EL CAS PAU JUVILLÀ: CAP PARTIT NO TÉ UN PLA PER SALVAR ELS DIPUTATS DE LES URPES JUDICIALS ESPANYOLES

“Pau Juvillà: cal una gran idea i cal un propòsit”.

Si no passa res és perquè ningú no té cap propòsit.
( VICENT PARTAL )
La inhabilitació de Pau Juvillà, diputat de la CUP i secretari de la mesa del Parlament de Catalunya, no pot ser més ridícula, més histriònica. El condemnen per haver mantingut un símbol no partidista en una dependència pública, amb l’excusa que hi havia eleccions. Però resulta que ni ell ni el seu partit no s’hi presentaven, a aquelles eleccions, amb la qual cosa ja m’explicaràs com podia traure profit de la seua actitud. El desficaci és enorme i no enganya sinó aquells que volen ser enganyats.

Però ara el problema el té el parlament. La majoria independentista i la presidenta Borràs han posat una barrera temporal. Diuen que Juvillà continuarà essent diputat mentre la sentència no siga ferma. Però i després? Quina mena de defensa dels drets del parlament i dels drets dels parlamentaris és aquesta, limitada en el temps? Tots sabem que la sentència serà ferma un dia perquè el procediment judicial és viciat d’origen: és un procés polític, res més que això. I té un objectiu que és apartar Pau Juvillà. I per això ho torne a preguntar: quan la sentència siga ferma, els votants de la demarcació de Lleida, i tots plegats, perdran un gran diputat i ja està?

I després? Que potser acceptarem també la caiguda de Lluís Puig, com alguns demanen, perquè és un exiliat? O la d’Eulàlia Reguant? O les de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó? O, en un altre nivell, la dels consellers Gonzàlez Cambray, Torrent i Garriga? I la de Laura Borràs mateix? I aleshores, escolteu, per a què caram votem? I per a què caram tenim un parlament?

Perquè la realitat és que, per una banda, tenim un parlament que fa lleis legalment i constitucionalment en el marc espanyol, però resulta que són lleis que es poden desobeir –i el cas de Canet, amb un tribunal menor trepitjant una llei, la d’educació, avalada pel Tribunal Constitucional espanyol, és ben paradigmàtic. Ah!, però, per una altra banda, tenim un parlament on qualsevol diputat, a condició que siga independentista, pot ser expulsat de l’escó qualsevol dia amb l’excusa més peregrina i exòtica. I contra això es veu que no hi ha defensa possible. Ni desobediència.

La situació és absurda. Tan absurda com intolerable. I no sé si cal recordar que ja és la segona legislatura seguida en què el vot popular s’altera una vegada i una altra, sistemàticament i fins al punt que no són els electors que trien president sinó els jutges. Però, com es pot consentir tot plegat?

A parer meu, hi ha dues raons que expliquen que es consentesca aquesta misèria política en què ens movem. La primera és que ningú no té cap pla. Ningú, vull dir d’ERC, Junts ni la CUP. Ningú no té al cap res viable per a enfrontar-se políticament avui mateix a l’ofensiva espanyola en defensa del parlament i els seus drets.

Però això no passa perquè sí –no cal que ens enganyem, tampoc–, sinó que passa perquè ningú no té cap propòsit. El setembre del 2017 la consellera Clara Ponsatí va fer servir l’avocació per a dirigir les escoles un cap de setmana, en una clara acció de desobediència. I ho va fer exactament perquè hi havia un pla i un propòsit: fer el referèndum d’autodeterminació i proclamar la independència tres dies després. Però ara? Ara quin propòsit hi ha? Quin propòsit té el govern d’Esquerra Republicana i Junts? Quin propòsit té la CUP? Quin propòsit tenen els nostres polítics en general? Quin pla han de desplegar aquests tres partits si no creuen que la situació canvie ràpidament. Si no creuen que la llibertat l’aconseguirem d’una manera tan clara i immediata que les amenaces de la justícia espanyola deixaran de tenir efecte perquè deixaran de tenir cap valor jurídic al nostre país? Aquest, i no cap altre, és el problema. I és això que reclama, que ens reclama, solucions.
Informa:VILAWEB.CAT (15-XII-2021)

215 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: