“L’enganyifa de l’Advocacia de l’Estat”
( JOSÉ ANTICH )

Una enganyifa és una simulació, un fingiment i un engany, que intenta semblar veritable. Això últim ha estat el que ha succeït amb la retirada de l’Advocacia de l’Estat, dimecres passat, del procediment que instrueix el Tribunal de Comptes contra diferents alts càrrecs de la Generalitat i que demana una fiança de 5,4 milions d’euros. Per més que des de la premsa de Madrid s’escandalitzessin de la retirada i posessin el crit al cel – “Sánchez silencia al abogado del Estado en el Tribunal de Cuentas”, titulava, per exemple, a quatre columnes la portada del diari El Mundo aquest dijous- tot era una enorme bola de neu i una gran mentida. La doctrina del propi tribunal estableix que no pot fer-ho perquè no està legitimada ja que es tracta de fons d’una administració autonòmica, no de fons estatals.

Lluny de retirar-se, l’advocada de l’Estat ha entrat per la porta que més mal pot fer en irrompre al procediment penal per aquest mateix cas al jutjat número 18 de Barcelona i personant-se com a acusació particular i com a part en aquest cas. No ha hi ha hagut una picada d’ullet de Moncloa, com s’ha deixat entreveure durant hores arran de la reunió de Pedro Sánchez i Pere Aragonès. No era un gest de distensió, ni una prova que es rebaixarà la judicialització de la vida política catalana.

La quarantena d’alts càrrecs de la Generalitat entre 2011 i 2017, entre ells els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, l’exvicepresident Oriol Junqueras i diversos consellers de l’època, estan atrapats en una situació que no té cap sentit, més enllà de la persecució de l’Estat a l’independentisme català i que ara utilitza un òrgan tan desprestigiat i controlat per la dreta extrema com el Tribunal de Comptes per arruïnar-los econòmicament.

Des de l’aprovació dels indults, que si Sánchez hagués tingut el coratge de dir que eren una imposició d’Europa i no una cosa seva algun problema s’hagués estalviat – en canvi, això sí, la seva majoria parlamentària trontollaria-, l’estratègia de Moncloa ha consistit a aixecar un filat de pues entre aquesta decisió individual de gràcia per als nou presos i qualsevol altra demanda de l’independentisme. Més contundent que mai no ha estat amb l’amnistia i amb el referèndum, situant la pilota al terreny de joc únicament d’una autonomia.

Per això és més que natural la inquietud dels partits independentistes que, de seguir les coses així, no tardaran gaire a pensar que se’ls poden fer molt llargs dos anys d’una taula de diàleg sense negociació real per a distreure la gana i amb la judicialització marcant el dia a dia de la política catalana.
Informa:ELNACIONAL.CAT (3-VII-2021)