“D’Eugeni d’Ors a Anna Grau ”
( TONI STRUBELL)

Haig de confessar que sempre m’ha fascinat el tema de la defecció pública. Aquelles persones que es passen amb armes i bagatges al camp contrari i reneguen del què en un temps els fou propi amb un gir espectacular de la seva lleialtat de grup. Sempre i a tots els grups humans n’hi ha hagut de defeccions – de país, de partit, d’exèrcit – amb canvis de lleialtat de grup que generalment conciten l’entusiasta recepció al nou camp d’adscripció i l’amarg rebuig al traït.

El que més sorprèn d’aquests canvis és la seva teatralitat, la seva rotunditat. Inclús la seva notorietat. Un cas clar de defecció i que ha de donar-nos moltes pistes sobre el fenomen és el d’Eugeni d’Ors. Va ser un cas molt dolorós per a la causa catalana. Va passar de ser el gran ideòleg del catalanisme conservador – noucentista, culte i de gran preocupació per l’estètica – a llançar-se en braços del què en molts aspectes era la seva antítesi, el falangisme espanyol. Va passar de definir-nos l’ideal catalanista a “La ben plantada” a una xocant confraternització amb els partidaris dels “punys i les pistoles” i del nacionalcatolicisme falangista d’ADN castellà.

No sóc psicòleg ni entenc massa d’aquests fenòmens, però en repassar-ne superficialment diversos casos de “defecció”, trobo difícil no veure-hi un potent component psicològic, clarament “personalista”. M’atreviria a dir que en determinats casos de defecció hi ha un clar viatge de l’ego cap a alguna banda. Es fa difícil no veure alguna potent motivació psicològica per explicar la metamorfosi de l’autor del Glosari de la Veu de Catalunya en musa dels camises blaves. Què dimonis ha passat aquí? D’acord, Mussolini va passar de militar al socialisme a fer-ho al feixisme, i trobaríem mil casos més d’aquesta mena de sòrdida deriva ideològica. Lògicament, no podíem pensar que els catalans en podríem quedar indemnes. Però ens xoca, i dol, quan la defecció comporta un rebuig d’adscripció nacional i a la idea d’una Catalunya sobirana.

Aquesta defecció “nacional” ens dóna moltes pistes més sobre el fenomen. Més enllà del cas d’Ors, crida l’atenció l’aparent “canvi de rumb” de la persona que la practica, per molt que diguin que se’n poden identificar precedents personals. Persones que de jove coneixien Susanna Grisó, per exemple, apunten que res no feia sospitar que de gran es convertiria en una gran concitadora d’odi envers Catalunya i el catalanisme als mitjans de Madrid. En aquest aspecte, sovint m´he preguntat sobre el missatge del primer Albert Boadella. Ningú no m’ha sabut explicar què ens volia dir amb aquella enigmàtica obra “Catalonia M7” que tots vam aplaudir amb tanta innocent admiració. Vam fer bé? No era un primer pas cap a la defecció aquella ridiculització dels qui volien salvar la catalanitat?

No descobriré res si dic que la defecció a Catalunya té d’altres al·licients més enllà dels viatges de l’ego. Fer pagar Catalunya la factura de les frustracions personals és un esport que comporta entusiastes compensacions a la Villa y Corte. Certament, Esperanza Aguirre va saber premiar i endollar Albert Boadella a Madrid amb la mateixa generositat que ho va fer amb Santiago Abascal uns anys després. Qui millor que una catalana com Susanna Griso o Anna Grau per fer bullir l’olla de l’anticatalanisme als platós? Està molt ben pagat això. I si t’hi esforces prou, fins i tot pots acabar de número dos d’un partit tan catalanòfob i cec a la corrupció borbònica com és Ciudadanos, l’aliat de VOX. Potser sí que Roma no paga traïdors. Però Madrid,sí.
Informa:RACOCATALÀ.CAT (8-1-2021)