🔈EL 14-F,ELECCIONS: NI INDEPENDÈNCIA, NI FULL DE RUTA, NI ANC NI “PEBROTS “🔈

🔈Escolta l’editorial de Ramon Serra. Editor de Ràdio Catalunya

Tornem-hi que no ha estat res! Com aquell qui no vol la cosa els catalans tornem a estar cridats a les unes el 14-F. Aquesta vegada per unes eleccions “autonòmiques”que fan anar de corcoll a tothom. Durant el darrer decenni aquest país surt a una mitjana d’una elecció per any. Déú n’hi do. Si no solucionem els problemes no serà pas per falta d’urnes, oi?

Les darreres eleccions autonòmiques gairebé sempre tenen un caràcter plebiscitari. Les pròximes no en seran pas una excepció. Curiosament, les victòries independentistes sembla que no han servit pas gairebé res més que per aguantar la flama de la llibertat. I sempre se’ns presenta que una possible victòria unionista seria com les set plagues d’Egipte. Resulta que si l’independentisme guanya no és pas sinònim de grans passes cap a Ítaca.V et aquí la tragèdia d’aquest poble que s’ha d’auto afirmar en cada elecció per poca cosa, mentre que una derrota podria ser un cop mortal per a les nostres aspiracions, si més no ara mateix.

Els principals partits presenten uns programes farcits de bones intencions però no sembla pas que siguin realitzables. Ja se sap que una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. És allò de vol, però dol. ERC, que sembla la força que tindrà més vots, ens diu que encara som pocs per arribar a la independència i que cal eixamplar-ne la base. Mentida podrida!. Som suficients. Ha caigut de quatre grapes a les urpes del discurs espanyolista que ens diu que a tot estirar som el 48% dels vots. A aquestes alçades encara hi ha gent que no sap sumar. En números rodons, som el 48% d’indepes i el 43% d’unionistes. Tot plegat sumen 91%.I on són els 9% restants per arribar als 100%? Són els vots en blanc i/o nuls. Si fos un referèndum, aquest 9% queda anul·lat i s’ha de repartir només entre les altres dues forces. Això representa que els del sí passem llargament del 52%. Recordem que la Gran Bretanya ha fet el Brèxit només amb un 51,9% de votants partidaris de sortir d’Europa. Aleshores, nosaltres hem de ser més papistes que el Papa? Hem de tenir qui sap lo ho molts més vots? Quants?

Si ho voleu més fàcil: només el 43% dels votants desitgen quedar-se a Espanya. Són aquests qui han d’imposar-nos el seu criteri, tot i ser una minoria evident? Vinga, home, vinga.
D’altra banda, Espanya mai dels mai no negociarà un referèndum encara que fóssim el 100% dels votants a favor de l’autodeterminació. Dir el contrari és un enganyI si algú s’ho creu és un ingenu i que s’ho faci mirar. Els vents no afavoreixen les naus que en alta mar no tenen rumb.

Pel que fa a JxCAT en teoria sembla un partit més revolucionari, més trencador amb Espanya. Ens proposa la desobediència intel·ligent. Caldrà veure com es menja tot això, perquè fins i tot amb el propòsit de declarar la independència en cas de guanyar si aquesta declaració no té el suport pel cap baix de mig milió de persones que surtin al carrer a defensar-la ocupant tots els centres estratègics del país no servirà de res, llevat que alguns vulguin una carnisseria per part d’Espanya. Sempre es diu que les guerres són massa importants per deixar-les només a mans dels militars. També podem aplicar aquesta dita a la política dient que la independència és massa important per deixar-la només a mans dels polítics. D’aquí ve que, en la meva opinió, ha de ser principalment l’ANC la gran agitadora, la gran protagonista. Limitar-se a veure si els partits compleixen el que diuen és un brindis més al sol. El poble ha de votar si, però sobretot defensar-ne els resultats i fins que calgui al carrer. Europa ens ha fet cas només quan es sacseja l’ordre. Recordem que Merkel va ser qui va parar l’atonyinament dels votants de l’1-0 i que el tsunami en dies posteriors a l’aeroport va merèixer els titulars de molts diaris. Ara hem desaparegut del mapa i a tot estirar es considera un conflicte intern d’Espanya.-

(Entre parèntesi diré que em sembla que el president Puigdemont hauria de ser el president del Govern a l’exili i de no malmetre la unitat independentista en les pròximes eleccions formant part de la llista de JxCAT. Cal reforçar el Consell per la República a escala internacional i que ens representi a tots els independentistes) )
La independència no serà fàcil. Hem de preguntar-nos quin preu volem pegar-ne. Això no vol pas dir que no s’hagi de negociar el dia a dia, els pressupostos anuals amb el Gobierno. Però que el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure.
Quant a la CUP, no acabo d’entendre que vulgui fer un referèndum d’aquí cinc anys. Massa lluny per evitar la gran decadència econòmica i cultural del nostre poble. No dubto que la CUP és rupturista, però aquest referèndum no arribarà mai amb Espanya i no es pot fer a la babalà. No passi com en la II República quan alguns volien guanyar la guerra i al mateix temps fer la revolució. Es va perdre la guerra i la revolució.

L’exemple del pobre Torra és evident. Crec que és un dels pocs polítics que estava disposat a totes, anar a la presó si calia. Amb tot, el “momentum” no era retirar una pancarta si no seguien aquest camí la resta d’entitats i administracions del país. Es va quedar sol com un mussol i per postres el Parlament li va llevar l’acte de diputat, una submissió vergonyosa i falta de dignitat als tribunals espanyols
Aquesta situació ha provocat l’aparició de nous partits independentistes, més radicals i inconformistes amb els partits majoritaris d’ara. N’hi haurà uns quinze. Les possibilitats d’aconseguir algun escó són gairebé nul·les. Però si més no són la veu de la consciència. I és injust que se’ls titlli d’ultres i/o de xenòfobs.

Bo i resumint, no hi ha un full de ruta clar per arribar a la independència per part dels polítics, ni coratge–per no dir-ne pebrots–ni capacitat de mantenir-la a tot vent en el cas de proclamar-la, ni el poble té uns guies per sortir i ocupar el carrer. La pandèmia, cal dir-ho tanmateix, no ens ha ajudat a organitzar-lo.

La independència no pot esperar perquè cada any volen més de 16.000 milions de Catalunya cap a Espanya que no tornen. La pandèmia ha mostrat un cop més que sense diners o amb pocs no es pot fer gran cosa. Està molt bé que Catalunya hagi pogut dirigir la situació, però la falta de recursos s’ha girat contra la Generalitat, una institució que no va gaire més enllà d’una diputació quatriprovincial . I no us dic pas més què representa per a la llengua la falta de no tenir un Estat. En quinze anys hem perdut el 10% de catalanoparlants gràcies a aquesta nova immigració tan descontrolada i al mateix temps tan controlada per Espanya per acabar amb la llengua. Segons les estadístiques, els catalanoparlants ja només som un 33,5%. Mai no havíem estat tan pocs. Els especialistes diuen que quan una llengua té menys d’un 30% de parlants en el territori està en camí de desaparèixer. Els exemples són nombrosos i tots els tenim al cap.
Si entrem en una època de bany maria tenim el perill de morir per asfíxia Si poses una granota en un vas ple d’aigua bullent farà un salt i potser s’escaparà. Ara bé, si la fiques en un vas amb aigua tèbia pot acostumar-s’hi, tot i que al final morirà asfixiada. Quedem avisats. No hem de ser pessimistes. Cal seguir lluitant, però, per favor, que no ens facin beure a galet.
(26-12-2020)

245 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: