DIADA DE PARADA I FONDA: PROU DE MENTIDES , D’INGENUÏTATS I DE COVARDIES ! ( RAMON SERRA)

(RAMON SERRA,editor de RADIOCATALUNYA.CAT )
Com aquell qui no vol la cosa ja tenim aquí la Diada un any més, tot i que enguany és una Diada especial per les circumstàncies que tots coneixem. El moviment polític independentista tampoc no passa pel seu millor moment. És per això que l’epidèmia que tan mal ha fet i que ens farà en canvi ara ens dóna una treva que tots plegats hauríem de reflexionar. Cal fer parada i fonda.

Deixant a part els personalismes i les ànsies per ocupar cadires autonòmiques, el problema dels partits independentistes és que no tenen full de ruta, si més no un full creïble.I com baldufes van fent voltes i més voltes sense avançar. La CUP, per exemple, se’ns presenta com el partit més rupturista. Fa una crida a desobeir l’Estat, però no ens diu de quina manera arribaria a la independència.

Pel que fa a ERC la situació encara és més lamentable. No sé d’on han tret que hem de superar el 50% dels vots en totes les votacions possibles i després si no hi ha una resposta de l’Estat cal desobeir i proclamar unilateralment la independència. Aquesta és la proposta que ens ofereix Junqueras i Rovira en el llibre escrit a quatre mans “Tornarem a vèncer i com ho farem”. Tot plegat al·lucinant. O sigui que hem de guanyar les eleccions una i mil vegades abans d’intentar el pas definitiu. I què passa si perdem alguna elecció? D’altra banda s’ha repetit una i mil vegades que encara que el 100% dels vots fos independentista l’Estat mai no ens concedirà cap referèndum. Mai dels mais. Afirmar el contrari és ser ingenu o mentider. Aquesta política de qui dia passa any empeny és suïcida. És també una traïció a l’esperit de l’1-O. I només un referèndum acordat internacionalment ens hauria de fer tornar a la casella de sortida.

Finalment,l’espai exconvergent es queda al PDeCAT mentre que JxC s’allibera d’aquest llast i Puigdemont tindrà les mans lliures d’hipoteques per comandar el partit que ens hauria de dur a la independència amb un lideratge fort. És l’actiu polític més important que tenim i no està empresonat ni sota la bota espanyola.

Com diu Orwels, en política sempre cal escollir la solució menys dolenta. A mí em sembla que aquesta ho és. Certament s’ha de veure què passa amb la desobediència intel·ligent, però només combate nt contra Espanya ens en podem sortir. Mai parar la galta.P otser és un bon sistema per anar al cel, però no per guanyar a Espanya.

No se m’escapa que no hem d’oblidar el dia a dia. Per tant,cal pactar mentrestant amb l’Estat quan els acords en siguin beneficiosos o els menys dolents. No se m’escapa tampoc que el govern del dia a dia és ple de punxes com si amb la pandèmia no ens tinguèssim prou. Per exemple,què cal fer amb la llei sobre els llogers que serà tombada pel TC? Què passarà amb les escoles que segreguen per sexe? Què passarà amb l’impost de successions? Són, entre altres, trencaclosques diaris que poden entrebancar el camí cap a la independència.

Amb tot, hem d’intentar posar les llums llargues i somiar que més aviat que tard Puigdemont torni per a ser proclamat president. Naturalment caldrà blindar ports, aeroports, Parlament, Palau de la Generalitat, fronteres i tots els centres principals de poder.Posem per cas que necessitarem mig milió de persones per proclamar i sobretot mantenir la indepèndència. Una nova proclama política sense intervenció destacada del poble ens duria segurament a una carniceria prou evitable. En aquest sentit l’ANC ha de portar el pes de les accions de carrer. Sense l’ANC no ens en sortirem. El poble és l’element decisiu, que els polítics no haurien d’oblidar.

Els pessimistes de sempre i la gent de “seny” ens diu que Europa no ens ajudarà perquè és un club que no vol cap més Estat nou. Segurament deu ser veritat, però no oblidem que Merkel va parar les garrotades de l’1-O al migdia. Això vol dir que només quan hi ha mullader hi ha la intervenció d’Europa. Vam ser protagonistes de primera internacionalment parlant també amb el tsunami a la frontera i a l’aeroport molt més que no pas amb manifestacions de jocs florals, de somriures i de petons. Només amb la confrontació intel·ligent que no vol pas dir violenta ens en podem sortir. I en últim extrem que Europa obligui a una entesa forçada que com a mínim ens reconegui com a subjectes polítics.

Prou ja d’esperar,de mentir i de polítics escagarrinats!
Els més de 16.000 milions que cada any volen cap a Madrid ens deixaran ben aviat escurats. A més a més, cada cop es parla menys català i la gent té la sensació que no cal aprendre’l perquè no serveix de gran cosa. Ja sé que sóc reiteratiu. Però insistiré les vegades que calgui.

I com sempre, el mantra que no falla mai: un dia més amb Espanya, un dia menys de vida.
(10-9-2020)

256 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: