DEURES PER A LA LLENGUA EN EL CONFINAMENT: POC PER TRIAR EN CATALÀ

“Deures de llengua en temps de confinament ”
AixĂČ, xiquet, passa amb pandĂšmies o sense, perquĂš la llengua que parlem ens Ă©s indissociable de la vida, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia

Molt per a triar, i poc en catalĂ .
( MARTA ROJALS )
Sembla que el govern espanyol ja comença a caure del cavall, si mĂ©s no a cĂ mera lenta, i la tercera setmana de confinament l’engeguem amb noves incorporacions: s’hi afegeixen, presumptament, els assalariats dels sectors que no es consideren essencials –aquĂ­ cal fer molta hermenĂšutica del BOE–, que si abans no podien teletreballar, ara s’entĂ©n que tampoc. AixĂČ vol dir mĂ©s consumidors de material audiovisual a domicili, perquĂš el carrer i el caminar, reduĂŻts a l’estricta funcionalitat, ja no ens poden distreure de les pantalletes i les pantalles.

Fixem-nos en les plataformes de sĂšries i pel·lĂ­cules en lĂ­nia: amb la quarantena mundial, es veu que han experimentat un increment del consum espectacular. Tant Ă©s aixĂ­ que en alguns paĂŻsos han hagut de reduir la qualitat de la imatge per a evitar-ne el col·lapse. Els vĂ­deos a demanda ja eren el futur al passat que hem deixat enrere, i espectadors d’una punta a l’altra de mĂłn frisĂ vem per les mateixes estrenes i acabĂ vem agermanats per visualitzacions simultĂ nies. AixĂČ ha fet i fa que compartim sofĂ  amb nous referents globals, i fins i tot amb altres cultures mĂ©s enllĂ  de la hiperfilmitzada nord-americana. Pel boca-orella ens recomanem produccions daneses, belgues, islandeses, israelianes; interioritzem, darrere dels subtĂ­tols si Ă©s el cas, onomĂ stiques, toponĂ­mies i accents nous que ens acompanyen un dia i un altre, capĂ­tol rere capĂ­tol, amb una familiaritat mĂ©s Ă­ntima, diria jo, que la que ens pot oferir cap llargmetratge vist d’una tirada.

Doncs bĂ©, tot aquest goig en lĂ­nia, que no Ă©s poc, no arriba a tots els abonats en les mateixes condicions. Per als parlants que tenen un estat a favor, que sĂłn majoria aclaparadora, l’Ășnica distĂ ncia que els separa del contingut Ă©s un botonet que els posa la versiĂł doblada o subtitulada directament en l’idioma dels seus pensaments. Els que tenen un estat en contra, en canvi, com els catalanoparlants practicants, per a accedir als mateixos continguts es troben obligats a recĂłrrer a un idioma interposat, posa-hi castellĂ , anglĂšs, francĂšs, segons la histĂČria de cada casa. Una altra vegada noten a l’espatlla aquell ditet que els ho recorda, perquĂš no se n’oblidin mai: els seus drets lingĂŒĂ­stics sĂłn negligibles mentre sigui possible la subordinaciĂł a una llengua dominadora. I aixĂČ, xiquet, passa amb pandĂšmies o sense, perquĂš la llengua que parlem ens Ă©s indissociable de la vida, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia. El confinament, per si algĂș s’ho pensava, no ens aĂŻlla dels problemes que ja tenĂ­em abans.

En aixĂČ pensava arran de l’estrena de Disney Plus a l’estat espanyol, la segona setmana confinada, i del fet que la totpoderosa plataforma s’hagi negat a oferir les versions en catalĂ  dels seus continguts, unes versions que ja existeixen, algunes fetes per Disney mateix, i que no els havien de suposar cap cost afegit. No Ă©s qĂŒestiĂł de calĂ©s, ves per on, i sabem que fa un mes i escaig el govern catalĂ  hi estava negociant, perĂČ una denĂșncia recent de la Plataforma per la Llengua ens fa deduir, de moment, que les converses no han reeixit. AixĂ­ doncs, els petits espectadors catalans ja tenen una ocasiĂł mĂ©s –com si no els en sobressin– de comprovar que la seua llengua no serveix per a xalar, que la divertida Ă©s l’altra. L’efecte ja el veiem avui en moltes llars, i Ă©s la naturalitzaciĂł d’aquella subordinaciĂł que dĂšiem, de la mateixa manera que generacions passades van naturalitzar que el castellĂ  havia de ser la llengua del respecte i de la urbanitat.

I malgrat tot, la llum. Un forat de llum dit Filmin.cat, el braç catalĂ  de Filmin. Una plataforma amb deixos d’estructura d’estat que ofereix pel·lĂ­cules, sĂšries i dibuixos doblats al catalĂ  i tambĂ© en unes VOSC que podrien ser eines valuosĂ­ssimes. Dic eines i dic valuosĂ­ssimes perquĂš avui dia, que llegir llibres tĂ© els anys comptats, el catalĂ  informal que se’ns fixa a la retina ja no provĂ© de fonts fiables i estem desaprenent d’escriure’l a passes de gegant. I deia tambĂ© que podrien ser-ho, de valuosĂ­ssimes, perquĂš la plataforma no sembla que estigui prou amoĂŻnada per la llengua escrita que ofereix. Parlo per la meua experiĂšncia d’usuĂ ria, per cada vegada que el plaer de veure-hi una sĂšrie o una pel·lĂ­cula espaterrants Ă©s interceptat pel cop de puny al nas d’un calc del castellĂ , d’un pronom feble que hi falta, d’un googletranslatorisme clar. I el control de qualitat d’una VOSC, en una plataforma que ofereix VOSC, hauria d’anar inclosa a la quota. Dit aixĂČ, els aplaudeixo i els desitjo tot l’increment del mĂłn en subscripcions, perquĂš, com mĂ©s serem, mĂ©s pressupost tindran per a contractar bons correctors. Que tots hi guanyem: aquesta Ă©s la idea.

Un Ășltim apunt sobre llengua i confinament, a manera de postdata. L’associaciĂł SoftcatalĂ , que es dedica a fomentar l’Ășs de la nostra llengua a les tecnologies, ha llançat un repte que corre etiquetat a les xarxes com a #CommonVoiceCATChallenge. Es tracta d’una crida a la participaciĂł en un projecte cabdal, vital hi afegiria jo, per al futur del catalĂ : que tota mena de ginys i aplicacions ens puguin reconĂšixer quan els parlem, de Salses a Guardamar i de Fraga a MaĂł. AixĂ­ doncs, els confinats majors de dinou anys, si l’ànim us ho permet, podeu aportar-hi la vostra veu i/o validar la dels altres una mica cada dia, fins que s’assoleixin les 1.000 hores d’enregistraments que els calen. No sĂ© com ho veieu valtros, perĂČ aquests dies, que ja Ă©s prou trist tot el que passa, pensar en el dia a dia de l’endemĂ  –des dels subtĂ­tols que llegirem fins a les torradores amb quĂš parlarem– tambĂ© Ă©s una manera de practicar l’esperança.

313 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: