D’ALCARRÀS A PEGO, DE CANET A LA MERIDIANA: LA GENT, SEMPRE LA GENT

“D’Alcarràs a Pego, de Canet a la Meridiana: la gent, sempre la gent”.

“Pocs casos hi ha a Europa d’una persistència i una determinació nacional que es puga comparar a la dels catalans”.

(VICENT PARTAL )

Aquests dies passen moltes coses d’aquelles que ens retornen a l’origen de tot plegat i ens fan pensar i sentir-nos segurs de nosaltres mateixos, de la nostra força. A Berlín, un film català ha guanyat l’Ós d’Or del Festival de Cinema amb un retrat dAlcarràs i la seua gent, sense artificis ni disfresses, tal com són. A Pego, avui es manifestaran els veïns en solidaritat amb els joves que l’any 2020 van haver de defensar el poble d’una invasió nazi i als quals, paradoxalment o no, els demanen nou anys de presó per haver confrontat les agressions de l’extrema dreta. A Canet, les famílies de l’escola El Turó han aconseguit de ser reconegudes com a part pels tribunals i defensaran amb dents i ungles la immersió lingüística, aquesta mateixa immersió que el govern de Catalunya ha renunciat a defensar de bon començament. I a la Meridiana, tornaran a tallar el trànsit mentre la fotografia d’aquella dona gran arrossegada a la força pels Mossos circula per les xarxes socials convertint-se gairebé en una icona.

És la gent. És la gent. La nostra gent. Aquella que mai falla i sempre és on toca. La que no escolta cants de sirena ni es creu la propaganda. La que fa cada dia el que ha de fer i només perquè ho ha de fer. La que ha aguantat sempre aquest país nostre.

Quantes voltes hem sentit als savis i assenyats professors de l’Esmuc o de la Universitat Pompeu Fabra dir que els films catalans són igual de catalans si es fan en castellà, que la llengua no és pas important i que és millor fer les coses en la llengua dels veïns de ponent perquè així s’obren més portes? Doncs, nyac, coca! Ací teniu Carla Simón guanyant l’Ós d’Or a Berlín en català i rebent-lo parlant en anglès. Perquè avui compta el talent i la qualitat. I al món contemporani, cada dia a menys gent li importa en quina llengua és feta una cosa, sinó què diu.

I què dir dels joves de Pego? Uns nazis, sota la cobertura d’un partit de futbol, acudeixen al poble amb banderes espanyoles, molestant, cridant, agredint, provocant. Amb la passivitat de la policia. I què havien de fer ells, sinó parar-los els peus? Al feixisme se l’atura, i si els qui haurien d’aturar-lo no ho fan, doncs l’atura la gent. Al carrer. Encara que després vinguen els jutges i vulguen condemnar els més dignes de tots a una desena d’anys de presó. Ep! Ja ho sabíem, que passaria això. L’endemà mateix dels fets, la Guàrdia Civil espanyola feia un informe en què ni tan sols esmentava els crits de “visca Hitler”, ni el desplegament d’esvàstiques, ni la violència inicial, i ho presentava tot com si un grup de catalanistes haguera agredit una pobra gent que només anava a veure un partit de futbol. És clar que tots sabíem que passaria això, i per aquest motiu és més important encara remarcar que ho van fer. Perquè les coses s’han de fer exactament perquè s’han de fer i sense témer-ne les conseqüències. Que en això consisteix la dignitat.

I a Canet? Quan una família espanyola provoca l’incident, obligant la resta de famílies a sofrir un sistema escolar en el qual no creuen i que no volen, amb un 25% imposat d’espanyol, la reacció del govern és acceptar dòcilment les ordres de la justícia espanyola i mirar de quina manera obeeix el tribunal. Fins i tot, per a justificar la seua covardia, ens diuen que la immersió ja està passada de moda, com si haguérem de donar gràcies i tot. Però, en canvi, ací teniu els pares disposats a no transigir. La gent. I s’organitzen, busquen advocats, s’ajunten i es presenten davant el tribunal exigint que a ells també se’ls escolte i reclamant de mantenir el model que tenien i que els agradava. No volen transigir ni acomodar-se, defensen el que és seu. Que, en definitiva, són vint-i-cinc famílies a classe i una de sola ha imposat la seua voluntat sobre les altres; i què té, això, de normal, ja no dic ni tan sols de democràtic?

I de Canet a la Meridiana. Avui, Meridiana Resisteix tornarà a tallar aquesta avinguda de Barcelona, i ja són prop de set-centes nits que ho fa. No per gust ni per emprenyar, sinó per deixar clar i recordar a qui pretén que ens n’oblidem que vivim una situació de repressió, en un país sense llibertat. Dimecres passat, em van convidar a acompanyar-los i ho vaig fer amb molt de gust. A les vuit en punt vam tallar l’avinguda i ens hi vam mantenir durant trenta-cinc minuts, mentre la Brimo ens desallotjava, un a un, amb empentes i algun cop, amb un desplegament de força que poques vegades havia vist. Alguns els van treure del mig arrossegant-los de mala manera, entre els quals, aquesta dona que vaig fotografiar; una imatge, aquesta, que ahir feia la volta a les xarxes socials.

Quan em va tocar parlar, vaig recordar que el govern d’ERC i Junts prevaricava amb la seua obsessió per retallar arbitràriament el dret de manifestació. És tan vergonyós, això, que hi ha sentències del Tribunal Constitucional espanyol mateix que donen la raó a manifestants en situacions anàlogues. Tornem a Pego: ja sabem que en aquest cas, aplicant el codi postal en comptes del penal, donarien la raó a la policia i al govern. Segurament. Però ni així no tindrien la raó, i seria de tothom sabut. I remarcaré que mentre ens apartaven per la força de l’exercici dels nostres drets, s’anaven acostant a la Meridiana feixistes coneguts que hi van cada nit a aplaudir els Mossos d’Esquadra i encoratjar-los. Li hauria de caure la cara de vergonya, al conseller Elena, per fer-ho tot al revés. Hauria de protegir el dret dels manifestants a expressar-se i defensar aquest dret apartant els feixistes que intenten impedir-lo i fa tot el contrari. Però no és això, el que destaca, el que impressiona quan ho veus, sinó la dignitat d’aquesta dona gran que s’asseu a terra fent el seu particular i digne “no passaran”.

La història d’Europa és plena de nacions que han nascut i viscut i, algunes, que han mort. La majoria les veiem en el mapa, traçades dins el dibuix confortable d’una frontera que gairebé mai no és completa, però que com a mínim ja és un espai reconeixible que protegeix els drets de tothom. Però no veiem les nacions desaparegudes, les que podien haver estat i no són ni –tots ho sabem– seran mai. Però entre les unes i les altres, entremig i de manera persistent, hi som nosaltres, de fa ja més de cent anys, tres-cents si ho voleu veure així. Nosaltres, els qui quan Irlanda i Grècia es van fer independents ja dèiem que ho volíem ser i saludàvem el seu èxit. Nosaltres, els qui quan Noruega va votar en referèndum la independència vam admirar com de civilitzat era el camí. Nosaltres, els qui vam tremolar d’indignació i solidaritat amb Bòsnia quan lluitava per ser davant el monstre de la guerra. Nosaltres, els qui vam veure en la derrota de la Unió Soviètica al bàltic el senyal d’un temps completament nou. Moltes d’aquestes nacions van tenir la sort de tenir els grans polítics que nosaltres no hem tingut mai. Ho reconec sense cap agror.

Però pocs casos hi ha, a Europa, d’una persistència i una determinació nacional que es puga comparar a la dels catalans. I la clau, l’explicació de tot plegat, és la gent. És la gent d’Alcarràs i Pego, la de Canet i la Meridiana. I tota la gent d’abans i d’abans de l’abans. La gent d’aquest país que diu bon dia i que s’ha plantat des del temps d’Almansa, la gent que ha negat tossudament i cada dia el Tractat dels Pirineus, la gent que no va acceptar mai aquell Finis Cataloniae que els bastards franquistes proclamaven convençuts l’any 1939, la que s’ha alçat els darrers anys per aconseguir finalment, que ja toca, la independència. És la gent, estimats lectors. La gent.

PS. Ahir vam presentar a Andorra el meu nou llibre “Fronteres” (ací teniu la crònica de l’acte) amb una sorpresa molt més que emocionant. Perquè de sobte vaig veure entrar per la porta de la Llibreria La Trenca el conseller Lluís Puig, obrint camí de nou als exiliats. Ell va ser el primer a anar a Catalunya Nord, el primer a anar a l’Alguer i ara el primer a anar a Andorra. Ara li queda tornar al sud, de Portbou a Guardamar i espere que siga ben aviat.
Informa:VILAWEB.CAT (18-2-2022)

88 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: