EL CARRER I PUIGDEMONT, LES DUES GRAN CARTES DE L’INDEPENDENTISME

🔈 Escolta l’editorial de Ramon Serra, editor de radiocatalunya.cat.

El relat bĂ­blic ens diu que SamsĂł tenia una gran força als cabells i que quan els hi van tallar per traĂŻciĂł no va ser capaç de fer res. Aquest relat ens demostra que les persones, els pobles o les entitats tots tenim algun punt fort que quan , per les causes que siguin, no el podem fer servir aleshores perdem molt de poder. I aixĂČ Ă©s exactament el que ha passat al moviment independentista per culpa de l’epidĂšmia. La nostra principal força Ă©s el carrer i, per tant, hem hagut de restar quasi sempre a casa i sortir-ne nomĂ©s de forma testimonial. AixĂ­ que un cop gairebĂ© enterrada la Covid-19 Ă©s hora de tornar a mostrar la nostra gran força, de desplegar la gran cabellera de les manifestacions. De fet, la de l’11 de Setembre en va ser el primer tast.

I s’han multiplicat per commemorar la vaga de l’1-O del 2017. De manera especial hem de destacar-ne especialment els actes fets a Catalunya del Nord, aquesta terra catalana que Espanya va donar gratuĂŻtament a França pel Tractat dels Pirineus del 7 de novembre de 1659. A partir de llavors la persecuciĂł contra el catalĂ  a França ha estat impecable. Tot amb tot, la llengua torna a ressorgir de les cendres i en qualsevol cas mai no s’ha mort el sentiment de catalanitat com es va demostrar durant el referĂšndum de l’octubre del 2017 en amagar les urnes en el seu territori. Cap força espanyola no va ser capaç de descobrir-les. No ho oblidem. I celebrem les nostres victĂČries que tambĂ© en tenim.

Ara al carrer, que Ă©s tant com dir l’ANC com a cap visible d’organitzar manifestacions, se li ha girat feina. CaldrĂ  sortirhi quan faci falta, vigilar la feina dels polĂ­tics i sobretot preparar la defensa continuada , especialment del Parlament el dia que sigui possible declarar la independĂšncia amb tots els ets i uts. SĂ­, perquĂš el mĂ©s difĂ­cil no Ă©s proclamar la independĂšncia, sinĂł mantenir-la. I aixĂČ tĂ© uns costos que nomĂ©s Ă©s poden assumir des del poble . Estem disposats a assumir riscos com es va demostrar l’1-O?

Sabem que els principals partits polĂ­tics no volen pas tirar pel dret i proclamar la independĂšncia de forma unilateral malgrat que Ă©s la tasca que els va encomanar el 52% dels votants en les darreres eleccions. Comprenc que no hi veuen clar i temen les represĂ lies espanyoles. Ja sabem que Espanya no s’estĂ  de romanços a l’hora de defensar la “unidad nacional” al preu que sigui, encara que tingui tot el sistema judicial europeu en contra. En aquest cas seria bo dir la veritat i no fer-nos passar bou per bĂšstia grossa. Un problema prou important seria el del reconeixement internacional de la independĂšncia. AixĂČ ho ha vist clarament Junqueras que advoca per un diĂ leg amb Espanya de forma indefinida. Pensa que aixĂ­ tindrem força davant d’Europa. Ho sento molt per respecte a la seva personalitat i capacitat de lideratge, perĂČ no crec que Europa ens faci cas si no forcem la situaciĂł. Europa nomĂ©s intervindrĂ  si veu que hi ha mullader, si veu que milers de persones defensen al Parlament els polĂ­tics que han decidit fer efectiva la independĂšncia. Es necessitaran milers i milers de voluntaris amb capacitat de resistĂšncia . Aquesta ha de ser la tasca d’ANC. Certament no ha arribat encara aquest dia, perĂČ l’ANC ha de començar a organitzar-ho .Que no ens agafin amb els pixats al ventre.

Mentrestant, cal anar pas a pas. Lluitar per la independĂšncia no ha de ser incompatible amb aconseguir el mĂ xim del govern de Madrid el dia a dia.
D’altra banda tard o d’hora el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg amb tota seguretat decidirĂ  a favor de Puigdemont. Els entesos diuen que pot trigar uns dos anys. Si fa no fa el temps que ha de durar aquest anomenat diĂ leg amb l’Estat, aquest jugar a la puta i a la Ramoneta. És indiscutible que la tornada de Puigdemont ho canviarĂ  tot i que podria encapçalar la llista d’unes noves eleccions que obririen la porta la independĂšncia, sempre que fĂłssim majoria …i que el poble n’assumĂ­s la defensa i sobretot les conseqĂŒĂšncies. Si hem vist que les forces d’ordre pĂșblic no han pogut amb alguns milers de joves amb els botellots sembla que ho tindrien mĂ©s difĂ­cil si tot el nostre poble protegeix de forma organitzada els polĂ­tics d’una segura detenciĂł per part espanyola. Tot plegat costarĂ  suor, llĂ grimes i esperem que no pas sang.

Com es pot veure el panorama s’obre a tot. D’una banda tenim la possibilitat de tornar el carrer quan s’escaigui a les nostres mans i de l’altra la figura de Puigdemont s’engrandeix cada cop mĂ©s. Europa sĂ­ que saben d’ell. Tot fa pensar que ha de ser l’home que faci el pas definitiu. El carrer i Puigdemont sĂłn dues cartes triomfadores. Tot ha d’arribar al seu temps, perĂČ . El pedagog Joan TriadĂș deia que li semblava escaient allĂČ que ho hem de fer-ho entre tots, perĂČ que sobretot s’ha de fer bĂ©. Posem ,doncs, les cartes sobre la taula quan calgui i no precisament la del diĂ leg amb l’Estat.
(7-X-2021)

400 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: