EL CARRER I PUIGDEMONT, LES DUES GRAN CARTES DE L’INDEPENDENTISME

🔈 Escolta l’editorial de Ramon Serra, editor de radiocatalunya.cat.

El relat bíblic ens diu que Samsó tenia una gran força als cabells i que quan els hi van tallar per traïció no va ser capaç de fer res. Aquest relat ens demostra que les persones, els pobles o les entitats tots tenim algun punt fort que quan , per les causes que siguin, no el podem fer servir aleshores perdem molt de poder. I això és exactament el que ha passat al moviment independentista per culpa de l’epidèmia. La nostra principal força és el carrer i, per tant, hem hagut de restar quasi sempre a casa i sortir-ne només de forma testimonial. Així que un cop gairebé enterrada la Covid-19 és hora de tornar a mostrar la nostra gran força, de desplegar la gran cabellera de les manifestacions. De fet, la de l’11 de Setembre en va ser el primer tast.

I s’han multiplicat per commemorar la vaga de l’1-O del 2017. De manera especial hem de destacar-ne especialment els actes fets a Catalunya del Nord, aquesta terra catalana que Espanya va donar gratuïtament a França pel Tractat dels Pirineus del 7 de novembre de 1659. A partir de llavors la persecució contra el català a França ha estat impecable. Tot amb tot, la llengua torna a ressorgir de les cendres i en qualsevol cas mai no s’ha mort el sentiment de catalanitat com es va demostrar durant el referèndum de l’octubre del 2017 en amagar les urnes en el seu territori. Cap força espanyola no va ser capaç de descobrir-les. No ho oblidem. I celebrem les nostres victòries que també en tenim.

Ara al carrer, que és tant com dir l’ANC com a cap visible d’organitzar manifestacions, se li ha girat feina. Caldrà sortirhi quan faci falta, vigilar la feina dels polítics i sobretot preparar la defensa continuada , especialment del Parlament el dia que sigui possible declarar la independència amb tots els ets i uts. Sí, perquè el més difícil no és proclamar la independència, sinó mantenir-la. I això té uns costos que només és poden assumir des del poble . Estem disposats a assumir riscos com es va demostrar l’1-O?

Sabem que els principals partits polítics no volen pas tirar pel dret i proclamar la independència de forma unilateral malgrat que és la tasca que els va encomanar el 52% dels votants en les darreres eleccions. Comprenc que no hi veuen clar i temen les represàlies espanyoles. Ja sabem que Espanya no s’està de romanços a l’hora de defensar la “unidad nacional” al preu que sigui, encara que tingui tot el sistema judicial europeu en contra. En aquest cas seria bo dir la veritat i no fer-nos passar bou per bèstia grossa. Un problema prou important seria el del reconeixement internacional de la independència. Això ho ha vist clarament Junqueras que advoca per un diàleg amb Espanya de forma indefinida. Pensa que així tindrem força davant d’Europa. Ho sento molt per respecte a la seva personalitat i capacitat de lideratge, però no crec que Europa ens faci cas si no forcem la situació. Europa només intervindrà si veu que hi ha mullader, si veu que milers de persones defensen al Parlament els polítics que han decidit fer efectiva la independència. Es necessitaran milers i milers de voluntaris amb capacitat de resistència . Aquesta ha de ser la tasca d’ANC. Certament no ha arribat encara aquest dia, però l’ANC ha de començar a organitzar-ho .Que no ens agafin amb els pixats al ventre.

Mentrestant, cal anar pas a pas. Lluitar per la independència no ha de ser incompatible amb aconseguir el màxim del govern de Madrid el dia a dia.
D’altra banda tard o d’hora el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg amb tota seguretat decidirà a favor de Puigdemont. Els entesos diuen que pot trigar uns dos anys. Si fa no fa el temps que ha de durar aquest anomenat diàleg amb l’Estat, aquest jugar a la puta i a la Ramoneta. És indiscutible que la tornada de Puigdemont ho canviarà tot i que podria encapçalar la llista d’unes noves eleccions que obririen la porta la independència, sempre que fóssim majoria …i que el poble n’assumís la defensa i sobretot les conseqüències. Si hem vist que les forces d’ordre públic no han pogut amb alguns milers de joves amb els botellots sembla que ho tindrien més difícil si tot el nostre poble protegeix de forma organitzada els polítics d’una segura detenció per part espanyola. Tot plegat costarà suor, llàgrimes i esperem que no pas sang.

Com es pot veure el panorama s’obre a tot. D’una banda tenim la possibilitat de tornar el carrer quan s’escaigui a les nostres mans i de l’altra la figura de Puigdemont s’engrandeix cada cop més. Europa sí que saben d’ell. Tot fa pensar que ha de ser l’home que faci el pas definitiu. El carrer i Puigdemont són dues cartes triomfadores. Tot ha d’arribar al seu temps, però . El pedagog Joan Triadú deia que li semblava escaient allò que ho hem de fer-ho entre tots, però que sobretot s’ha de fer bé. Posem ,doncs, les cartes sobre la taula quan calgui i no precisament la del diàleg amb l’Estat.
(7-X-2021)

95 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: