DE SEMPRE, EL GRAN DEFECTE DELS CATALANS ÉS NO CONÈIXER ELS SEUS ENEMICS

“Equivocar-se d’enemic”
«Si continuem disparant contra els aliats necessaris en comptes de fer-ho contra l’enemic de debò, és impossible que guanyem no pas la guerra, sinó ni tan sols una simple batalla»
( JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA )Llegeixo amb interès els Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), de Ferran Soldevila, en l’edició feta per l’Institut d’Estudis Catalans, a cura d’Enric Pujol i Casademont, aquest historiador empordanès incansable en la seva lluita per la recuperació de la nostra memòria col·lectiva a través de figures i institucions rellevants del segle XX. Els dietaris en qüestió, d’un centenar escàs de pàgines, permeten accedir al coneixement d’aspectes menys coneguts de la vida d’un personatge com Soldevila, més personals o íntims. Però també aporten algunes consideracions de caràcter polític que, malgrat haver estat formulades fa gairebé un segle, continuen tenint vigència perquè connecten amb la nostra actualitat.

Per exemple, quan es refereix a un discurs de Francesc Cambó, líder del catalanisme conservador, que creu que és d’una “pregona ingenuïtat, incompatible amb la política”. L’afirmació és d’una gran profunditat perquè la ingenuïtat té a veure amb la innocència, el candor, la credulitat sense malícia. Pocs dies després hi torna, amb una nova anotació en el seu dietari: “La candidesa de la gent de la Lliga és il·limitada”. Es refereix a aquesta actitud, tan catalana, de creure’s a ulls clucs allò que diuen els polítics de Madrid, de confiar en les seves promeses, de prendre en consideració les seves afirmacions i de confondre amb una amistat sincera allò que són simples gestos de cortesia, tant postissa com interessada. Si em fas festes i no me’n sols fer, és que em vols fotre o m’has de menester, escrivia Aristòtil abans de festes.

Si Espanya és, sobretot, un negoci; que ho és per a les seves elits dirigents i extractives de tot el que es mou en el territori del seu estat; el manteniment dels privilegis per part de les minories que n’ostenten el poder comporta adaptar les seves formes de dominació als paràmetres culturals de cada època i, per aquest motiu, no es manifesten d’igual manera en dictadura militar que en democràcia més o menys convencional. En dictadura afusellen, assassinen, forcen a l’exili, empresonen i multen. En democràcia, almenys fins ara, no afusellen ni assassinen. I adopten formes amables d’encaterinament, educades, simpàtiques i, a cops, amb una certa voluntat de complicitat, més falsa que un duro sevillano.

Era el president Josep Tarradellas, interlocutor de llarga experiència amb governants espanyols, tant republicans com monàrquics, qui assegurava, sorneguer, que als ministeris de la capital del Regne, rere la porta del despatx del ministre de torn hi havia sempre el raspall dels catalans. Es tractava d’un raspall d’aparença normal, però amb la singularitat que aquest era emprat només per a raspallar els muscles dels polítics catalans que hi acudien, amb afirmacions afalagadores de la mena de “ets català, però amb tu sí que s’hi pot parlar, amb tu segur que ens entendrem perquè no ets com aquells altres” i així anar fent… El raspall acostuma a ser utilitzat només entrar a cal ministre i un cop el català de torn ha donat a l’ordenança el lliri que duia a la mà perquè el col·loqui dins d’un gerro amb aigua i així, acabada l’entrevista, el pugui tornar a recuperar en les millors condicions per a la seva reutilització posterior.

El 19 de setembre de 1923, una setmana després del cop d’estat de Primo Rivera, al qual inicialment donà suport la burgesia del Principat i la Lliga Regionalista, Soldevila anota: “El gran defecte dels catalans ha estat sempre de no saber conèixer llurs enemics”. Fa noranta-vuit anys d’aquesta afirmació en el seu dietari i sembla escrita avui mateix. La diguem-ne campanya electoral actual ens facilita exemples penosíssims que confirmen, de totes totes, que continuem sense conèixer qui són els veritables enemics del nostre poble. I en comptes d’identificar i combatre l’enemic comú de les nostres aspiracions nacionals, polítiques, socials, culturals, lingüístiques i mediambientals, engeguem el ventilador de les desqualificacions, les crítiques i els rumors malintencionats no pas cap als enemics autèntics, sinó cap als companys de viatge, els aliats necessaris a qui convertim en enemics a abatre.

Anar a una guerra, ni que sigui electoral o política, requereix, sobretot, com a dada més important, saber qui és l’enemic real contra el qual combatem i que és a aquest, justament, a qui hem de disparar i no pas al company de trinxera. Es dispara endavant, sempre; no pas cap als costats o bé al darrere, perquè és llavors quan prenen mal els nostres i, per tant, de retruc, també nosaltres en sortim ferits. Encara que pugui no semblar-nos-ho en un primer moment, l’impacte de la ferida pot arribar més tard, però sempre s’acaba fent visible.

Els representants d’un poble que lluita per la seva emancipació nacional han de desconfiar sempre, per definició, de la paraula donada pels representants de l’estat que els oprimeix i els impedeix de decidir el seu futur nacional i no atorgar-los cap versemblança a les seves promeses, afirmacions o propostes. Al capdavall, si resulta que s’acaba complint, l’excepció confirma la regla i, ja se sap, com deia mestre Fuster, que els plaers més intensos són els imprevistos. Si no tenim en compte això i continuem equivocant-nos d’enemic; disparant contra els aliats necessaris en comptes de fer-ho contra l’enemic de debò, que mentrestant va movent-se amb la màxima llibertat i comoditat; és impossible que guanyem no pas la guerra, sinó ni tan sols una simple batalla.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (4-2-2021)

106 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: