( RAMON SERRA )|Escoltar l’audio 🎧|
Catalunya deu ser un dels països amb més contactes amb les urnes: hi ha hagut vuit votacions en deu anys i pel que es veu encara hi ha molta gent que en vol més. Principalemt són quatre grups: el primer el PSC seguint les petxades de Sánchez que no vol parlar amb cap Govern de Catalunya fins a unes noves eleccions amb l’esperança que els socialistes les guanyin o al menys hi tinguin una posició destacada, com si els problemes del país poguessin esperar ” sine die” tot esperant el manà socialista que ens ha de caure del cel.
El segon grup és ERC que fretura per unes noves eleccions per esdevenir la primera força dita independentista de forma absoluta al Parlament aprofitant que els de l’antiga Convergència encara estan en fase remodelació i no se sap ben bé quan en sortiran. Però al marge dels interessos de partit, què aportaria una ERC mestressa absoluta del Parlament? Estem davant d’una nova Convergència? Ens demanaran que fem bondat i ells aniran gestionant les engrunes autonòmiques, bé que amb càrrecs ben peixats?
El tercer grup és la CUP, sempre descontenta amb l’obra del Govern. Es veu que unes noves eleccions amb uns nous líders, això sí, ens empenyaria cap a la independència de pet. La CUP ha tingut una gran devallada en les eleccions municipals. Té dos punts molt negatius en el sarró: no es pot deixar de participar en les eleccions espanyoles i europees. Com deia Fusté, tota política que no facis tu serà feta contra tu. I el segon, és el canvi constant dels personatges de primera fila. No dubto que la CUP té gent ben preparada i reconeguda, però per això mateix no ha de desaparèixer de l’escenari públic tan de pressa. Bé està no apoltronar-se en els càrrecs públics, però tampoc no és aconsellable durar-hi de Nadal a Sant Esteve.
I finalment tenim l’ANC que pateix perquè Catalunya pot acabar com el Quebec, és a dir, que de mica en mica vagi desapareixent la consciència política. Té una pressa comprensbile, si bé no sembla raonable encomenar-ho tot a unes noves eleccions. D’aquesta manera sembla que l’1-O i les eleccions posteriors no hagin servit de gran cosa. Per postres, vol que l’independentisme passi del 50% dels vots per tirar pel dret cap a la independència. Pel que es veu l’ANC ha caigut també en la trampa de considerar que els independentistes no som majoria quan a les darreres eleccions dites autonòmiques vam guanyar per una diferència de 4.46 punts sobre els unionistes. O sigui amb més d’un 52 per cent llarg dels vots.També a les eleccions europees de suara hem guanyat fins i tot per 15 dècimes més del cinquanta per cent. Aleshores, perquè aquesta tendència de no saber llegir els resultats o de clavar-se un tret al peu?
Com es pot veure no solament hem guanyat pràcticament totes les eleccions tant en vots com en escons que cada dos per tres hem de tornar a passar llista.
De victòria en victòria podem arribar a la derrota final. Les eleccions no resoldran res després de la sentència sobre els presos que ja sabem més o menys com serà. Després de la sentència no convé incidents aïllats sinó controlar d’una vegada per totes els centres principals del país per part de la societat civil, perquè el Govern per no controlar no controla ni els Mossos. Només des d’aquesta base el Govern podria veure’s amb cor de proclamar després la independència de veritat. La resta seria dur per segona vegada els polítics catalans als escorxadors espanyols.
Per tant, res de demagògies. Ningú no ens dirà si volem ser independents. Les urnes ja han parlat i ara toca l’acció que no cal que sigui violenta per part del poble, però sí molt pràctica, sostinguda i ben treballada.
I no oblidem una cosa: un dia més amb Espanya un dia menys de vida. El comptador ja fa massa temps que s’ha disparat. No necessitem noves lectures del consum, sinó posar-lo a zero.