EL 1-O DEL 2017 UCRAÏNA VA JUGAR A FAVOR D’ESPANYA: CAL SABER DEFENSAR ELS NOSTRES INTERESSOS

“Nació de pau o nació sense sentit polític”.

“Algú creu que Rússia desapareixerà després d’aquesta guerra i esdevindrà un estat insignificant i sense cap poder?”
(SANTIAGO ESPOT )

“Si vis pacem, para bellum” és la màxima llatina que vol dir “Si vols la pau, prepara la guerra”. Totes les nacions aspiren i desitgen la pau, però són conscients que no és una creació divina que aterra en les nostres vides com un somni acomplert. Per parlar de pau, ha d’haver passat abans una guerra. Aquestes evidències no s’acostumen a discutir en les nacions lliures del món, però Catalunya acumula cada dia més els tics dels pobles colonitzats. Per això, el seu màxim representant polític, quan fa la primera declaració institucional del conflicte entre Ucraïna i Rússia, diu que som una nació de “pau” i que volem “acollir refugiats”.

Quan vaig conèixer aquestes manifestacions, dubtava sobre si les havia fet la primera autoritat de Catalunya o el president d’una ONG. El primer càrrec polític de la nació no pot parlar només de beatífiques intencions quan el món està entrant en un conflicte d’unes dimensions que pot canviar els equilibris de poder d’una manera que afectarà el nostre dia i dia en tots els aspectes. Cal alguna cosa més que un discurs de monitor d’esplai.

Tot i que som conscients que Catalunya té poca o nul.la capacitat actualment per jugar algun paper en aquest escenari que ens ha tocat viure, caldria que el nostre govern tingués una posició que no fos una simple corretja de transmissió del que dicta La Moncloa. Si volen, tal com diuen, esdevenir un estat independent, pot ser que les declaracions que facin demostrin un coneixement de les causes i les conseqüències del conflicte que vagin més enllà del “no complicar-se la vida”. Però tot els ve gran.

Les guerres són segurament els moments que posen més a prova la capacitat dels dirigents polítics. Demanen posicionaments clars els quals tinguin present, primer de tot, l’interès nacional. Quin és ara el de Catalunya? Continuar pel pedregar de la degradació autonòmica o fundar un estat? Com que ignoren la història i només es limiten a llegir (si ho fan) paperassa burocràtica, no poden arribar a deduir que les independències gairebé sempre es produeixen en moments de convulsió internacional. Ningú no pot negar que ara hi hem entrat de cap.

Amb tot això, vull dir que qualsevol posicionament que pugui tenir especialment l’independentisme, no ha de ser producte de les simpaties cap a una banda o una altra o voler quedar bé amb el que té sota la bota. Cal saber quina és la posició que més pot afavorir els teus interessos. No podem ser uns simples comparses als quals no escolta ningú. Cal saber veure més enllà d’allò més immediat. El líder polític ha de tenir una gran capacitat de previsió i atrevir-se a apostar per un futur determinat. Algú creu que Rússia desapareixerà després d’aquesta guerra i esdevindrà un estat insignificant i sense cap poder?

Només caldria recordar que pels volts del primer d’octubre del 2017 el ministre d’afers exteriors ucraïnès va defensar de forma rotunda la integritat territorial d’Espanya i va recolzar “l’actuació del govern espanyol per resoldre la crisi catalana dins la seva constitució i la seva llei”. Mentrestant, la portaveu del ministeri d’afers exteriors rus, va descriure el que estava a passant a Catalunya amb un lacònic “afer intern espanyol”. Qualsevol que sàpiga llegir una mica el llenguatge encriptat de la diplomàcia internacional, en pot extreure les conseqüències. Ucraïna fa mans i mànigues per entrar a Europa i Rússia fa els possibles per debilitar-la, i no oblidem que Catalunya podia ser un element desestabilitzador de la UE ara fa poc més de quatre anys. En aquells moments tothom va jugar segons els seus interessos i no pas en funció de la simpatia cap als catalans. Si no mirem de fer nosaltres el mateix, sempre serem una trista peculiaritat espanyola.
Informa:ELMON.CAT (1-3-2022)

195 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: