(¬†¬†¬† JOS√Č ANTICH ¬† ¬† )

Espanya √©s l’√ļnic pa√≠s del nostre entorn que no t√© normalitzats els debats entre candidats en unes eleccions. Sempre es negocia en funci√≥ de l’inter√®s de qui governa i, per aquesta via, es priva l’elector de prou informaci√≥ a l’hora de decidir el seu vot. Aquest any, tanmateix, supera tots tripijocs d’anys anteriors ja que l’acord entre els quatre grans partits espanyols passava per una sortida certament sorprenent: incorporar Vox, que no t√© representaci√≥ parlament√†ria estatal, i celebrar un debat a cinc. Mancava de qualsevol l√≤gica democr√†tica per√≤ tots creien, per diferents motius, que els podia acabar beneficiant. Des del PSOE a Podemos i tamb√©¬†PP i Cs, que l’havien acceptat.

El m√©s sorprenent √©s que no nom√©s s’havia pres aquesta decisi√≥ sin√≥ que dels tres blocs del debat, un havia de ser sobre Catalunya per√≤ sense catalans. Poc importa que partits com Esquerra tinguin una representaci√≥ molt important al Congr√©s i grup parlamentari propi. √Čs com una moda a¬†la pol√≠tica espanyola i als debats als seus mitjans de comunicaci√≥, apagar qualsevol veu discrepant i afavorir un discurs √ļnic, traslladant aix√≠ la impressi√≥ que tothom ho veu de la mateixa manera. I quan apareixen catalans, la majoria de les vegades s√≥n del perfil ideol√≤gic m√©s semblant al dels partits espanyols, com √©s el cas de Rivera i Arrimadas. Despr√©s, aix√≤ s√≠, el mitj√† p√ļblic que √©s acusat de falta de pluralitat √©s TV3, malgrat que compta¬†amb la diversitat ideol√≤gica m√©s gran¬†d’Espanya en les seves tert√ļlies i debats.

Des de fa anys he defensat que una llei hauria de regular els debats electorals en campanya perqu√® no estiguin¬†al caprici dels governants. Regular, √≤bviament, els cara a cara, imprescindibles en una campanya electoral, per√≤ tamb√© els debats entre grups parlamentaris, obligant els seus principals candidats a no poder renunciar-hi per no rebaixar l’inter√®s de la ciutadania. La democr√†cia no nom√©s √©s un conjunt de lleis interpretables per pol√≠tics i per la just√≠cia. √Čs una actitud i una pr√†ctica di√†ria que ha de permetre als ciutadans controlar els governants: a trav√©s dels seus representants en el Parlament per√≤ tamb√© als debats, que acaben sent un instrument imprescindible i obligat.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-4-2019)