“Un lloc propi a l’Àfrica”
( QUIM GIBERT )
A mitjan dels 80 vaig treballar a l’oficina central de Correus a Barcelona. La castellana era la llengua d’ambient d’aquell edifici gris i sòrdid de via Laietana. Com que no volia, estant en el Cap i casal, passar-me tot el dia parlant en castellà, vaig haver de proposar-me, sense fer-me mala sang, d’iniciar converses en català i esforçar-me a no canviar de llengua. Per sorpresa vaig descobrir que eren força els companys coneixien la llengua però que habitualment no la feien servir. Un matí, a la cafeteria de Correus, fent cua per esmorzar, quan un dels carters més veterans se’n va adonar que em dirigia en català al cambrer, em va voler protegir suggerint-me que fes servir el castellà. Anys més tard, em va tornar a passar el mateix, en un restaurant de Nou Barris, quan el client del costat de la barra també, amb bona intenció, em va dir, en veu baixa, que al barman em dirigís en castellà. En cap dels dos casos ho vaig fer: tant en el de Correus com en el de la barriada barcelonina em van atendre com si res.

L’escriptor Ngugi wa Thiong’o (Kamiriithu, Kenya, 1938), ressalta en l’interessant assaig Descolonitzar la ment, (Raig Verd editorial, Barcelona 2019) la por espantosa a ser rebutjat: «és millor llavors tallar tots els vincles amb aquesta terra, aquest llast, i convertir-se, d’un salt gegant, en l’home universal».
La llengua materna de Thiong’o i del 20% dels kenyans, l’equivalent a uns 5 milions de parlants, és el kikuiu. L’escriptor africà fou súbdit britànic: la seva formació acadèmica, que va incloure estudis superiors, es va produir en les darreres dècades colonials. L’anglès va continuar sent la llengua formal i de feina, en els cercles universitaris on va treballar, fins i tot una volta Kenya assoleix la independència el 1963.

No obstant això el 1977 Ngugi wa Thiong’o va escriure teatre, en llengua kikuiu, a propòsit de l’empoderament de la pagesia: «aquell any m’havia implicat en la creació d’un centre educatiu i cultural a Kamiriithu, va ser llavors que em vaig adonar que si escrivia una obra en anglès només era per a una minoria dels habitants, mentre que fent-la en kikuiu m’adreçava a tothom. Vaig escriure en kikuiu perquè necessitava fer-ho». La peça teatral es va representar la tardor d’aquell any. Quinze dies més tard Thiong’o era detingut pel govern de Nairobi. El kikuiu, llengua bantú, i denunciar les desigualtats socials a l’Àfrica foren les raons de l’empresonament. Des de la cel·la estant del penal s’adonarà que: «la meva missió és escriure, tant com pugui, en la meva llengua». Un cop alliberat la persecució política envers l’escriptor kenyà l’obligarà a emprendre el camí de l’exili el 1982.
Descolonitzar la ment són els punts principals de conferències mitjançant les quals explicita que l’imperialisme continua controlant l’economia, la política i les cultures africanes. Això s’explica, segons Thiong’o, que va ser premi Internacional Catalunya 2019, perquè el colonialisme va aconseguir dominar l’univers mental dels colonitzats: «controlar la cultura d’un poble és controlar les seves eines d’autodefinició en relació amb els altres». I, en aquest sentit, Ngugi wa Thiong’o recalca que al nen africà se l’exposava a imatges amb què la seva llengua com a eina de comunicació estava irrevocablement trencada: «Allò que podríem denominar alienació colonial. L’alienació es va reforçar amb l’ensenyança de la història, geografia, música, matèries en què l’Europa burgesa sempre era el centre de l’univers».

La trajectòria de Thiong’o, que també inclou propostes literàries, ha begut de la tradició popular. Sobretot el fascinaven com els veïns d’infantesa contaven rondalles els capvespres: «El meu primer amor va ser escoltar històries dels altres. El segon amor va ser llegir-les i anar fent-les meves».
El compromís actiu de l’autor de Descolonitzar la ment, que fou candidat al premi Nobel anys enrere, l’argumenta dient que la lluita construeix la història: «La lluita ens fa a nosaltres mateixos. En la lluita trobarem la nostra història, la nostra llengua i el nostre ser».

*Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir