DESPRÉS DE L’AEROPORT RES NO TORNARÀ A SER IGUAL

“Després de l’aeroport res tornarà a ser igual ”
( FÚLVIA NICOLÀS )

Tinc un rànquing personal de Segadors, i els millors de la meva vida els vaig cantar dilluns al migdia, a l’aeroport del Prat, amb la ràbia de la sentència encara fresca, quan tot just arribaven les primeres columnes de joves. Onades i onades d’estudiants a peu, tan desconcertats de ser-hi com nosaltres de veure’ls. Nois i noies sense aquesta por adquirida a la policia que els adults portem de sèrie. Joves que es fan els cigarrets i canten a crits i es fan selfies en primera línia davant les tocineres, i que els grans ens mirem aixecant les celles amb incredulitat. Són la sorpresa del dia, més encara que el previsible horror de la sentència que hem sabut fa unes hores. Més que aquest Tsunami que ens ha convocat i que, amb previsió i sentit de l’humor, ens ha enviat centenars de bitllets electrònics d’avió per si la guàrdia civil ens els demanava a l’entrada. “Atenció, són falsos”, tuitava Ana Pastor de la Sexta, com si fóssim els imbècils que es pensa que som. Sort que tenim sentit de l’humor.

Ells no en tenen un pèl, d’imbècils. Nois i noies de rostre angelical que interpel·len i insulten els uniformats i van tibant la corda, enrabiats, fins que a primera hora de la tarda comencen les primeres càrregues. Els turistes graven amb els mòbils, resignats i encuriosits, asseguts de fa hores en qualsevol racó mentre esperen un taxi que saben que no arribarà. Les fileres de viatgers amb maletes fan pena però són pràctiques per refugiar-se quan s’acosten les porres, per això fem veure que no passa res, que no s’espantin.

Les primeres càrregues són suaus, però a mesura que avança la tarda es van endurint, i els nanos no retrocedeixen, sinó que s’enardeixen i ocupen tota la zona de sortida de taxis, un vestíbul, l’aparcament d’autobusos. Encara hi ha molts manifestants de primera hora – més grans, molts d’ells ja jubilats- asseguts a terra als passadissos de la terminal. Al matí la guàrdia civil ja vigilava, però és difícil posar portes al camp, encara que sigui un camp d’aviació. Un grup ha arribat al control de seguretat i n’ocupa diverses línies; altres s’han anat colant als halls al llarg del dia, i n’hi ha que han quedat atrapats a dins i animen des de les finestres. Tothom va pendent del mòbil, per si arriben indicacions del Tsunami, per si se sap alguna cosa, per si hi ha coneguts a prop. Pares i filles, mares i fills, arribats per separat, es retroben al carrer, sorpresos i orgullosos els uns dels altres. S’abracen i se separen: ves amb compte, ves-hi tu també. El twitter i l’insta s’han omplert de fotos. Que no es vegin cares, que no ens puguin identificar…però, com fas que no es vegin cares en una multitud com aquesta?

Amb tanta concurrència policial era difícil fer res a dins la terminal, però aviat es veu que no cal. L’aeroport ja és encerclat de gent. No entren ni taxis ni autobusos, i els cotxes, milers i milers de cotxes, han quedat col·lapsats a l’autopista. Entre els cotxes, als vorals, avançant camp a través, la corrua infinita de manifestants que arriben a peu des d’El Prat, d’Hospitalet, de Barcelona. Tan increïble que sembla un somni.

Ja només es tracta de ser-hi, d’aguantar. S’ha acabat l’aigua i no queda ni una trista bossa de ganxitos, però s’ha pres l’aeroport, era possible. Tothom ho sap. Quan es fa fosc ja volen les pilotes de goma dels nacionals -no estaven prohibides, aquí?- i els projectils de foam dels mossos. S’han deixat anar i responen amb ferocitat. Va quedant clar que ningú no els aturarà, ni als d’aquí ni als d’allà. Als suposats nostres, als mossos, els envia el mateix govern que ens animava a mobilitzar-nos contra la sentència. Ja hi ha ferits, ja hi ha fum i corredisses, i incursions al pàrquing, on centenars de cotxes immobilitzats esperen que es buidi l’autopista per tornar a casa. Hi ha el moviment constant de les furgones blaves, les sirenes sinistres, els trets, tan esgarrifosos quan sonen a prop. Mentre els grans aguantem la respiració, els joves aguanten l’envestida. Viuen el bateig de foc amb ràbia, i espant, i excitació, i una valentia que ni ells mateixos s’esperaven. Ningú s’ho podia esperar, això.

A les nou el Tsunami desconvoca a través del Telegram, quan encara arriba gent. Hi ha desconcert, mirades d’estranyesa i una certa resignació: però si ja ho teníem…Mentre alguns grups resisteixen una estona més, ja en plena batalla campal amb la policia, la majoria de manifestants comencen a marxar com poden, incrèduls pel que acaben de viure i de veure. Però hem de ser aigua, be wàter, déiem, com a Hong Kong, demà hi tornarem. Hem decidit, en un acte de fe col·lectiu i al·lucinant, seguir les instruccions d’algú que no sabem qui és però volem creure que som nosaltres i que ens ha portat -ens hem portat- fins aquí. Trigarà dies, si hi torna, a portar-nos a algun altre lloc. No tenim gaire res més, esperarem. O no.

Informa:ELTEMPS.CAT (25-10-2019)

204 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: