CROWTHER, EL PERIODISTA QUE INFORMA EN SIS IDIOMES: “CATALUNYA HA DE DEFENSAR EL CATALÀ PER SALVAR LA IDENTITAT “

Philip Crowther: “És una qĂŒestiĂł de supervivĂšncia: si vols mantenir la identitat, has de defensar la llengua”

Entrevista al periodista que es va fer famós per un vídeo viral en quù se’l veia parlant en sis idiomes

( MARÍ ESTRUCH )
Fa unes setmanes, un periodista de Luxemburg, que treballa de corresponsal televisiu a Washington, es va fer mundialment famĂłs en fer-se viral un vĂ­deo en quĂš se’l veia informant sobre la campanya electoral nord-americana en sis idiomes diferents: alemany, anglĂšs, espanyol, luxemburguĂšs, francĂšs i portuguĂšs. Poc desprĂ©s va saltar la sorpresa: Philip Crowther tambĂ© sap parlar una mica de catalĂ , com es pot comprovar aquĂ­, perquĂš va viure un any a Barcelona quan en tenia vint. Un cop passada la febre de la viralitat, entrevistem el periodista per Skype en una llarga conversa, en anglĂšs, en quĂš parlem d’idiomes, del cervell, del Barça, de Catalunya, de Trump i de periodisme, entre mĂ©s temes.

—Us va sorprendre que el vostre vídeo es fes viral?
—La veritat Ă©s que sĂ­. Fa dos anys que faig aquesta feina i havia penjat vĂ­deos similars per mostrar que faig directes en sis idiomes. Mai no s’havien fet virals. Va ser molt interessant de seguir. Primer un company meu el va repiular, desprĂ©s ho va fer algĂș que tĂ© un miliĂł de seguidors i desprĂ©s el vĂ­deo va començar la gira mundial, pel CanadĂ , AustrĂ lia i desprĂ©s va arribar a Europa i a l’estat espanyol. Va tenir un gran Ăšxit. No n’estic descontent, tot i que com a periodistes no volem ser notĂ­cia, perĂČ si Ă©s per una causa com aquesta, ja m’estĂ  bĂ©. M’ha donat l’oportunitat de parlar sobre llengĂŒes, sobre el luxemburguĂšs i el catalĂ  i sobre com la feina que faig acaba promovent aquestes llengĂŒes. Quan un vĂ­deo es fa viral, la sensaciĂł Ă©s de pĂšrdua de control, perquĂš tu el penges i pren vida, tan sols pots mirar de seguir-lo i de veure cap a on va.

—Creieu que l’ùxit a Catalunya i a Espanya va ser superior al d’uns altres llocs?
—És molt interessant veure on es va seguir. Es van escriure un parell d’articles a Alemanya i a BĂšlgica, perĂČ sense la fascinaciĂł tan bĂšstia que vaig veure a Espanya. Sincerament, jo crec que Ă©s perquĂš als espanyols els costa d’aprendre una segona llengua, i no diguem ja una tercera. L’anglĂšs els costa, amb tots els respectes, o sigui que sentir algĂș parlant sis idiomes en directe va captivar la gent. Hi ha un programa a la Sexta anomenat Zapeando on parlen de vĂ­deos virals. En una entrevista em van preguntar si parlo mĂ©s idiomes i vaig pensar que aquesta era la meva gran oportunitat de dir: “TambĂ© parlo una mica de catalĂ .” Evidentment, els va sorprendre. No parlo catalĂ  amb fluĂŻdesa, tan sols unes poques frases, perĂČ m’interessa aquesta llengua i m’agrada. I m’agrada veure com a Catalunya la gent agraeix quan un estranger com jo diu que el catalĂ  Ă©s una de les llengĂŒes que vol parlar i que li agrada. AixĂ­ Ă©s com va aterrar la cosa viral a Catalunya.

—Quina pressió addicional afegeix el fet d’estar en directe davant una càmera al fet de parlar una llengua estrangera?
—És cert que assumeixo molta pressiĂł i els perills i riscos sĂłn força grans quan faig servir llengĂŒes que no sĂłn l’anglĂšs. Els sis idiomes que faig servir en directe els classifico en una mena de lliga, de “mĂ©s cĂČmode” a “podria tenir problemes”. En anglĂšs estic 100% segur perquĂš si oblido una paraula, sĂ© que rĂ pidament en trobarĂ© una altra al cervell. A mĂ©s, l’anglĂšs Ă©s l’idioma amb el diccionari mĂ©s gran del mĂłn, per tant hi ha mĂ©s paraules disponibles, encara que no les conegui totes. En francĂšs hauria d’anar bĂ©, perĂČ si oblido una paraula bĂ sica, em serĂ  mĂ©s difĂ­cil de trobar un sinĂČnim. La paraula francesa per a dir impeachment, per exemple, que Ă©s una paraula que s’ha utilitzat molt aquĂ­ a Washington darrerament. En espanyol tinc un nivell de confiança similar al francĂšs. En luxemburguĂšs, un dels meus idiomes gairebĂ© nadius, tambĂ© estic bastant segur de trobar la sortida a una situaciĂł difĂ­cil si m’oblido una paraula. I desprĂ©s, en portuguĂšs i alemany Ă©s quan mĂ©s arrisco. El temor mĂ©s gran d’un periodista quan estĂ  en directe Ă©s quedar-se en blanc, sense saber quĂš dir, i el perill en aquests idiomes d’acabar utilitzant paraules com ara “cosa” o “fer” Ă©s mĂ©s gran.

—Seguiu alguna estratùgia per no posar-vos nerviós?
—En general, sĂłc capaç de dividir el cervell en sis idiomes, a vegades set si en vull parlar un que no domino tant. Alguns idiomes s’assemblen a d’altres, de manera que amb el portuguĂšs sempre hi ha el perill de barrejar-lo amb l’espanyol i que quedi “portunyol”. Un altre risc Ă©s fer servir falsos amics: una paraula que existeix en francĂšs, per exemple, i que sembla que tambĂ© hauria d’existir en castellĂ , perĂČ no. Per sort, quan faig directes no els faig tots seguits. Normalment tinc una mica de temps per a preparar-me i durant aquesta estona cerco el vocabulari. TambĂ© faig una cosa una mica estranya que Ă©s dir-me a mi mateix que en realitat jo sĂłc d’aquella nacionalitat. AixĂČ em dĂłna la confiança addicional dins meu per a parlar l’idioma amb un accent mĂ©s natural. Em dic: “Per quĂš sĂłc a la televisiĂł alemanya? Doncs perquĂš sĂłc alemany!” La confiança Ă©s clau, aixĂ­ com superar la por inicial.

—A partir de la vostra classificació d’idiomes particular dedueixo que penseu en anglùs.
—Aquesta Ă©s bona! SĂ© que la resposta sona entre pretensiosa i poc realista, perĂČ us garanteixo que Ă©s certa: no penso en cap idioma. Penso en imatges, sentiments i emocions. Per quĂš hauria de fer servir el llenguatge quan penso si puc arribar a l’objecte dels pensaments mĂ©s rĂ pidament tan sols imaginant-lo? L’idioma Ă©s un vehicle per a explicar alguna cosa, perĂČ no el necessitem abans de parlar. Per tant, si em pregunteu: “Quan aneu al forner a comprar un pa, tan sols veieu un pa?”, la resposta Ă©s sĂ­. No necessito les paraules. No sĂ© si aixĂČ tĂ© sentit, per a mi sĂ­, perĂČ molta gent em mira i diu que no pot ser cert.

—No puc evitar de fer-vos la tĂČpica pregunta d’en quin idioma somnieu.
—No parla mai ningĂș als meus somnis. Jo no parlo i les altres persones tampoc. PerquĂš els meus somnis siguin mĂ©s rĂ pids, algĂș em pot transmetre emocions i pensaments, perĂČ no cal el llenguatge com a recurs. Jo ja sĂ© quĂš volen, sĂ© quĂš pensen, conec les seves emocions, i per tant no necessito el llenguatge. És molt estrany, perĂČ no puc recordar ni una sola paraula als meus somnis, igual com no recordo llenguatge als meus pensaments. Evidentment faig servir el llenguatge quan em preparo per a un directe i m’imagino les frases que dirĂ©. És una mica abstracte, perĂČ crec que aixĂČ em dĂłna la possibilitat de parlar sis idiomes amb facilitat: perquĂš no els he de traduir dins el cap. Tan sols sĂłn llengĂŒes que serveixen per a descriure objectes i esdeveniments, perĂČ sense fer servir un llenguatge intermedi.

—Sospito que un neurĂČleg estaria interessat a tafanejar dins el vostre cervell.
—No em faria res. Potser m’haurien de fer un escàner cerebral i a veure quù hi troben


—A mi em sembla apassionant. Sempre heu funcionat així?
—Vaig ser bilingĂŒe des del principi. El meu pare ens parlava a la meva germana i a mi sempre en anglĂšs i la meva mare sempre en alemany. Quan Ă©rem tots junts tambĂ© parlaven entre ells en els idiomes respectius, el meu pare en anglĂšs i la meva mare en alemany, de manera que mai no els sentĂ­em adaptar-se a l’altre idioma, tot i que quan eren sols parlaven anglĂšs entre ells. Aquests van ser els dos idiomes amb els quals vaig crĂ©ixer i, desprĂ©s, el luxemburguĂšs es va incorporar molt aviat, al cap de dos anys o tres. Primer el vaig aprendre al carrer del poble on vivia i desprĂ©s a l’escola bressol i a primĂ ria. Luxemburg Ă©s un paĂ­s francĂČfon, de manera que tambĂ© hi aprens francĂšs molt aviat, quan tens sis anys o set, tambĂ© hi aprens alemany i l’anglĂšs s’afegeix a dotze anys quan arribes a l’escola secundĂ ria. Per tant, si vius a Luxemburg, creixes amb quatre idiomes. Si tot va bĂ©, hauries de ser capaç de parlar tots quatre idiomes amb força fluĂŻdesa, potser no amb un accent perfecte, perĂČ segur que suficient per a comunicar-te. A mĂ©s, a la meva escola, a catorze anys vaig poder triar entre espanyol i italiĂ , i com que volia seguir el futbol espanyol, vaig triar el primer.

—Cinc idiomes a catorze anys, no Ă©s estrany que hĂ giu acabat essent un heroi multilingĂŒe!
—He de dir que quan era petit va haver-hi un moment que va ser massa i ara tinc una mica de por que aixĂČ tambĂ© li passi a la meva filla. TĂ© gairebĂ© un any i els pares hem decidit de parlar-li en anglĂšs i la seva mainadera Ă©s de parla castellana, o sigui que de moment Ă©s una educaciĂł bilingĂŒe. De fet, hi va haver un moment que vaig abandonar un idioma. Odiava el francĂšs a l’escola perquĂš, en comparaciĂł amb el castellĂ , tĂ© moltes excepcions que no tenen cap sentit gramatical. DesprĂ©s tambĂ© vaig deixar l’anglĂšs! Vaig començar a respondre al meu pare en alemany, durant uns mesos, i vaig començar a parlar anglĂšs amb accent alemany. PerĂČ quan parlava amb la meva famĂ­lia a Anglaterra em feia vergonya i vaig pensar que calia superar-ho. Va ser una batalla de voluntats. CrĂ©ixer amb un munt d’idiomes Ă©s una sort, perĂČ no sempre Ă©s fĂ cil.

—M’interessa la vostra experiĂšncia catalana, Ă©s clar. Quan, per quĂš, com?
—Va ser el tĂ­pic any a l’estranger de qui no sap gaire quĂš fer amb la seva vida o carrera professional desprĂ©s de l’institut. Barcelona Ă©s la ciutat ideal per a passar un any a l’estranger per a qualsevol europeu. Vas a Barcelona, ​​aprens espanyol i t’ho passes bĂ©. Jo havia estat a Barcelona amb el meu pare i va ser aleshores quan vaig anar a veure el primer partit del Barça. La ciutat sempre m’ha atret. Per tant, la idea era apuntar-me a una escola d’idiomes i aprendre espanyol. RĂ pidament em vaig adonar que hi havia moltes coses escrites en un idioma que no era l’espanyol, i encara avui penso que no tĂ© sentit que un estranger vagi a Barcelona a aprendre espanyol, perquĂš tambĂ© s’hi trobarĂ  el catalĂ . Si vols aprendre catalĂ , genial, perĂČ si no, vĂ©s a Madrid o a Andalusia.

—Ep, que perdrem clientela!
—No dic que la gent no hagi de viatjar a Barcelona, ​​perĂČ no acaba de tenir sentit si l’objectiu Ă©s aprendre espanyol. Per sort vaig fer uns amics d’origen andalĂșs que parlaven espanyol i catalĂ  amb naturalitat i vaig entendre que ho havien fet per adaptar-se. Per cert, aquesta tambĂ© va ser la meva primera experiĂšncia radiofĂČnica a la vida. Ells eren de Badalona i tenien una petita emissora en una zona anomenada Pomar, RĂ dio Pomar, i aquest va ser el meu primer contacte amb la rĂ dio i el periodisme. En qualsevol cas, vaig entendre que el catalĂ  era la manera lĂČgica de comunicar-me i tambĂ© de mostrar interĂšs per la ciutat que m’acollia durant un any.

—Quan va ser aixĂČ?
—Devia ser el 2001, o mĂ©s aviat el 2001-2002, que jo compto segons les temporades de futbol. [Riu]

—Va ser una bona temporada?
—Mmmm, anava millorant. El meu primer partit amb el pare va ser durant l’etapa holandesa dolenta, amb Van Gaal, quan compraven qualsevol holandĂšs que trobaven, l’ùpoca de Bogarde, Reiziger i companyia. DesprĂ©s la cosa va anar millorant lentament.

—I vau decidir d’aprendre català per adaptar-vos?
—Jo vivia a GrĂ cia i vaig tenir una trobada a l’ascensor amb un veĂ­ que era molt catalĂ . Vaig fer-me el simpĂ tic mirant de “xapurrejar” una mica d’espanyol i ell em responia en alguna cosa que clarament no era espanyol. Era catalĂ , Ă©s clar. El seu missatge era que si vius aquĂ­, l’hauries d’aprendre. Em sembla bĂ©, jo aixĂČ ho respecto. Alguns espanyols i estrangers no hi estaran d’acord i pensaran que Ă©s una manca de respecte, perĂČ jo crec que estĂ  bĂ©. És una manera de defensar la llengua i de mostrar orgull nacional. Per tant, sĂ­, vaig decidir d’adaptar-me. No vaig anar a classe, perĂČ amb l’ajut del francĂšs i de l’espanyol vaig arribar a poder dir algunes frases.

—Ja sabĂ­eu que la llengua catalana Ă©s un tema important a Catalunya?
—I tant. Recordeu que vinc de Luxemburg, que tĂ© un idioma propi que tambĂ© es pot considerar amenaçat, per la intromissiĂł d’uns altres idiomes, per l’enorme quantitat de treballadors estrangers que vĂ©nen al paĂ­s cada dia des de BĂšlgica, França i Alemanya, perquĂš la majoria de documents tan sols s’escriuen en francĂšs i, a vegades, en alemany, on fins i tot els rĂštols dels carrers i les botigues sĂłn majoritĂ riament en francĂšs, a diferĂšncia de Barcelona. Encara que tinguem una gramĂ tica aprovada de fa poc, ens manca la confiança d’escriure en luxemburguĂšs. Estem per darrere vostre en aquest sentit, perĂČ estem al davant en el sentit que tenim un estat i aixĂČ ens proporciona moltes eines per a promoure la llengua. La situaciĂł Ă©s diferent, perĂČ tenia prou sensibilitat per entendre que els catalans no intenten ser antipĂ tics en una conversa d’ascensor. És una qĂŒestiĂł de supervivĂšncia: si vols mantenir la identitat, has de defensar la llengua i aixĂČ sempre ho respectarĂ©. M’agraden totes les llengĂŒes, m’agrada el so del catalĂ  i crec que la situaciĂł del catalĂ  Ă©s particularment interessant. Puc dir que el catalĂ  Ă©s un dels meus idiomes preferits que no parlo.

—Aquesta sensibilitat nacional tambĂ© us ha fet seguir els esdeveniments polĂ­tics que han tingut lloc a Catalunya durant els darrers anys?
—L’independentisme sempre hi ha estat i sempre m’ha interessat, sĂ­. L’Ășltima vegada que vaig ser a Barcelona va ser just abans del referĂšndum i em va semblar sorprenent que s’hi arribĂ©s, perquĂš quan vaig viure allĂ  no vaig pensar mai que la independĂšncia fos una proposta 100% realista. Com a periodista no puc donar la meva opiniĂł personal, perĂČ vaig tenir la sensaciĂł que la lluita pel referĂšndum era mĂ©s una lluita per poder votar que no pas per assolir la independĂšncia. Aleshores l’estat espanyol va posar bastons a les rodes, com tots sabem, amb violĂšncia i assaltant alguns dels col·legis electorals, i crec que ho va fer mĂ©s gran que no era. La meva sensaciĂł, des de fora, va ser que els catalans volien demostrar que tenien independĂšncia per a votar sobre la independĂšncia. PerĂČ no crec que una majoria de catalans desitgi realment la plena independĂšncia d’Espanya.

—Se’n parlava, del cas català, a Washington?
—BĂ©, jo vaig anar a una conferĂšncia de premsa conjunta de Trump i Rajoy i la pregunta va sorgir, Ă©s clar. Era abans del referĂšndum i un col·lega espanyol els va demanar quĂš en pensaven. No us sorprendrĂ  saber que Trump va respondre sense tenir coneixements previs sobre l’assumpte, com feia la majoria de vegades amb temes de polĂ­tica exterior. Ho va equiparar amb el vot del Brexit i deixava intuir la seva afinitat per qualsevol mena de moviment independentista. Clarament tenies la sensaciĂł que Rajoy i la delegaciĂł espanyola li havien dit abans: “Ep, si us plau, no vagis cap aquĂ­. No et posis al meu costat i diguis que vols la independĂšncia de Catalunya.” No ho va fer, perĂČ clarament hi va mostrar interĂšs. Catalunya era un tema que apareixia de tant en tant a Washington, sobretot desprĂ©s del referĂšndum. L’ambaixada espanyola feia molts esforços per parlar amb els periodistes estrangers, per donar el seu punt de vista de quĂš va passar i de tot allĂČ que va seguir desprĂ©s, amb les sentĂšncies de presĂł. El govern espanyol volia explicar la seva versiĂł de la histĂČria fins i tot als corresponsals establerts a Washington, de manera que us podeu imaginar fins a quin punt el tema era prioritari per a la diplomĂ cia espanyola.

—Vau participar en alguna d’aquestes trobades?
—SĂ­. Vaig tenir una conversa amb l’ambaixador espanyol, perĂČ la conversa era off the record, Ă©s clar.

—Avancem. Com creieu que serà recordada l’era de Trump?
—Et dirĂ© com la recordarĂ© jo com a periodista: ha estat apassionant. És clar que no hi havia precedents, perĂČ han estat quatre anys en quĂš hem tingut molt de contacte amb el president Trump. SĂłc corresponsal a la Casa Blanca i el nostre principal objectiu Ă©s tenir el mĂ xim accĂ©s al president. Sens dubte, el tenĂ­em. Li vaig poder fer moltes preguntes. Mai o gairebĂ© mai no vaig obtenir una resposta amb contingut, tambĂ© Ă©s cert, perĂČ almenys hi havia un intercanvi. En aquest sentit, com a periodista, estic segur que trobarem a faltar l’accĂ©s i potser tambĂ© la gran quantitat de notĂ­cies que generava. Ara mateix, les coses s’han tornat una mica mĂ©s normals i menys intenses, en el sentit que no ens desperta un piulet seu a les sis del matĂ­ i no ens n’anem a dormir amb els pensaments de Trump a mitjanit.

—I mĂ©s en general?
—Els anys de Trump es recordaran com un experiment nord-americĂ , una cosa que mai havien tingut abans, que era quelcom lleugerament autoritari, de vegades amb matisos racistes i que creava molta divisiĂł. PerĂČ una gran quantitat d’americans van voler-ho provar i les eleccions del 2020 van demostrar que 73 milions d’americans estaven d’acord amb quĂš havia fet Trump. Per tant, no Ă©s una aberraciĂł, no Ă©s un cop d’efecte, no Ă©s un parĂšntesi de quatre anys, com l’administraciĂł de Biden intenta que sembli. Biden desfĂ  moltes de les coses que va fer Trump, perĂČ aixĂČ ho havien triat els nord-americans. El van votar el 2016 per provar-ho i el 2020 encara el va votar mĂ©s gent, no ho oblidem. A una gran part del paĂ­s li agradaven les coses que feia i potser algun dia tornaran a triar quelcom de similar. Crec que el trumpisme, com ara en diem, Ă©s aquĂ­ per a quedar-s’hi. Han estat quatre anys molt bĂšsties, bojos i intensos, i no Ă©s fĂ cil d’adaptar-se a la nova era. AlgĂș va escriure que la presidĂšncia de Biden Ă©s una presidĂšncia de nou a cinc, i aixĂČ tambĂ© ho ha votat molta gent ara, allĂČ que Trump va anomenar sleepy Joe. És increĂŻble tambĂ© com Trump ha desaparegut del mapa: no fa piulets, no pot fer-los de fet, no Ă©s enlloc, no truca a Fox News, tot i que ho podria fer. CostarĂ  una mica d’adaptar-se a aixĂČ que ara mateix recorda molt allĂČ que tenĂ­em amb Obama fa uns anys.

—Tornem a la vostra feina. Sou un freelance que treballa per a molts clients?
—En realitat sĂłc un periodista internacional que treballa per a Associated Press (AP). La meva feina Ă©s a AP i treballo per als seus clients quan hi ha notĂ­cies d’Ășltima hora, les famoses breaking news. Faig de corresponsal per a canals que no en tenen. Potser no tenen prou diners per a enviar algĂș o no han estat prou rĂ pids. Altres canals han decidit de fer-me servir com a corresponsal principal. Ara mateix treballo per a una quinzena de canals i amb cada notĂ­cia puc arribar a fer fins a deu directes per a canals diferents. Alguns d’aquests canals tenen diferents serveis lingĂŒĂ­stics, com ara Euronews, per exemple, que Ă©s gairebĂ© el meu client ideal, perquĂš emeten en cinc dels sis idiomes que parlo, entre mĂ©s. TambĂ© treballo per a Voice of America en francĂšs, anglĂšs, espanyol i portuguĂšs, per a la televisiĂł nacional belga, per a dues o tres cadenes informatives franceses


—I clients mĂ©s “exĂČtics”?
—BĂ©, faig feina per a un canal nigeriĂ  interessat en la comunitat afroamericana, una televisiĂł xinesa en anglĂšs i un canal catĂČlic dels EUA, EWTN, que Ă©s molt interessant i la seva prioritat sĂłn els temes relacionats amb l’avortament. Jo sempre represento AP i sĂłc factual, perĂČ cada canal tĂ© les seves prioritats i el seu estil. Per exemple, alguns volen que parli un minut i quinze segons i no sĂłn gens feliços si m’allargo, mentre que uns altres em tindrien hores en antena. El meu objectiu sempre Ă©s fer-ho en sis idiomes. A vegades funciona i a vegades no.

—Ja per acabar: on us veieu d’aquí a deu anys? Us fa por cremar-vos?
—DepĂšn una mica del meu cervell, perĂČ de moment no sembla tan difĂ­cil. És un gran repte i Ă©s la primera i potser l’Ășnica vegada de la meva carrera en quĂš les meves passions i habilitats conflueixen perfectament: el periodisme, concretament el periodisme televisiu, i els idiomes. És una combinaciĂł perfecta per a mi, de manera que no em veig fent una cosa massa diferent d’aixĂČ que faig ara. SĂ© que Ă©s molt rar que algĂș digui que Ă©s feliç amb allĂČ que fa. Ara bĂ©, cal dir que l’Ășnic tema que realment domino Ă©s el futbol. Ara parlo molt de polĂ­tica i n’he anat aprenent, perĂČ potser algun dia tornarĂ© a fer de periodista esportiu. El problema Ă©s que, un cop fas de periodista de futbol, ​​és molt difĂ­cil de sortir-ne, quedes encasellat i aixĂČ Ă©s un risc.
Informa:VILAWEB.CAT (21-2-2021)

117 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: