EL CAS TORRA: UNA PERSECUCIÓ DE MANUAL

“El cas Torra: una persecució de manual”.
(JOSÉ ANTICH )

L’absència del president Quim Torra al judici que s’ha celebrat aquest dijous a la Ciutat de la Justícia, on se’l jutjava per segona vegada per no haver retirat de manera permanent i fora del període electoral la pancarta de suport als presos polítics que penjava del balcó del Palau de la Generalitat, servirà tan sols per remarcar la parcialitat dels tribunals espanyols. Perquè la petició fiscal de 20 mesos d’inhabilitació i 30.000 euros de multa es va mantenir i el judici es va celebrar en la seva absència. Però, malgrat tot, no hi ha acte de protesta ni erm ni petit, ni iniciativa política exagerada, per més que pugui molestar, si del que es tracta és de denunciar una manera de fer que només s’explica pel fet que es vol perseguir un president de la Generalitat, que va ser inhabilitat per no despenjar una pancarta. Una pancarta!

El corró judicial no es detindrà per l’absència del president Torra i, mentrestant, només es pot constatar que la repressió tampoc no s’atura i que la plantilla d’anar cas a cas aplicant condemnes que deixin fora de la vida política catalana com més actors millor és una constant que no modifica ni el pas del temps, ni una política de menor confrontació amb l’estat espanyol com l’actual. L’independentisme s’ha acostumat a anar davant de les portes dels tribunals de justícia amb aquella normalitat de qui compleix una rutina, perquè la pena que al final el tribunal li imposarà serà significativa. És cert que el Tribunal Constitucional s’ha mostrat dividit en algunes de les seves últimes sentències, sobretot en aquelles que un dia o un altre els tribunals europeus hauran d’analitzar, i, de segur, desautoritzar. Però les majories dels que han liderat la repressió judicial continuen sent molt àmplies.

Tot això es produeix en un moment en què a la permanent repressió s’hi ha sumat una percepció en amplis sectors de l’independentisme que l’absència d’estratègia ha col·locat el moviment en un atzucac. Aquest dijous, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat ha certificat una diferència de gairebé quinze punts entre els partidaris de la independència (38,8%) i els contraris (53,5%). No és una diferència menor, encara que és cert que la pregunta no és exactament sobre quina seria la posició dels enquestats en un referèndum d’autodeterminació, sinó sobre si volen que Catalunya sigui un estat independent o no. Sigui com sigui, s’ha perdut molta pistonada i aquelles petites victòries o el gairebé empat tècnic del mes de maig passat, on només hi havia una diferència d’una mica més de tres punts, han obert ara una forquilla molt significativa.

És obvi que hi ha diverses raons, potser la més important és que no s’entreveu en l’horitzó una situació similar a la que la política catalana va viure l’any 2017. També el cansament i la falta d’estratègia, que desemboca, per exemple, en el fet que tots els partits independentistes tinguin fugues al seu electorat en suport que Catalunya sigui un estat independent. Així, a Junts en són partidaris el 93,2%; a la CUP, el 85,7% i a Esquerra, el 82,1%, percentatges allunyats dels de fa uns quants anys. El que roman invariable és l’ampli suport de la societat catalana a un referèndum d’autodeterminació, que continua sent del 72,6%, amb una oposició de tan sols el 19,1% del cos electoral català. Hi continua havent en això un lloc de trobada molt ampli de la societat catalana, encara que l’1 d’octubre de 2017 ja es fes un referèndum que va ser objecte de la violenta repressió de l’estat espanyol.
Informa:ELNACIONAL.CAT (18-3-2022)

92 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: