DIVORCI ENTRE CATOLICISME I CATALANISME

“Catolicisme i catalanisme: el divorci ”
( BORJA VILLALONGA )

La relació entre catolicisme i catalanisme ha estat històricament indissociable. Més enllà dels primers intents de Valentí Almirall d’articular un catalanisme d’esquerres, la noció més important que va afaiçonar el nacionalisme català com a tal va provenir del conservadorisme catòlic del bisbe Torras i Bages, el canonge Cullell i els seus deixebles. D’aleshores ençà, aquesta indissociabilitat ha menat a màximes tan pomposes com «Catalunya serà cristiana o no serà». Fins i tot la construcció del nacionalisme d’esquerres a principis del segle XX no va poder obviar mai el caràcter catòlic del qual s’havien revestit les essències nacionals catalanes per mitjà del tradicionalisme matisat de Torras i Bages.

És comprensible, doncs, les ambivalències i silencis que els grans partits nacionalistes i independentistes van tenir durant la Segona República i la Guerra Civil. És encara més comprensible que el pujolisme es bastís sobre els fonaments torrasians que Raimon Galí havia esbossat en la seva obra caòtica, tot aprofitant l’empenta de la democràcia cristiana a la resta de l’Europa de postguerra. Breu, la història del catolicisme i el catalanisme durant tot el segle XX és una història de progressiva identificació mútua, a despit de la fervor supervivencial del nacionalcatolicisme a Catalunya. Franquista o no, el món catòlic català i el seu clergat van ser sempre manifestament arrelats al país amb un major o menor grau de catalanisme.

El fenomen del «marxistas en la iglesia, católicos en el partido» va posar els fonaments, després del Concili Vaticà II, a una progressiva desnacionalització tant de la clerecia com dels fidels. A més, la teologia eixida del dit concili es va posicionar, per primer cop, contra el nacionalisme de factura europea. Això suposava un canvi doctrinal del que el predomini del moviment ultramuntà havia bastit al llarg del segle XIX: un catolicisme nacionalista militant que generava ideologia nacionalista, especialment durant Pius IX. He dedicat tota la meva carrera acadèmica a explicar i a entendre aquest nacionalisme catòlic en tant que moviment modern i conservador que va vertebrar l’Església post-revolucionària. Tot això, com la litúrgia tradicional i la noció de religiositat en si, va desaparèixer en la «revolució cultural catòlica» del decenni de 1960.

En el moment en el qual el catalanisme podia recuperar, parcialment i canalitzada, la seva expressió identitària i política amb la transició i la imposició de l’autonomisme, l’Església catòlica ja s’havia lliurat a una crisi postmoderna ferotge i letal. Un nou compromís conservador va sorgir de l’hermenèutica de la ruptura i Joan Pau II culminava l’antinacionalisme catòlic que Joan XXIII i Pau VI havien iniciat. Tota una paradoxa per a un papa polonès. Catalanisme i catolicisme van començar un lent divorci que està culminant amb la tirania de l’antipapa Francesc. Essent el papa més ferotgement antinacionalista, antitradicional i argentí, representa la pitjor herència del Concili Vaticà II. És qui ha acabat imposant el divorci entre catolicisme i catalanisme, fidelment executat per l’arquebisbe maño de Barcelona, J. J. Omella.

En els moments més durs de l’Església catalana, sense vocacions i sense fidels, el seu clergat i episcopat han estat molt erràtics: ara són independentistes, ara no ho són. No és el cas d’Omella i els bisbes de factura dita toledana, que sempre han estat marcadament unionistes, i triats per exercir aquest paper. La resta, de Girona a Tarragona, passant per Lleida, Urgell i Vic, han fet declaracions segons bufava el vent. L’excepció ha estat el bisbe de Solsona, que s’ha significat en el seu separatisme i no ha rectificat ni el rumb ni el missatge. Ha xocat especialment veure el bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra matisar el seu nacionalisme català essent possiblement qui ha rebut la formació catalanista més sòlida.

En aquesta desnacionalització hi ha contribuït no solament l’animadversió de la cúria de l’antipapa Francesc, el pes de l’episcopat espanyol i recalcitrantment espanyolista de la resta de l’Estat, sinó també la pèssima gestió eclesial dels polítics independentistes. A diferència del catalanisme clàssic, l’independentisme ha divergit notablement del substrat ideològic catòlic, fins a tant d’alienar-se l’Església a base d’adoptar postures doctrinalment anticristianes. A sobre, tant Puigdemont com Torra no han sabut tractar els bisbes i la posició entre dos fronts de l’Església catalana. Els dos expresidents han sempre vist i tractat el catolicisme com una part més del seu moviment de mobilització permanent. D’aquí vénen els xocs recents i les batusses que bisbes i polítics ens han regalat els darrers mesos, amanides amb confinament i disputes legals.

El futur entre el catolicisme i el catalanisme és absolutament incert en la crisi i decadència de Catalunya i l’Església. Una cosa sí que és certa: encara trobarem a faltar el papa legítim Benet que a banda de ser el millor teòleg de l’Església, era un bon nacionalista catòlic.
Informa:ELTEMPS.CAT (28-11-2020)

158 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: