CONTRA EL PRIVILEGI MONOLINGÜE, CONVIVÈNCIA MULTULINGÜE

“Contra el privilegi monolingüe, convivència multilingüe ”

La qüestió de la llengua torna a ser al centre del debat polític

( XAVIER BERTRAL )

L’aprovació de la darrera llei d’educació a nivell estatal, amb les subsegüents proclames sobre la suposada extinció del castellà a Catalunya, o la qüestió de la presència del català a les aules universitàries han estat dues controvèrsies, entre d’altres, que han situat de nou la qüestió de la llengua al centre del debat polític.

Moltes d’aquestes discussions es tenen, sovint, des d’un punt de vista eticopolític. Dins la varietat de valors i principis en disputa, em sembla que hi ha una cosa que molta gent de sensibilitats molt diverses podem estar d’acord en rebutjar: els privilegis lingüístics. És a dir, l’existència de certes prerrogatives en matèria lingüística que no són gaudides de manera igual per tothom. En aquest cas, el privilegi de poder ser monolingüe en una societat lingüísticament diversa.

Que una societat lingüísticament diversa es vegi obligada a garantir que alguns individus podran fer vida sabent únicament una llengua ho trobo, en efecte, un privilegi. Aquesta valoració recolza en dos principis. Primer, el principi de reciprocitat lingüística. Segon, el principi de no-dominació.

El principi de reciprocitat implica que tothom té l’obligació de participar en termes relativament similars en la distribució de costos i beneficis de viure en societat. Poques coses ens indignen més que les persones que es beneficien de la vida en societat sense, en canvi, contribuir de forma equitativa a afrontar els seus costos.

El deure de tothom d’aprendre el català –i el castellà, esclar– és clau per erradicar una injustícia: la del privilegi de poder ser monolingüe en un país que no ho és

Aquest problema també es dona en l’àmbit lingüístic. Catalunya és una societat multilingüe, amb dues llengües predominants en l’esfera pública: el català i el castellà. Dues llengües que, democràticament, la societat catalana ha decidit que siguin cooficials. Garantir el dret al seu ús implica, a priori, que a Catalunya tothom assumeixi els costos d’aprendre les dues llengües. En aquest sentit, la realitat és que les persones que tenen com a llengua materna el català adquireixen plenes competències en castellà; la inversa, en canvi, és un cas àmpliament majoritari, però no general. I a vegades passa que alguns parlants de castellà tendeixen a pensar que són els altres els qui tenen l’obligació d’aprendre la seva llengua i assumir els costos d’aquest aprenentatge, però que ells no tenen aquesta obligació a la inversa.

Un fenomen, per descomptat, que no és exclusiu del castellà: arreu del món molts parlants de llengües dominants esperen que sigui la resta de la gent la que s’adapti a ells. Però si fora de context això pot resultar molest, en el context concret de societats multilingües directament xoca amb el principi de reciprocitat; particularment, allà on conviuen una llengua dominant i una llengua minoritzada. En una societat multilingüe (i que democràticament ha decidit que ho vol continuar sent) no sembla gaire raonable establir que per als parlants d’una de les llengües aprendre l’altra és una obligació, mentre que la inversa és en tot cas una opció.

Establir el monolingüisme com a privilegi exclusiu dels parlants d’una de les llengües d’una societat multilingüe no només comporta problemes amb el principi de reciprocitat: també els atorga la capacitat de forçar als altres a parlar la llengua que ells desitgin. Això vulneraria un principi que també em sembla valuós: el principi de no-dominació.

Aquesta idea, provinent de la tradició republicana, ens vindria a dir que les institucions públiques han de protegir les persones de qualsevol individu o grup que pugui prendre decisions per elles sense necessitat de tenir en compte els seus interessos i opinions. Pel que fa a fenòmens socials com ara la convivència lingüística, això significa que les regles d’aital convivència no poden ser imposades per ningú en particular, sinó que han de ser decidides democràticament entre tothom. Atès que la societat catalana ha decidit democràticament que el català i el castellà són les seves llengües de convivència, a priori no és acceptable que a Catalunya algú, podent aprendre català, s’hi negui i alhora assumeixi que aquells qui volen parlar en català han de canviar forçosament de llengua per dirigir-se a ell. Garantir la prerrogativa del monolingüisme a uns, doncs, imposaria condicions de dominació lingüística als altres.

Per tant, garantir el multilingüisme com a política pública i, més específicament, el deure de tothom d’aprendre el català –i el castellà, esclar– és clau per erradicar una injustícia: el privilegi de poder ser monolingüe en un país que no ho és pas. Naturalment, condició sine qua non per exigir deures cívics a qualsevol persona que visqui a Catalunya, en l’aspecte lingüístic o en qualsevol altre, és que tingui garantits drets humans bàsics. No és raonable exigir participar en els costos de la convivència a algú que està sent vergonyosament exclòs dels seus beneficis. Però la meva sensació, en fi, és que els qui solen fer més mala cara davant l’educació multilingüe no són, precisament, els damnats de la terra.
Informa:ARA.CAT (10-12-2020)

136 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: