings com ningú, mai no ha deixat mai d’anar per feina.

Si Iceta troba un sol nen o nena a Catalunya que no sàpiga parlar en castellà l’hauria de portar a Cuarto Milenio, perquè l’entrevisti Iker Jiménez

El que succeeix és que, per al futur del català seria una bona notícia que, efectivament, Catalunya fos bilingüe. Perquè, ara, no ho és: la subalternitat del català continua sent òbvia. El castellà -i el PSC ho sap- és la llengua d’ús majoritari al carrer i al pati de l’escola. I és fer trampa comparar la sociololingüística de Berga amb la de l’Eixample de Barcelona -per no dir la de Nou Barris o el Raval-, per una simple raó demogràfica, de nou en detriment del català (nombre de parlants). En relació amb el castellà, el català -que, sens dubte, està millor que estava el 1977, gràcies a la inmersió lingüística a Cornellà o a Girona, i a TV3 i Catalunya Ràdio, bàsicament-, continua sent David contra Goliat però desarmat. Caldrà recordar-li a Iceta allò que si troba un sol nen o nena escolaritzat i resident que no sàpiga parlar en castellà a Catalunya el porti a Cuarto Milenio perquè l’entrevisti Iker Jiménez.

Compte, amb la llengua, Miquel: perquè molts defensors del (fals) bilingüisme a Catalunya, entre l’original i la còpia, es queden amb Vox

El PSC sabrà el que fa amb la llengua i els “ciutadans (i “ciutadanes”) de Catalunya”, no només els Ciutadans/Ciutadans del naufragi de Rivera i Arrimadas, decidiran a les urnes si es manté o no l’actual política lingüística. Sens dubte, el fet mateix que el PSC, partit en teoria coparticipant del consens lingüístic del pujolisme, qüestioni la immersió, dona una idea de fins a quin punt Catalunya està potes enlaire. Si, contràriament al que diu la cínica OPA lingüística del PSC a C’s en forma de proposta congressual, l’independentisme hagués jugat en els últims anys la carta identitària -l’apropiació del català i el (impossible) monolingüisme que ningú no defensa, etcètera- no hauria reunit ni la meitat de la gent que vol una Catalunya independent, sigui a Santa Coloma de Gramenet o a Gimenells. Molts dels quals, per cert, exvotants del PSC i, fins i tot encara, votants actius.

Però és que, a més, la presumpta Catalunya monoidentitària que el PSC acusa a l’independentisme de voler imposar, l’excusa retòrica per legitimar el seu gir neolerrouxista, no existeix ni existirà perquè, al final i en (gairebé) totes les circumstàncies, és la gent la que decideix quina llengua fa servir, no Miquel Iceta ni Quim Torra. Ho demostra el cas tant del català (malgrat la dictadura franquista i les polítiques lingüicides anteriors) com del castellà (que no ha retrocedit amb l’autonomia, malgrat la millor situació del català).

Aquí del que es tracta és que Miquel Iceta vol ser alguna cosa més que Inés Arrimadas, o sigui, no només ser el més votat en les pròximes catalanes sinó, a més, ser president. Llàstima que, pel que sembla, només vulgui ser-ho dels Ciutadans/Ciutadans de Catalunya. Amb tot, compte amb la llengua, Miquel: perquè molts defensors del (fals) bilingüisme a Catalunya, entre l’original i la còpia, es queden amb Vox.
Informa:ELNACIONAL.CAT (25-11-2019)