DEL CONCERT ECONÒMIC AL DESCONCERT INDEPENDENTISTA

“Del concert al desconcert”.
“El primer que cal fer Ă©s independitzar-nos de la nostra classe polĂ­tica, a dreta i esquerra”.
( MARC GAFAROT )

De la 1ÂȘ Guerra Mundial l’historiador Garton Ash (amb un nom aixĂ­ nomĂ©s et pots dir Timothy) diu, encertadament, que la pitjor decisiĂł que es prenguĂ© iniciada ja la comtessa bĂšl·lica fou concedir -per part dels alemanys- un salconduit a Lenin que via FinlĂ ndia el permetĂ© posar els peus, de nou, a la RĂșssia llavors Tsarista. Per a l’historiador britĂ nic semblant acte provocĂ  una concatenaciĂł de circumstĂ ncies com l’arribada del comunisme a RĂșssia, l’assassinat de la famĂ­lia reial, l’aixecament d’un cordĂł sanitari envers els soviets, la revoluciĂł espartaquista a Alemanya, l’auge i consolidaciĂł dels feixismes i de rĂšgims autoritaris i finalment l’escalada de tensiĂł de finals dels anys 30 que porta, finalment, a la 2ÂȘ Guerra Mundial. Aterrant a Catalunya podem afirmar que cap decisiĂł fou tan funesta com la de renegar i prescindir del concert econĂČmic que el Govern de SuĂĄrez, desprĂ©s de les eleccions generals del 79, havia ofert a bascos, com el PNB que ho acceptĂ  i a catalans com CiU que ho rebutjĂ . Dos paradigmes diferenciats que han marcat els temps de l’Espanya autonĂČmica.

Anem a pams, l’any 1979 s’han de celebrar, a part de generals un cop aprovada la constituciĂł, les primeres eleccions municipals. Fins llavors l’anomalia era que els consistoris municipals de totes les ciutats i pobles d’Espanya encara eren ocupats per representants de l’antic rĂšgim franquista. A Barcelona CiU tĂ© dos possibles candidats de prestigi social i molta tirada; Miquel Roca i Trias Fargas. El primer advocat, fill de democristiĂ  -Roca i caball- i amic de socialistes com NarcĂ­s Serra o Pasqual Maragall; el segon catedrĂ tic d’hisenda pĂșblica i home de grans i preuades relacions econĂČmiques i empresarials, aquĂ­ i a Madrid. La pugna es fa dura i Pujol tĂ© por. Si un d’ells es fa amb l’alcaldia de Barcelona l’eclipsarĂ  com a futur home fort del partit CDC. En aquell moment ningĂș creia que Pujol guanyaria les eleccions catalanes de l’any segĂŒent al front d’esquerres de PSC i PSUC. Per tot aixĂČ Pujol, juga amb ells, els enemista encara mĂ©s amb les conegudes escenes del sofĂ  i explotaciĂł d’egos i vanitats i a la fi tria un tal Millet -cosĂ­ del mangant- amb l’argument mediocre perĂČ sempre eficaç que no pot ni vol trencar el partit. La decisiĂł, una mĂ©s de Pujol, Ă©s funesta i ConvergĂšncia no obtindrĂ  l’alcaldia del Cap i Casal fins passats 32 anys amb un altre Trias, en aquest cas Vidal de Llobatera, encara que aixĂČ darrer amagat, no sigui que ens diguin burgesos, “pijos” i s’ho creguin.

Amb tot aquest clima de conflictivitat polĂ­tica n’Adolfo SuĂĄrez, amb un partit com la UCD ja dividit, a dreta i esquerra, malgrat les victĂČries electorals, necessita imperiosament els vots de catalans i bascos per tirar endavant una legislatura que desprĂ©s, igualment, se la carregaran per aquest ignominiĂłs ordre el Rei, els militars i molts mal anomenats demĂČcrates i d’esquerres. SuĂĄrez, a instĂ ncies del seu ministre d’hisenda GarcĂ­a Añoveros, ofereix a Trias Fargas el Concert. Trias ho tĂ© clar, sap com bĂ© explica en molts dels seus llibres que sense capacitat recaptatĂČria no hi ha autonomia que valgui, altrament sempre et trobes supeditat a la voluntat, canviant, del govern de torn. Roca n’és contrari, primer perquĂš volia fer mĂšrits davant del PSOE i segon perquĂš d’economia i gestiĂł nomĂ©s hi havia algĂș en el seu partit que en sabĂ©s menys i aquest no era altre que Jordi Pujol i Soley. L’experiĂšncia a Banca Catalana, al Banc Industrial de Catalunya i en d’altres experiĂšncies empresarials “legals” avalen i aconsellen aquest judici sumarĂ­ssim. Res a veure amb la Via Laietana, el Palau amb visita del dictador o Terreros. Quan els bascos surten de signar el Concert es topen a la porta o potser al passadĂ­s amb un absurdament prepotent i il·lĂșs Miquel Roca que els etziba “esto del Concierto es una antigualla”. El llavors diputat i portantveu a les Corts Marcos Vizcaya en un sopar a Bilbao em confessĂ  la seva estupefacciĂł a l’igual que el llavors conseller d’economia i hisenda del Govern de Garaikoetxea Pedro LuĂ­s Uriarte. Pujol i Roca, enormes prestidigitadors i mestres de la falsedat i la mentida, ens han parlat de la influĂšncia decisiva d’ETA. Com si ETA i el PNB treballessin conjuntament ordint plans comuns com deien els fatxes a Espanya i contradient-se han negat que els ho oferissin. PolĂ­tics de volada d’au gallinĂ cia que deia el recordat Josep Pla. Personatge, molt complex i pagesĂ­volament refinat ell, cosa lĂČgica venint de Palafrugell, i que poca estima reservava per Jordi Pujol, qui tambĂ© li haurĂ­em de reconĂšixer no pocs encerts en d’altres Ă mbits de govern, perĂČ que aquĂ­ fallĂ  estrepitosament igual que, tal vegada, amb l’educaciĂł i el respecte d’alguns membres de la seva famĂ­lia i, no oblidem, en la desastrosa tria de successors.

Si fem cas a la racionalitat i lĂČgica de Garton Ash, la negativa a acceptar el Concert Ă©s un element que ha servit per anar desfent els ponts que s’intentaren bastir en els primers anys de la democrĂ cia. Totes les decisions polĂ­tiques en matĂšria d’autogovern han tingut a veure amb decisions relatives a la gestiĂł dels migrats recursos pĂșblics. Fins a quatre o cinc vegades s‘ha modificat el sistema de finançament de les Comunitats autĂČnomes. Catalunya tinguĂ©, com els bascos, l’ocasiĂł de resoldre aquest matx en un moment com el 1979-80 on nomĂ©s hi eren dues d’autonomies a Espanya: Euskadi i nosaltres. Com en el famĂłs per infame octubre del 2017 els representants catalans no Ă©s que errĂ©ssim la jugada o el xut a porta, pitjor encara, Ă©s que ni tan sols estiguĂ©rem disposats a participar! I el Pujol mĂ©s sincer -i mĂ©s ximple i covard alhora- ens avisava: “recaptar impostos, nosaltres? La mala imatge que se l’endugui Madrid”. Un banquer, com un economista, que nomĂ©s sap de banca, ni de banca sap. I aixĂ­ ens ha anat a tots plegats.

Last but not least: disposar del concert haguĂ©s permĂšs tirar endavant molts projecte de paĂ­s que s’hagueren de fer en base a comissions en obra pĂșblica, el famĂłs 3%. Arreu dels PaĂŻsos Catalans, terme que sembla desaparegut sense rastre darrerament, bĂ© prou que es coneix. Disposar del Concert ens haguĂ©s permĂšs gaudir d’uns diners legals i amb comptabilitat nostra que, ben gestionats, haguĂ©s dotat a la Generalitat no nomĂ©s de recursos suficients, tambĂ© d’excel·lĂšncia i estratĂšgia a llarg termini. Com deia Trias, “Jordi Pujol no tĂ© amics, ni consellers, ni assessors. En Pujol nomĂ©s vol minyones”. Minyones assentint i donant les grĂ cies i aixĂ­ ha acabat el partit que era centrat i central a Catalunya i que ara tant es troba a faltar. El problema Ă©s que Pujol amb el Concert sĂ­ tinguĂ© un conseller i un assessor, perĂČ el mĂ©s equivocat de tots: Miquel Roca i Junyent, constitucionalista espanyol, amic dels socialistes i home de confiança de la famĂ­lia reial. “Cazi ná” que diuen els granadins. I desprĂ©s parlen d’independĂšncia? El primer que cal fer Ă©s independitzar-nos de la nostra classe polĂ­tica, a dreta i esquerra, hereva mal que els pesi, d’aquests vicis i defectes, polĂ­tics i crematĂ­stics, i desprĂ©s ja parlarem del paĂ­s nou i de fer de veritat la independĂšncia i no pas de simulacres que, avui llasten i desgasten l’autĂšntic projecte emancipador i emmetzinen les ments de l’honorable ciutadania.
Informa:ELMON.CAT (22-XI-2021)

56 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: