DE QUÈ SERVEIX UN GOVERN INDEPENDENTISTA SI NO FA POLÍTIQUES INDEPENDENTISTES ?

“El divorci: contra els polítics autonomistes, contra l’independentisme VIP”.

Sense allunyar-nos de l’independentisme VIP simplement no hi haurà vida pròpia per a l’independentisme com a moviment transformador, ni aprofitarem les noves oportunitats que vindran per a guanyar la independència.

(VICENT PARTAL )
Vivim dies d’una gran intensitat informativa. La guerra d’Ucraïna ha canviat el panorama fins al punt que notícies importants, com va ser ahir la mort de Pau Riba, o també la del guitarrista dels Arthur Caravan, Jordi Richart, passen més desapercebudes d’allò que seria raonable. I això també afecta el procés d’independència de Catalunya, que ara es troba amb una segona apagada informativa després de la de la pandèmia, ja molt llarga.

En part, sembla lògic, vist que les organitzacions independentistes no saben què dir –no saben què dir que les diferencie de les altres– i, naturalment, en això no es posen d’acord tampoc. Amb tot, el conflicte democràtic català continua viu i cada dia hi ha notícies, especialment relacionades amb la repressió que continua agredint de valent ja no l’independentisme VIP –que va arreglant-se les seues cosetes i ha aconseguit que siga la Generalitat que pague les seues fiances–, sinó la gent.

Divendres, per exemple, els Mossos detingueren tretze persones a qui els tribunals relacionen amb el Tsunami Democràtic i sabíem que un dels qui volien detenir havia anat a ajudar els refugiats ucraïnesos a la frontera. I avui hi haurà el primer judici que Marta Torrecillas ha interposat contra els qui l’han assetjada i perseguida des que es va fer coneguda l’agressió que va rebre el Primer d’Octubre, quan defensava les urnes a l’institut Pau Claris de Barcelona.

Ahir vam publicar una entrevista amb ella que us demane que llegiu, si no ho heu fet. Torrecillas parla amb serenitat del calvari personal que li ha tocat de viure, però no es mossega la llengua quan ha de referir-se al govern i als partits polítics independentistes: “No entenc que el president s’assegui com si res al costat del rei al Mobile World Congress. Que facin allò que havien de fer. Que no comencin amb taules de diàlegs que no serviran de res. El mandat del Primer d’Octubre era clar, per què no l’han tirat endavant? Ara han d’evitar la confrontació i seure a negociar? Si ja ens han tancat les portes… Crec que la pandèmia ha beneficiat molt la política d’aquest país. A la gent li costa més de manifestar-se. Surts a manifestar-te a Urquinaona i després és la teva policia que et deté. O és el govern mateix que vol que es deixin de fer accions com Meridiana Resisteix. Què fem? Per desgràcia tampoc no hi ha relleu. Ara vas a una reunió del CDR i veus que som els mateixos que al començament. És clar, per què has de lluitar, si després és la teva policia qui et deté, o veus com el teu govern s’abaixa els pantalons davant Madrid? Què has d’anar a fer, fotre la teva vida enlaire? Ho faràs si hi ha una resposta conjunta; si no, no té sentit…”

I el cas és que de paraules com aquestes de Marta Torrecillas, en un format o en un altre, jo en sent de fa temps, però he de dir que ara en sent molt més sovint i de més i més gent diferent cada dia. Fins al punt que comence a intuir que l’abast del divorci entre els partits polítics independentistes i una bona part de la base social que ha fet possible el famós 52% dels vots és molt més gran que no arribem a imaginar.

I ja ho sé, també, que el 52% en realitat és un miratge causat per l’abstenció. Que a les eleccions d’ara fa un any l’independentisme va perdre moltíssims vots, desencantats. Concretament, va obtenir un milió i mig de vots, que contrasten amb els dos milions llargs que havia aconseguit el 2017 i el 2015. Però la cosa és que va més enllà i tot: a les eleccions del 2012, la suma de CiU, que encara no era independentista aleshores, ERC i CUP superava àmpliament també la que es va aconseguir l’any passat. De manera que, si prenem la sentència de l’estatut i la manifestació de l’11 de setembre de 2012 per referència de començament de l’actual fase del procés d’independència, hom pot dir que els partits independentistes, ara fa un any, van obtenir el resultat més baix de tot el procés. I crec que podem imaginar, veient tot això que veiem, que a les eleccions vinents la caiguda encara serà més grossa.

En veient aquest panorama, podem fer dues coses. L’una és resignar-nos a contemplar com els polítics professionals dilapiden tota la faena de tanta gent durant tants anys i lamentar-nos-en; caure al fons de la mar fermats en la seua pedra. L’altra és divorciar-nos-en per a continuar fent camí. Simplement. Passar a l’oposició i reivindicar-nos obertament oposició a ells, amb totes les conseqüències que tinga això.

Perquè és evident, i no crec que ningú puga discutir-ho ja a hores d’ara, que aquest govern i aquest parlament d’ERC, Junts i la CUP tenen al cap de durar el màxim d’anys possible, els quatre de la legislatura si pot ser. I que, en conseqüència, no faran res que puga desestabilitzar ni l’estat ni encara menys la seua comoditat autonòmica. Ara, per exemple, tots estan concentrats a guanyar el màxim d’ajuntaments possibles i no tenen cap més horitzó al pensament que les eleccions municipals espanyoles. Ni cap més ambició que guanyar-les, que guanyar-li-les a l’altre. I per si no n’hi hagués prou, a més, és un govern mediocre, insípid, amb uns plantejaments i unes propostes que no és que no vagen en la línia d’aconseguir la independència o millorar la vida dels ciutadans, sinó que van en la línia contrària. Es podia conciliar un govern del mentrestant amb la lluita per la independència? Sí. Però això que fa aquest govern en què ERC i Junts se senten tan còmodes junts i abraçats no és això.

De manera que la pregunta és molt simple: de què serveix tenir un govern independentista si la seua política no ho és? I quina por, per tant, ens ha de fer perdre el govern si possiblement un govern unionista es dedicaria, igualment, a mirar de guanyar uns jocs olímpics per a Espanya, a imposar quotes cada volta més altes de castellà a les escoles catalanes, a perseguir activistes del Primer d’Octubre o de la resposta a la sentència o a reprimir manifestacions com les que es fan cada dia a la Meridiana?

Sí, ja ho sé: aquest és el famós dilema del divorci. Després d’anys junts fa vertigen separar-se’n i preocupen molt les incògnites consegüents. Bàsicament, no sabem si sense comptar amb ells serem capaços de reeixir, si reconstruirem sols de baix estant allò que vam saber construir de manera magnífica, sense ells, entre el 2009 i el 2012. Però l’alternativa és molt clara: si no hi ha aquesta separació –sense allunyar-nos dels VIP ni sotmetre’ls tots a pressió del carrer–, simplement no hi haurà vida pròpia per a l’independentisme com a moviment transformador, ni aprofitarem les noves oportunitats que venen.
Informa:VILAWEB.CAT (7-3-2021)

174 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: