EL 60% DELS ALS FUNCIONARIS DELS MINISTERIS PROVENEN DE MADRID

“El 60% dels alts funcionaris dels ministeris provenen de Madrid ”
Només un català ha entrat al cos superior d’administradors civils en els últims quatre anys
( OT SERRA )

“Negocies qualsevol cosa amb el ministre. Parteixes de 100 i ell de 0 i arribes a un acord: 40, per exemple. Al cap d’uns dies et truca i et diu que això no pot ser. És una experiència habitual”. Així és com explica a l’Ara la realitat de la política autonòmica l’exconseller d’Economia de la Generalitat Antoni Castells. ¿És que el ministre ha canviat d’opinió? No, és que s’ha trobat amb la resistència d’una capa inferior, la dels alts funcionaris que gestionen el dia a dia de l’administració. El terme deep state mira d’englobar les estructures que fan funcionar l’Estat: des de la judicatura, l’exèrcit i els cossos de seguretat fins a advocats de l’Estat, lletrats de les Corts, diplomàtics i inspectors d’Hisenda. Entre els seus integrants també hi ha els membres del cos superior d’administradors civils de l’Estat, amb prop de 1.200 alts funcionaris repartits pels ministeris que tenen capacitat de direcció, gestió i assessorament en la confecció de les polítiques públiques. També a aquests últims fa referència Castells. Es tracta d’un cos que condiciona el dia a dia de l’administració i que, segons indiquen les dades recollides pel professor de ciència política de la Universitat de València Juan Rodríguez Teruel, compta amb un biaix territorial exagerat. Dels 201 opositors que han ingressat en aquest cos entre el 2015 i el 2018, només un era català. Per contra, Madrid ha sumat 119 nous membres al cos d’alts funcionaris, el 60% de les quatre últimes promocions analitzades.

En aquests quatre anys han ingressat entre 40 i 60 nous opositors a cada promoció i s’ha anat repetint la tendència: un 65,9% de madrilenys el 2015, un 55,2% el 2016, un 59,5% el 2017 i un 58,3% el 2018. Castella i Lleó i Andalusia són, a molta distància, les comunitats que van al darrere de Madrid, i l’aportació de la resta de territoris ja és anecdòtica, tal com es pot observar en el gràfic adjunt. La dinàmica és semblant pel que fa al cos diplomàtic, segons xifres recollides pel doctor en ciència política de la Universitat Complutense de Madrid Jorge Crespo sobre els directors d’ambaixades. El ministeri de Justícia ha denegat a l’ARA aquestes dades amb relació als advocats de l’Estat, un dels cossos que, des de l’àmbit legal, també té una influència clau en les polítiques públiques. Tanmateix, el catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra Carles Ramió explica que ha pogut consultar un estudi que no s’ha fet públic de l’Institut Nacional d’Administració Pública que mostrava unes dades “espectaculars” sobre el biaix territorial en la resta de cossos.

Amb tot, cal tenir en compte que els números que comptabilitzen per Madrid no només reflecteixen persones originàries o nascudes a la capital espanyola, sinó també les que s’hi hagin instal·lat a estudiar, ja sigui per les places a què aspiren -els ministeris en el cas dels administradors civils- o bé perquè els preparadors de les oposicions, que requereixen una mitjana de quatre anys d’estudi, són majoritàriament a Madrid. Una qüestió que s’està intentant corregir amb mètodes a distància, diuen fonts consultades.

Endogàmia i classe social

¿I qui es postula per a aquest tipus de places? Una de les característiques de l’alt funcionariat, expliquen els experts, és que és una disciplina relativament desconeguda. Això, afegit a la complexitat en l’accés, propicia que hi hagi una certa transmissió de pares a fills a l’hora de plantejar-se aquesta opció professional. El cost econòmic de tants anys d’estudi és també una variable més que fa que, en general, les persones que accedeixen a la cúpula de l’administració general de l’Estat siguin perfils de classe mitjana-alta. Tot plegat genera una certa “endogàmia”, afirma Ramió, i aquesta socialització en l’entorn de la capital fomenta que els aspirants al cos es vagin impregnant d’una mentalitat centralista. El catedràtic l’ha batejat com “l’efecte [Josep] Borrell”. Aquesta concepció centralista genera “rebuig” en els territoris de sensibilitat plurinacional, com Catalunya, de manera que els catalans ja no es plantegen aquesta via com una opció, afirma el periodista Dani Sánchez Ugart, que ha radiografiat aquest fenomen en un article a l’anuari Mèdia.cat. “És un peix que es mossega la cua”, conclou.

Un estudi elaborat per Julián Álvarez Álvarez el 1980 ja va revelar que entre el 1960 i el 1977 només hi havia 22 catalans al cos de tècnics de l’administració civil. Per tant, aquesta fotografia ha perviscut durant dècades. Crespo assenyala que en el cas català la fortalesa del sector privat i una cultura més basada en l’emprenedoria hi juguen un paper important. És un factor que el professor Sabino Cassese ha estudiat sobre Itàlia. Les qüestions identitàries també hi poden haver influït, apunten els experts, per bé que són difícils de contrastar. Fonts internes hi afegeixen un altre motiu: que els cossos equivalents de les comunitats tenen millors condicions econòmiques.

L’escenari resultant és que el cos superior d’administradors civils de l’Estat no és representatiu del pes poblacional de les comunitats, i això li resta “legitimació”, considera Crespo. El catedràtic veu necessari que “perquè la societat espanyola es vegi representada en tota la seva complexitat política, social i territorial, la seva administració hauria d’integrar i atraure candidats dels llocs menys representats”. ¿Però aquest biaix de procedència té incidència en l’agenda i les polítiques que es posen en pràctica? Crespo subratlla que l’essencial és el que l’administració és i no tant el que fa, perquè és de suposar, diu, que els alts funcionaris es guien per l’interès general.

Amb tot, la configuració d’aquest interès general també pot patir un cert biaix perquè hi ha un problema de “coneixement” de les realitats perifèriques, assenyala Ramió, que destaca un fet d’actualitat en aquesta nova legislatura. “No saben què passa al món rural. De manera no deliberada acaben regulant com si tot fos Madrid”, assegura. En aquesta lògica atribueix l’aparició de Terol Existeix al Congrés, que precisament abandera la reivindicació de l’Espanya buida. Fonts del cos neguen aquesta afirmació i apunten que les polítiques es confegeixen amb cooperació d’entitats sectorials i de les administracions supraestatals.

Un estat poc descentralitzat

El problema de la mirada centralista és especialment important, segons els experts, pel poder que encara té l’Estat. Malgrat que només el 50% de la despesa pública total es decideix a Madrid -el 37% a les comunitats i el 13% al món local-, manté les competències en sectors clau com Hisenda, la Seguretat Social, la planificació econòmica o els afers exteriors, entre d’altres. En canvi, la gestió de les comunitats es limita a l’educació, la salut i els serveis socials i evidencia que l’estat de les autonomies a la pràctica deixa un marge de maniobra limitat.

Castells apunta tres possibles vies per capgirar la situació: el trasllat efectiu de poder polític a les comunitats, implicar-se en els alts cossos de l’Estat i crear una elit funcionarial catalana, tal com en el seu moment va idear l’expresident Josep Tarradellas, emulant l’École Nationale francesa. “Que quan anéssim a negociar poguéssim dir: “ Miri, l’advocat de la Generalitat en sap més que el vostre”.Informa:ARA.CAT (22-6-2020)
Informa:

135 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: