CONTRA ELS GUARDIANS DEL TAB√ö: I LA UNITAT D’ESPANYA, QUANTES VIDES VAL ?

“‚Ä®Contra els guardians del tab√ļ‚Ä®”.

‚ÄúSi la pregunta pressuposava, en realitat, que la independ√®ncia de Catalunya no val res, potser caldria haver-li tornat la pregunta: i la unitat d’Espanya, quantes vides val?‚ÄĚ

(CLARA PONSAT√ć )

La viol√®ncia √©s el gran tab√ļ de la pol√≠tica catalana. I, com tots els tab√ļs, √©s un mecanisme de control, genera reaccions autom√†tiques i evita pensar. Per aix√≤ sembla natural fer escarafalls davant la meva resposta ‚Äďun ‚Äús√≠‚ÄĚ‚Äď a la pregunta: ‚ÄúLa independ√®ncia val una vida?‚ÄĚ, que em va fer Gemma Nierga en una entrevista. Era una pregunta ret√≤rica, perqu√® fins i tot en una guerra, com veiem ara a Ucra√Įna, les vides no es compten mai aix√≠. Ning√ļ no diu mai: la independ√®ncia d‚ÄôUcra√Įna val 237 vides, per√≤ 238 ja √©s un preu massa alt.

De fet, la pregunta era una afirmaci√≥: la independ√®ncia de Catalunya no √©s una causa que valgui ni tan sols una vida. En conseq√ľ√®ncia, totes les submissions pol√≠tiques del pa√≠s estarien justificades. Des de la m√©s gran ren√ļncia fins a la m√©s petita de les cessions, totes les decisions que hem vist des del 2017 i que han dut els partits a competir en una cursa cap al no-res, quedarien justificades per tal d‚Äôevitar la possibilitat, ni tan sols de pensar, que es pogu√©s perdre una vida. La pregunta de Gemma Nierga revelava v√≠vidament el tab√ļ i el seu funcionament pr√†ctic.

√Čs un pensament infantil que no aguanta el m√≠nim escrutini. N‚Äôhi ha prou de preguntar-se si permetre anar a 120 km/h per una autopista val les vides en accidents que s‚Äôevitarien si la velocitat m√†xima legal fos de 50 km/h. √Čs evident: estrictament parlant, no. Per√≤ tamb√© √©s evident que ho acceptem, per sentit de la proporci√≥, per sentit de la llibertat, i potser perqu√® pensem que una societat a 50 km/h costaria altres vides, per endarreriment econ√≤mic o pel que sigui.

Moltes decisions pol√≠tiques tenen costos en vides que, amb eines anal√≠tiques prou sofisticades, podr√≠em avaluar. Quantes vides costa invertir en tal partida de tal departament en comptes d‚Äôinvertir-la en hospitals? Aquesta mena de preguntes nom√©s les fan els demagogs, que pretenen posar en una balan√ßa una cosa que no hi cap, perqu√® nom√©s alg√ļ que no ha viscut gaire redueix la vida a la mera superviv√®ncia. La vida, la vida que tots i cadascun dels partits pol√≠tics defensen des de la seva perspectiva, √©s molt m√©s que la superviv√®ncia.

Per aix√≤ vaig respondre que ‚Äús√≠‚ÄĚ a Gemma Nierga. √Čs clar que la independ√®ncia de Catalunya val una vida: tots els ideals pol√≠tics ‚Äďllibertats, drets, idees de just√≠cia‚Äď inclouen la possibilitat de costos vitals. Si la pregunta pressuposava, en realitat, que la independ√®ncia de Catalunya no val res, potser caldria haver-li tornat la pregunta: i la unitat d‚ÄôEspanya, quantes vides val? Perqu√® tothom sap que per fer la independ√®ncia de Catalunya no cal pas que mori ning√ļ. Per√≤ per evitar-la, si no es vol fer per mitjans referendaris, s√≠ que cal la viol√®ncia, la coacci√≥ i la pres√≥. La unitat d‚ÄôEspanya, per als qui aplaudeixen la pregunta de Gemma Nierga, val l‚Äôexili? Val la pres√≥? Valdria una intervenci√≥ militar?

M√©s revelador √©s que el govern i els pol√≠tics que el fan possible han optat pel silenci, per ‚Äúdesautoritzar-me‚ÄĚ o fins i tot per convidar-me a la immolaci√≥. No pretenc agafar el rave per les fulles: la fingida indignaci√≥ moral d‚Äôalguns no t√© cap m√©s prop√≤sit que afalagar els qui donen per descomptat que √©s natural que l‚Äôestat freni la independ√®ncia de Catalunya amb viol√®ncia. I que, per tant, si Catalunya s‚Äôindependitza, tota viol√®ncia que se‚Äôn derivi √©s responsabilitat de qui t√© aquest ideal. I encara √©s m√©s greu que s‚Äôalimenti el tab√ļ, aquesta por de fons, perqu√® ning√ļ no pugui defensar sense coaccions la llibertat nacional de Catalunya. Per qu√® els partits del govern i els ide√≤legs de la rendici√≥ necessiten que no es pugui defensar netament i sense coaccions aquesta llibertat? Perqu√® creuen que hi tenen m√©s a guanyar si mantenen el control de la situaci√≥. Una societat mentalment m√©s lliure els el prendria.

El tab√ļ de la viol√®ncia, i la idea que els catalans en ser√≠em els responsables, √©s la pitjor r√®mora de l‚ÄôOctubre del 2017. Empastifa la nostra pol√≠tica fins al punt que impedeix pensar. Ens l‚Äôhem d‚Äôespolsar. No pas per abra√ßar la viol√®ncia ‚Äďho aclareixo per posar-ho dif√≠cil als guardians del tab√ļ‚Äď, sin√≥ perqu√®, si √©s cert que en el combat per la llibertat de Catalunya no podem descartar episodis de viol√®ncia militar o similar per part d‚ÄôEspanya, cal que en parlem. Si els que m‚Äôhan desautoritzat o convidat a la immolaci√≥ creuen que la possibilitat de viol√®ncia ens obliga moralment a no ser independentistes, o a esperar fins que alg√ļ investeixi Gandhi com a president d‚ÄôEspanya, aleshores ens conv√© a tots que aix√≤ sigui dit expl√≠citament. Altrament, a banda d‚Äôinfectar la nostra pol√≠tica d‚Äôun infantilisme que no √©s propi de cap col¬∑lectiu que cerqui la llibertat, forcem l‚Äôelectorat independentista a malbaratar el seu vot en nom d‚Äôuna rep√ļblica que nom√©s √©s un pretext per a administrar la submissi√≥ i el control de quatre xarxes clientelars.

El Primer d‚ÄôOctubre no hi va haver trets, nom√©s porres. Tothom entenia els l√≠mits del que passava. Corr√≠em riscos i hi va haver ferits i alg√ļ s‚Äôhi podria haver quedat, per√≤ uns i altres miraven d‚Äôaconseguir els seus objectius ‚Äďfer un refer√®ndum, aturar-lo‚Äď sense caure en una espiral de viol√®ncia. Sospito que l‚Äôestat sabia que una viol√®ncia m√©s extrema, com la que hi ha hagut cada cop que Catalunya s‚Äôhavia intentat autodeterminar en els segles passats, significava perdre el seu domini del pa√≠s, i no nom√©s per la reacci√≥ internacional, com es diu sovint, sin√≥ perqu√® per dominar un pa√≠s √©s m√©s √ļtil bullir-lo a poc a poc que posar-lo entre l‚Äôespasa i la paret. L‚Äôocupaci√≥ militar ha de ser subtil o provoques una reacci√≥, i a difer√®ncia dels anys trenta, el 2017 Espanya no podia, o creia que no podia, pagar els costos de dominar la poblaci√≥ amb viol√®ncia descarnada.

Les porres no van assolir els seus objectius: el refer√®ndum es va fer. √Čs molt complicat aturar dos milions i mig de votants determinats a exercir el seu dret amb uns quants milers de policies, perqu√® la llibertat pol√≠tica val m√©s que uns cops de porra i perqu√® log√≠sticament √©s impossible aturar tothom. Aix√≤, els pol√≠tics catalans que manaven aleshores, no ho van entendre: si poses l‚Äôautodeterminaci√≥ al centre de la pol√≠tica catalana tot fa figa, perqu√® √©s el tema central que travessa tot el que fem i diem. I l‚Äô√ļnica manera d‚Äôaturar-ho √©s fer creure a la gent que si s‚Äôautodetermina podria morir-se, per√≤ sense arribar a fer-ho.

Aquest √©s el punt d‚Äôequilibri que l‚Äôestat necessitava el Primer d‚ÄôOctubre i √©s just el que els pol√≠tics catalans van acceptar i van fer servir per fer tornar tothom al corral. √Čs aquesta difer√®ncia entre la viol√®ncia i l‚Äôamena√ßa de viol√®ncia el que explica aquells dies com cap altra cosa. Les porres eren un intent d‚Äôaturar-ho i, fracassat aix√≤, funcionaven com un av√≠s, com un tast que donava credibilitat a l‚Äôamena√ßa. Aquesta amena√ßa va ser, de fet, la principal viol√®ncia d‚Äôaquell octubre, m√©s que no pas les porres. Hist√≤ricament, un intent d‚Äôautodeterminaci√≥ de Catalunya no havia estat mai tan pac√≠fic, i l‚Äôestat no havia respost mai tan quir√ļrgicament: porres, amena√ßa, pres√≥ per als pol√≠tics i activistes m√©s visibles, repressi√≥ social, prevaricaci√≥ judicial, persecuci√≥ d‚Äôactivistes, pressi√≥ als agents econ√≤mics i period√≠stics, control de les institucions i domesticaci√≥ de la classe dirigent. Espanya ja no √©s el que era.

El tema no s√≥n les vides que val la independ√®ncia de Catalunya o qualsevol altre ideal pol√≠tic, el tema √©s que una vida en qu√® no som lliures de perseguir ideals pac√≠fics, honestament, √©s una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. Quan alg√ļ renuncia a l‚Äôideal per l‚Äôamena√ßa de la mort, ja est√† disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista √©s qui est√† disposat a posar fi a la vida d‚Äôun altre per un ideal, no pas qui est√† disposat a arriscar la seva per defensar-lo.

Si a Catalunya exist√≠s un veritable estat major pensant com fer la independ√®ncia, la pregunta que es faria no seria si la independ√®ncia val una vida, sin√≥ com no doblegar-se davant l‚Äôamena√ßa de viol√®ncia i, alhora, portar els pol√≠tics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perqu√® a nosaltres no ens interessa la viol√®ncia, ens interessa la independ√®ncia. Aquesta pregunta t√© respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Per√≤ s√≥n la mena de respostes que els guardians del tab√ļ s‚Äôocupen que no pensem. Els guardians del tab√ļ, justament perqu√® trafiquen amb la possibilitat de la viol√®ncia, s√≥n ara la veritable amena√ßa.
Informa:VILAWEB.CAT (2-4-2022)

117 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: