EL 25% DE CASTELLÀ? SÍ, SI US PLAU, PERÒ DE DEBÒ I NO ENS ENGANYEU MÉS !

“De matemàtiques i gimnàstica”.
Com que les coses no van així, torno a dir, com el 2015: el 25%? Sí, si us plau, però de debò.
(CARME JUNYENT )

M’excuso per endavant per saltar-me una norma autoimposada: utilitzar aquesta col·laboració setmanal tan poc com sigui possible per escriure articles de llengua. Si ho faig ara és perquè no voldria deixar sense resposta aquells que em demanen per què. Per què dic el que dic. Com puc dir el que dic. No negaré que pot ser que sigui per desesperació, perquè crec que si no trobem el desllorigador ben aviat, no trigarem a entrar en un punt del qual el retorn és molt difícil, si no impossible. Però també és per la urgència d’aprofitar un canvi que no ens va a favor, però que podria ajudar a clarificar les coses i, sobretot, que ens interpel·la. Naturalment, puc estar equivocada. És més, segurament estic equivocada però és que els altres tampoc no l’han encertada i ni tan sols han rectificat.

Com que les xarxes arriben a tot arreu, fa uns dies els meus alumnes em van preguntar per què deia això: “Entre matemàtiques en català i educació física en castellà o matemàtiques en castellà i educació física en català jo trio la segona opció.” En realitat la resposta me la van donar ells. Una va dir que, al seu institut, només tres assignatures es feien en català. Una altra va dir que, al seu, tan sols es feien en català disseny i llengua catalana. I jo ja he perdut el compte de les vegades que m’han dit –o he vist– coses semblants. Fa anys que veig com, pares que volen que els seus fills rebin l’ensenyament en català, els porten a la concertada perquè a la pública no se’n surten. Bé, no cal que m’allargui amb això, he publicat prou articles i de fa anys sobre la qüestió, i no us diré “jo ja ho deia” perquè tant de bo no fos així, però a la situació en què ens trobem ara no hi hem arribat inopinadament.

Fa anys que, en l’ús de la llengua a l’ensenyament, s’ha anat estenent sigui la indiferència, sigui la inconsciència. L’ús del castellà com a llengua d’ensenyament s’ha anat escampant sense que ningú amb poder per posar ordre hi fes res. L’informe del Síndic ho mostrava en xifres que, la veritat sigui dita, a tothom li semblen molt optimistes però que, fins i tot si són certes, ens demostren que això del català com a llengua vehicular de l’ensenyament no és cert. El fet és que hi ha molts alumnes que acaben l’ensenyament secundari sense ser competents en català. És possible que un alumne acabi batxillerat sense haver parlat català a l’institut? Doncs pel que diuen els professors i pel que constatem a la universitat, sí. Aquests alumnes surten amb el català aprovat? Sí. I, amb aquest panorama, què fem?

Ja sabem que hi ha el grup del “ni un pas enrere”. A aquests, jo els demano com canviarien una dinàmica que fa anys que dura. Com es fa per, de cop i volta, capgirar el procés de recessió de la llengua a l’escola. I, si no és de cop i volta, quan creuen que s’hauria de fer. També hi ha el grup de “la immersió és un model d’èxit”. Aniria bé saber què entenen per “èxit”, perquè si repassem les Enquestes d’Usos Lingüístics de la Població el que trobem és una caiguda sostinguda de les xifres. Vés a saber, potser això sí que és un èxit perquè, diuen, “podríem estar pitjor”. També hi ha el grup del “no n’hi ha per a tant”. I el grup de “això al meu institut no passa”. I, és clar, també hi ha el grup dels que, per intentar de fer-ho bé, són titllats de fonamentalistes, talibans i uns altres qualificatius menys amables. Ben segur que me’n deixo molts, però el cas és que, entre els uns i els altres, ens quedem sense llengua.

Una de les coses que tampoc no es poden dir és que potser l’escola no és el lloc on salvar la llengua. Potser l’escola és el lloc on es fossilitza la llengua i ens queda ben bonica per al museu, però no per a la vida. Hem posat tantes esperances en l’escola que, mentrestant, hem anat perdent l’esport (en quina llengua funciona el futbol a casa nostra?), el lleure (oh, els esplais on ensinistren els monitors perquè parlin en inclusiu però no perquè parlin en català), per no parlar dels audiovisuals, de les xarxes, del món referencial de la canalla. I, mentrestant, avis que es troben que els néts els parlen en castellà, nanos amb el català com a llengua inicial que es relacionen entre ells en castellà i abrandats que parlen en castellà als desconeguts mentre es queixen que no hi ha manera que parlin català.

Com que no en tenim prou, ara arriba la resolució de compliment immediat segons la qual a l’escola s’ha de fer almenys el 25% de castellà en matèries troncals. Sí, és clar, ens plantem. No passaran. I què? Ens plantarem tots a totes les escoles? No fa gaire llegíem a VilaWeb l’entrevista que li van fer a Alícia Monterroso, una dels molts encausats que tenim a casa nostra. Una de les seves respostes em va colpir molt: “Ara que ja l’he passat, tinc claríssim que no em tornaran a prendre el pèl. El dia que surti al carrer serà perquè surt molta gent i la revolució la fem des del poble o perquè realment les coses estiguin preparades amb cara i ulls i ens demanin que tornem a fer pinya els polítics i la ciutadania, però amb una cosa sòlida darrere.” Al sentiment d’estafa s’hi afegeix el de la inutilitat del gest. De veritat que esperem que mestres i professors s’arrisquin per acabar de la mateixa manera? Jo no em veig amb cor.

Però, i si el 25% fos la sacsejada que ens convenia? Perquè, si més no, ara és evident que la llengua no la triem nosaltres. Ara no hi ha dubte –si és que n’hi havia– de quina és la intenció. Si això tampoc no ens fa reaccionar, aleshores és que potser no hi ha res a fer i no cal que ens autoenganyem més.

Si assumim el 25%, la qüestió immediata és com. La resolució diu que ha de ser en una “matèria troncal”, un concepte que cada cop és més rar en l’ensenyament, però això també ens diu que ni jutges ni denunciants saben de què parlen. I justament perquè no saben de què parlen ni com funciona un centre d’ensenyament crec que el 25% s’ha de poder mesurar de manera nítida. Si avaluem usos lingüístics en àmbits diversos, es pot crear molta confusió i, en cas de dubte, ja sabem qui hi sortirà perdent. De fet, ara mateix els directors de centre amb qui he pogut parlar em diuen que no saben com fer-ho perquè això dels percentatges en usos lingüístics és, si més no, un concepte bastant críptic (o és que seríeu capaços de dir vosaltres mateixos quin percentatge de cada llengua que parleu feu servir? Aquesta pregunta només la poden respondre els monolingües, per això fan aquestes demandes). Sigui com sigui, jo crec que el que diu la resolució (llengua castellana + una assignatura troncal) seria el més fàcil.

Quan he fet servir l’exemple de les matemàtiques, molts m’han fet escarafalls. No cal que siguin les matemàtiques, senzillament em semblen l’emblema d’allò que és “acadèmic” a l’escola en oposició a l’educació física, que seria a l’altre extrem. El que vull dir és que prefereixo que sigui qualsevol àmbit on parla més el professor per fer-ho en castellà que en qualsevol dels àmbits on hi ha l’ús més espontani de la llengua. Per què? Doncs perquè el que necessitem és revitalitzar-ne l’ús.

Fa bastants anys, Joan Domingo va fer un estudi sobre els usos lingüístics als centres educatius de l’Anoia: En aquell moment (fa uns quinze anys, pel cap baix) la dada que més em va sorprendre va ser que la matèria que es feia més en castellà era l’educació física (per sobre del 70%). Quan ho comentava sempre deia que no entenia per què justament això passava en la matèria on es fan menys faltes d’ortografia. I l’acudit no feia gràcia, però ningú no s’adonava que teníem oberta una via d’aigua ben gran i que perdíem un àmbit que en bona part ja havíem perdut també al carrer. Fins ara, la bretxa no ha parat de créixer i no parem de perdre.

Què m’agradaria? Una escola amb respecte per la diversitat lingüística i la comprensió en què tots, parlem la llengua que parlem, siguem responsables de la preservació del patrimoni lingüístic mundial i, en la mesura que només té sentit revitalitzar llengües en el territori on s’han desenvolupat, a nosaltres ens han tocat el català, l’aranès i la LSC en aquesta tasca. Això és el que m’agradaria, però, com que les coses no van així, torno a dir, com el 2015: el 25%? Sí, si us plau, però de debò.

Fa molts anys que parlo d’aquesta qüestió, he treballat en projectes amb l’objectiu d’aportar propostes per capgirar la deriva que tenim i, com sempre, m’han dit de tot per explicar-ho. Fa uns dies, en un intercanvi d’opinions sobre el tema amb la consellera Irene Rigau a Catalunya Ràdio, va dir una cosa no sé si sorprenent: que no està prohibit fer classes en castellà. Això ho sabem tots. Tampoc no era obligatori i ara sí que ho serà. La conseqüència immediata és que ara, el català, si més no en un 25%, estarà prohibit i fer-lo servir en aquests àmbits serà punible. Progressen adequadament, trobo.

Afegeixo una postdata que potser no cal: això és el que jo crec. Pel que he vist, ni el Departament d’Educació ni el Consell Lingüístic Assessor comparteixen aquesta idea. Ben segur que afortunadament no prosperarà, però, facin el que facin, només demano una cosa: que no ens enganyin més.
Informa:VILAWEB.CAT (16-5-2022)

80 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: