DE LA RENDICIÓ A LA TRAÏCIÓ: ES BLANQUEJA LA REPRESSIÓ ESPANYOLA

“De la rendició a la traïció”
“Espanya no renuncia a res, perquè simplement refina les armes repressives, però ERC sí. I ho fa en perjudici de tots”.

(JOSEP COSTA )
No sóc de fer servir paraules gruixudes alegrement. No m’agrada que es banalitzin certs conceptes, perquè aleshores perden el seu significat. Però després de molts advertiments, s’ha consumat un pacte entre ERC i el PSOE que ja no es pot definir amb les paraules que hem fet servir fins ara. Hem passat de la renúncia continuar lluitant per la independència a donar suport a mesures de l’Estat que ens ho posen més difícil. Com es defineix això?

El pacte per reformar el Codi Penal espanyol, a banda de ser una maniobra absolutament incomprensible, és una traïció en el sentit de “donar suport a un grup rival”. És una falta de lleialtat als que continuen decidits a enfrontar-se a l’Estat malgrat la repressió, perquè li dóna armes per a exercir-la de forma més eficaç. I fent-ho, a més, blanqueja i reforça Espanya en el seu front més fluix: l’internacional.

Venim de 5 anys molt difícils, en què moltes coses eren cada vegada més òbvies però no s’explicitaven. Va caldre el pacte d’investidura de Pere Aragonès, lligat al pacte dels indults amb l’Estat, per a fer explícites les coordenades de la rendició d’una part del lideratge independentista. Una rendició en forma de renúncia a la via unilateral, que de fet va ser la condició prèvia que va posar l’Estat als presos per deixar-los sortir en llibertat condicional.

Després, just abans de les vacances, vàrem assistir a l’episodi dramàtic de la taula de rendició (mal anomenada de diàleg) en què el govern d’ERC i Junts va signar l’acatament del marc constitucional espanyol i la renúncia a exercir l’autodeterminació. Un govern, per cert, que per fi es va trencar després de l’11S i l’1O, però que significativament no ho va fer a conseqüència d’aquests pactes amb l’Estat.

Hem transitat, doncs, pel camí de la rendició dels que per la seua llibertat i comoditat personal han renunciat a enfrontar-se amb l’Estat. Però, com dèiem, això que s’ha pactat sobre el Codi Penal en situa en un escenari qualitativament diferent. No només renuncien a lluitar, la qual cosa es pot arribar a entendre humanament. I fins i tot a perdonar si cedeixen el relleu als que sí que volen continuar lluitant. Renuncies a lluitar i dones armes a l’Estat per a què persegueixi els que ho continuïn fent.

Perquè, al marge de la propaganda, la reforma del Codi Penal és això: blanquejar l’Estat a canvi de res. Res que limiti les eines repressives de l’Estat o que ens pugui acostar mínimament a la independència. Derogar la sedició, un delicte que des del Consell d’Europa, des de l’ONU o des dels tribunals alemanys ja havien sentenciat, no és cap guany significatiu. Espanya no renuncia a res, perquè simplement refina les armes repressives, però ERC sí. I ho fa en perjudici de tots.

Qualsevol condemna o petició d’extradició per sedició sabíem que no seria mai avalada pels tribunals europeus. Per tant, derogar aquest delicte no ens aporta cap guany com a moviment. En canvi, a Espanya li podria estalviar la condemna del Tribunal d’Estrasburg si les sentències dels presos polítics són anul·lades pel Suprem després de la reforma del Codi Penal.

I el que és pitjor, Espanya manté intacta la capacitat repressiva. Certament es veu reduïda contra els exiliats que no estan acusats de malversació. Ningú més té pendent un judici per sedició. Però no es pot oblidar que bona part dels presos varen ser condemnats per sedició i malversació. I no sé si a algú li ha passat per alt, però la pena de desodres públics agreujats i la de malversació poden sumar fins a 17 anys, dos més que el límit màxim de la sedició.

Qualsevol persona amb responsabilitats de govern que en un futur intenti fer la independència podrà ser condemnat fàcilment a les mateixes penes que es varen imposar als consellers del govern Puigdemont. I ell mateix també, perquè se’l reclama per malversació agreujada. Fins i tot podria ser pitjor en el cas del president, almenys pel que fa als anys d’inhabilitació, ja que per malversació aqueixa pot arribar als 30 anys.

Pel que fa a la gent sense cap responsabilitat pública que se la va jugar per fer possible l’1O, amb el Codi Penal actual se l’hauria pogut condemnar a penses de fins a 8 anys per sedició. Tot i que ja hem vist que no es varen atrevir a perseguir ningú malgrat que tenen milers de noms i documents d’identitat dels organitzadors del referèndum. Ara, per desordres públics agreujats el límit serà de 5 anys, que no és tan diferent de 8. De fet, la pregonada rebaixa de 15 a 5 només aplicaria als càrrecs polítics i ells serien sens dubte condemnats per altres delictes que s’han de sumar als desordres.

En canvi, l’ampliació del tipus penal de desordres és un risc evident per a qualsevol persona que lluiti per fer la independència de l’única manera que és pot fer: amb la mobilització. De fet, ara mateix hi ha centenars de persones acusades d’aquest delicte. Abans requeria haver alterat la pau pública, i a partir d’ara només la intenció de fer-ho. Abans exigia violència i a partir d’ara també s’admet la mera intimidació. També s’hi inclou el tema de l’ocupació d’instal·lacions o edificis, en clara referència a l’1O. I finalment, però no menys important, ara es penalitza també la mera “provocació, conspiració i proposició” dels desordres públics, en termes idèntics al delicte de sedició que diuen que deroguen.

Resumidament, dels líders del 2017, ningú que estigui condmenat o perseguit per malversació no es veurà beneficiat d’aquesta reforma. I malgrat que diguin que també volen revisar aquest delicte durant la tramitació em sembla molt improbable que es faci. Precisament perquè és la trampa per eliminar la sedició sense reduir la capacitat punitiva de l’Estat. Només, limitadament, aquells que no se’ls pugui acusar de malversació pels fets de 2017 se’n podran beneficiar. De cara al futur, doncs, l’Estat no ha renunciat a perseguir l’independentisme amb a mateixa severitat que ho està fent. No enganyen a ningú.

De la rendició a la traïció: ERC no només ha renunciat a l’exercici efectiu de l’autodeterminació, que només es pot fer de manera unilateral. No només ha promés als seus socis espanyols que mai més no tornarà a intentar fer la independència sense el seu permís. També ha decidit unilateralment impedir o fer més difícil que ho puguem fer els que pensam que és l’única manera d’arribar a tenir un Estat català independent. I això, es posin com es posin, és molt gros.
Informa.ELMON.CAT (13-XI-2022)

155 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: