EL CARRER I EL CONSELL PER LA REPÚBLICA HAN D’ALLIBERAR LES INSTITUCIONS NOSTRES SEGRESTADES PER L’ESTAT

“Rompre la gàbia”
“La manca de capacitat de resistència i confrontació amb l’Estat és un motiu per apostar per la desobediència”.
(JOSEP COSTA )
Crec que a aquestes alçades ja no cal explicar que després del 155 les nostres institucions no han arribat a recuperar el nivell d’autonomia que havien tengut abans. I és raonable assumir que ja no ho tornaran a fer fins que siguem independents. Ara la nostra singularitat és que tenim menys dret a l’autonomia que Múrcia o La Rioja, perquè ells no l’utilitzaran mai per fer la independència.

La victòria a les eleccions del 21D, just després del cop d’estat contra el Govern i el Parlament sorgits de les últimes eleccions convocades legítimament a Catalunya (fa ja 6 anys), va ser una heroïcitat de l’independentisme. Una de les últimes, resultat d’una mobilització incontestable i incomparable. Des d’aleshores, malauradament no hem fet més que recular. La desmobilització creixent és prou evident.
Condueix ja el teu Hyundai KONA La Gamma SUV més completa, amb l’últim en electrificació Patrocinat per Hyundai

La urgència per tornar als despatxos va fer que l’aixecament del 155 ens abocàs a recuperar les institucions sense recuperar la democràcia ni l’autonomia. Es va recuperar la Generalitat sense recuperar el poder que havia tengut abans. Vàrem recuperar les institucions catalanes, en definitiva, al preu de mantenir-les dins d’una espècie de gàbia jurídica, sota vigilància judicial permanent.

El pitjor que ens pot passar com a país és que la classe dirigent, política i funcionarial, s’acostumi a viure còmodament dins aquesta gàbia. Hi ha maneres de fer-ho, sens dubte. No aspirar a sortir-ne és una d’elles. Ja ho diuen, que fins i tot els animals salvatges es poden avesar a viure tancats, i que quan en surten ja no saben viure en llibertat.

Segurament una de les més lamentables conseqüències del triomf de l’estratègia de la desunió i el bloqueig dins l’independentisme és la progressiva consolidació d’aquesta gàbia. Consolidació que, bàsicament, es posa de manifest en l’aparent impossibilitat d’articular amb èxit cap estratègia per rompre-la i sortir-ne.

De fet, segurament ja hem passat de manera irreversible el punt a partir del qual les institucions són massa febles com per aconseguir rompre la gàbia des de dins. Les estratègies per lluitar contra la repressió, que són necessàriament de confrontació amb l’Estat, són cada vegada més difícils d’articular des de la política institucional.

Veurem com acaba el tema dels avals al Tribunal de Cuentas, però tot el procés ja és molt eloqüent. Crisi entre socis de govern, dimissions, investigacions de fiscalia, humiliació dels bancs, etc. Tot per no saber a dia d’avui si servirà de res. Per al més important que hauria de servir, que és eliminar la por al nucli dirigent de la Generalitat, és difícil que serveixi.

Per tot això, la confrontació imprescindible per aturar la repressió i eventualment rompre la gàbia no queda més remei que liderar-la des de fora. Des del carrer i des de les institucions lliures com el Consell per la República, per exemple. Dit d’una altra manera, sembla que no només no podem comptar que les nostres institucions ens alliberin, sinó que possiblement caldrà que el poble les alliberi a elles.

S’ha dit molt (massa) que les institucions no han de desobeir per no posar-les en risc. Com si la renúncia a qualsevol desobediència no les hagués portat a aquesta espiral de pèrdua de poder i lideratge. En realitat és al contrari. La manca de capacitat de resistència i confrontació amb l’Estat és un motiu per apostar per la desobediència.

Bàsicament perquè desobeir és una estratègia més reformista que revolucionària. En puritat, la desobediència no aspira a imposar un nou statu quo per la via de fet. El que fa de manera més eficaç que qualsevol altra estratègia és desactivar la por com a instrument de dominació. I desobeir, que té un cost relativament assumible en termes de repressió, almenys serveix per visibilitzar la repressió i evitar normalitzar-la.

La capacitat de resistència i resiliència que ha demostrat l’activisme independentista, amb un peu dins el país i un peu a l’exili, el fan el candidat ideal per a liderar una estratègia que eventualment rescati unes institucions bàsicament segrestades per l’Estat. Un rescat que només es pot produir per desbordament democràtic.

Aprofitem el descans estiuenc per a repensar totes aquestes coses i tornem al setembre amb una nova estratègia que no sigui presonera de cap gàbia. Que no en depengui. Com passa amb les presons, una de les millors maneres de sortir-ne és que algú et vengui a rescatar, perquè des de dins és difícil veure per on es poden saltar les parets.
Informa:ELMON.CAT (1-VII-2021)

94 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: