EL BARÇA TORNA A ASSASSINAR EL NOI DE SUCRE

“El Barça torna a assassinar el Noi del Sucre ”
( DAVID CID )
La polèmica decisió de la junta de Josep Maria Bartomeu de formar part de Foment del Treball portarà cua. La patronal catalana, contrària al dret a decidir, té un llarg historial d’actes en contra de la sobirania del país.

El desori que hi ha a la Junta de Can Barça actualment és estratosfèric. Cada setmana Bartomeu & Company se n’empesquen alguna per sortir als mitjans amb notícies no precisament positives per la reputació del club. Així, es troba a faltar certa coordinació en el tema comunicatiu; haver fet fora a gent del ram, coneixedors de la matèria i experts comunicòlegs podria explicar part del sarau. Amb tot, la sensació de desconcert creix i no s’entrelluca que els actuals directius tinguin habilitats per refer el rumb en un futur proper.

Aquesta setmana un acte institucional que, en principi, no havia de generar gaire debat ha fet esclatar una altra tempesta. La decisió que el FCB passi a ser membre de la patronal Foment del Treball no ha agradat a tothom per les evidents derivades sociopolítiques que una decisió d’aquesta mena té al país. Els més crítics amb la decisió han estat els empresaris d’ ‘’Anem x feina’’ la sectorial d’empresaris de l’ANC, els quals han considerat «del tot desafortunada» la decisió del FC Barcelona d’adherir-se a Foment del Treball. Pels empresaris independentistes: «L’eslògan ‘Més que un club’ ha deixat de tenir sentit en el moment en què es posiciona al costat d’una patronal que no defensa els interessos de Catalunya i ho fa sense consultar els seus socis»

Què és Foment del Treball i per què Bartomeu vol que el Barça en formi part?

Foment del Treball (FT) és la patronal catalana tradicional i tradicionalista. Nascuda a 1771 és el lloc de trobada del patriciat català; dels empresaris de fàbrica tèxtil dels segles de desenvolupament econòmic del país. Conservadors, burgesos, gent d’ordre… el poder de sempre i per sempre.

FT és, doncs, l’espai de la burgesia catalana per excel·lència. La que impulsa, a partir del XVIII la revolució industrial al país: filatures, cotó, aiguardents… la que entén i concep Espanya com el mercat interior per excel·lència i vol bona sintonia amb Madrid i la monarquia hispànica.

Burgesia, doncs, que viu de rendes, dels contractes aconseguits amb sopars, dinars i llargues sobretaules… Industrials que temen, a finals del XIX, la unió sindicalista dels obrers i que viuen la setmana tràgica com una insurrecció que (amb el temps) legitimarà l’acció dels pistolers que assassinen a Salvador Seguí, el Noi del Sucre.

Amb tot, i per ser justos, cal dir que el Foment de llavors era una mica més bel·ligerant que l’actual. A 1899 reclamar un model de gestió descentralitzada a l’Estat i (atenció!) el concert econòmic per Catalunya. Foment, llavors, serà soci fundador d’una de les altres entitats on els rics de la ciutat i el país s’hi trobaran per a fer negocis i extreure’n beneficis: La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i, alhora, mantindrà bones relacions amb la Lliga Regionalista de l’època: a 1901, Albert Rusiñol (germà del polifacètic Santiago Rusiñol) és diputat de la Lliga i president de Foment.

Temps després vindria la lluita aferrissada entre la CNT i el Sindicat Lliure, on la Patronal hi va trobar el seu braç armat en contra de les reivindicacions obreres per unes condicions laborals més justes i sous dignes. Per cert, la relació entre Foment i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació que aglutina els grans propietaris agraris del país, és també una evidència: uns estan en contra del liberalisme, els altres en contra de la Reforma Agrària. Qui hi acaba perdent sempre són obrers i pagesos, doncs.

Primo de Rivera, Franco i Foment

L’entitat viu amb neguit els anys de crisi després de la Primera Guerra Mundial i l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera es veu amb bons ulls per part de la burgesia industrial. Amb la República altre cop tornen els nervis. La ERC de Macià, és segons Foment, aliada de la CNT.

El Franquisme, en canvi, tornarà a ser un bàlsam. Miquel Mateu, alcalde de Barcelona durant la postguerra i president dels empresaris catalans serà un dels homes forts d’aquell temps. L’altre fou Pere Gual Villalbí, ministre de Franco sense cartera i directiu de Foment.


La Transició i el Forum Pont Aeri: Madrid, KM 0.

El Foment de 1977 és el format pels renovadors del franquisme que esllangueix, llavors. Empresaris que entenen que el mercat espanyol ja no pot suportar més autarquia, que cal obrir el negoci a l’exterior però que, per mantenir poder i statu quo, cal arribar a enteses amb els sindicats i amb els aparells de l’Estat per tal de seguir controlant contractes públics obtinguts com s’ha fet sempre: amb reunions, sopars de llarga sobretaula i, si cal, visitant la llotja del Santiago Bernabeu. La patronal aprèn a actuar com a lobbie i dedica diners i atenció a les relacions institucionals. Així, apareixen associacions com el Fòrum Pont Aeri lligats als ja tradicionals Círculo Ecuestre o el Cercle d’Economia. Tots ells amb un objectiu compartit: la idea que l’Estat espanyol és l’únic mercat a preservar i que els contractes públics que engreixen les empreses de l’Ibex 35 són un manà que no s’ha de qüestionar.

La reacció de l’oposició no s’ha fet esperar

De moment, la oposició més organitzada i preparada per a donar resposta a les atzagaiades de la junta Bartomeu està sent la de Victor Font. El granollerí ha respost per twitter a la Junta actual sobre la decisió d’entrar a formar part de Foment: ‘’Un exemple més, aquest políticament rellevant i discutible, d’una decisió que hauríem de prendre entre tots i no una Junta Directiva o un President i d’amagat. Els propietaris del Barça som els seus socis i sòcies. Però des de sempre les Juntes Directives ho ignoren’’.

Font apel·la a la història del Barça i posa sobre la taula la necessitat, irrenunciable, que el soci pugui decidir qüestions com la que ens ocupa. El candidat de Sí al Futur entén que el Barça és una institució de país i, com a tal, ha de saber guardar les formes a tot arreu. Ha de representar, com no pot ser d’una altra manera, la globalitat de sentiments que conviuen al si de la institució i, sense qüestionar ni criticar Foment, el candidat exemplifica la voluntat de construir un Barça de tots i per a tots. Un club gran que no perdi de vista que molts socis i sòcies poden veure com un inconvenient el fet de formar part d’una entitat- Foment del Treball- que en moments molt transcendents de la història no ha estat al costat de les institucions polítiques del país.

Font, doncs, espera pacient el seu torn. Veu que l’adversari s’equivoca i, com deia Napoleó, no vol destorbar-lo. Bartomeu i els seus tenen problemes al camp i a la llotja i, més enllà de solucionar-los, tiren més llenya al foc. Sí al Futur, en canvi, s’està preparant amb temps, recursos i personal altament qualificat per a dirigir una institució com el Barça: indústria d’il·lusions i entreteniment del futur. Veus autoritzades de la candidatura m’asseguren que el projecte creix i va a molt bon ritme. Persones molt rellevants de la societat civil i econòmica del país (vinculades a sectors empresarials moderns no lligats al tradicionalisme econòmic de Foment del Treball) s’hi han interessat i han mantingut trobades discretes amb el candidat Font. Em diuen, també, que als propers mesos hi haurà novetats.

Informa:RACOCATALA.CAT (17-2-2020)

178 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: