EL CAS VILLAREJO DEMOSTRA QUE LA REPRESSIÓ CONTRA CATALANS I BASCOS, ENEMICS DE L’ESTAT, NO TÉ LÍMITS

“Villarejo i el col·lapse estatal”.
( GONZALO BOYE )

El judici que s’està celebrant contra l’excomissari José Villarejo i d’altres algun dia serà analitzat amb una perspectiva més àmplia i es considerarà un punt d’inflexió sobre el deteriorament sistèmic pel qual fa anys que s’enfonsa Espanya i això perquè no es tracta tant del que diu o deixa de dir Villarejo, sinó del que realment s’està jutjant, que no crec que siguin tant les seves accions com el que representen, encara que ningú no estigui disposat a admetre-ho. M’explicaré.

A cap país del nostre entorn no veurem un judici d’aquestes característiques. Soc dels que creuen que a tots els països hi ha aparells i dinàmiques tèrboles o poc confessables, però mai no les veurem en un judici d’aquestes característiques, perquè les confrontacions entre membres i sectors dels diferents grups que componen el que es pot denominar deep state de qualsevol país seriós es resolen de manera molt diferent. No dic que es resolguin més bé o més malament, però, sens dubte, no en una sala de judici.

En qualsevol cas, i en vista de tot el que s’està dient en aquest procediment, hi deu haver força serveis secrets estrangers que es deuen estar fregant les mans mentre segueixen el judici perquè s’hi estan posant en evidència moltes dades que, evidentment, no només afecten la seguretat de l’Estat, sinó, també, la credibilitat internacional i la dinàmica operativa que guien les accions de la intel·ligència espanyola en diversos països. Actuacions al Marroc, a Síria, a diversos països d’Europa, l’Àfrica, Llatinoamèrica o l’Orient Mitjà, etc., etc., etc., que, sens dubte, interessen als serveis estrangers.

Dit això, és evident que de tot el que diu Villarejo hi ha una part que és certa, una altra que no ho és del tot i, finalment, una altra que no ho és. El problema, el de Villarejo, és la complexitat de poder distingir en quina de les categories s’ha d’incloure cada una de les seves manifestacions i, per a això, el millor seria que, una vegada per sempre, l’excomissari aporti les proves que tingui dels temes que, realment, són certs.

I és que Villarejo no només s’enfronta a un tribunal, sinó, també, a l’erràtica estratègia que ha seguit al llarg d’aquests anys i a una hàbil campanya d’instal·lació d’un relat molt concret segons el qual “el que diu Villarejo és irrellevant perquè no és cert” o “Villarejo menteix, no se li ha de fer cas”. Aquestes semblen ser les consignes dirigides a molts mitjans que, de forma molt sistemàtica, tendeixen a desqualificar qualsevol cosa que digui l’excomissari.

En el cas de Villarejo les coses no són ni blanques ni negres, les persones no són ni bones ni dolentes. Es tracta d’un procés tan policromàtic que pretendre veure-ho d’una o una altra manera no és més que manipular la realitat, no voler veure-la o, simplement, provar d’ocultar l’autèntica dimensió de tot el que està explicant.

Absolutament res del que fa dies que declara Villarejo no pot ser descartat o assumit, sinó que ha de ser una base sobre la qual exigir-li proves i servir per obrir les investigacions corresponents

Per això, els qui pretenen fer-nos creure que tot el que diu Villarejo és mentida haurien de tenir present, per exemple, que va ser ell qui va començar l’atac contra l’emèrit (o va revelar part dels seus draps bruts). El resultat el coneixem tots i la realitat li ha donat la raó.

Igualment, els qui pretenen fer-nos creure que tot el que diu Villarejo és cert haurien de tenir present, per exemple, que al seu dia va dir que alguns magistrats del Suprem havien format part del Tribunal d’Ordre Públic (el temut TOP) i això no va ser així.

En resum, res, absolutament res del que fa dies que declara no pot ser, ab initio, descartat o assumit, sinó que ha de ser una base sobre la qual, primer, exigir-li proves i, segon, servir per obrir les corresponents investigacions… caigui qui caigui.

Com ja he dit i a risc de resultar reiteratiu, molts mitjans de comunicació, seguint el que sembla ser un relat ben distribuït i en curs d’instal·lar-se, pretenen fer-nos creure que tot, absolutament tot, és una ideació de Villarejo. I això no és així, però no implica que tot sigui cert.

Sobre alguns temes és clar que sap coses molt rellevants, de fet, està bastant documentat que va participar, en certa mesura, en una sèrie d’operacions o accions il·legals i encobertes que, en uns casos, s’han judicialitzat i, en d’altres, s’han ocultat, però, en tot cas, són rellevants per la quantitat de vides que s’han vist afectades per aquest tipus de dinàmiques.

No tinc cap dubte de la implicació de Villarejo i del seu arxienemic, un altre comissari de policia que alguns presenten com un heroi sense ser-ho, en la denominada Operació Catalunya, i seria de gran utilitat que, una vegada per sempre, aporti proves de què, com i qui la van dur a terme, però, sobretot, per compte de qui es van fer aquestes actuacions tan il·lícites. El mateix s’aplica a altres casos als quals ha anat fent menció aquests dies.

Villarejo, que sap el que fan les clavegueres de l’Estat, ha deixat al descobert que en la repressió contra els enemics de l’Estat, bascos i catalans inclosos, no hi ha hagut límits

També seria d’interès que aportés les proves sobre alguns temes que ha esmentat i esquitxen personatges molt importants i rellevants de l’escena política i judicial espanyola, perquè, almenys, tots siguem conscients de les peculiaritats morals dels qui manen tant a Espanya.

Per exemple, seria molt important saber, però sobretot provar, si en la lluita contra ETA l’Estat es va nodrir de fons procedents d’activitats criminals, també si les va permetre i va encobrir. Igualment, caldria saber en quines altres situacions aquesta ha estat la dinàmica de finançament i gestació de les operacions del deep state en contra dels “enemics de l’Estat”.

També seria important conèixer com i en quins casos, s’han elaborat, expressament, dossiers, informes i atestats que han servit per incriminar persones a les quals interessava enfangar, posar una trampa o simplement treure de circulació per la via de criminalitzar-los. De les seves paraules es desprèn que fa dècades que estem sotmesos a aquest tipus d’actuacions. Quantes vides s’han vist arruïnades per aquestes dinàmiques criminals?

D’aquest tipus de dinàmiques en sé molt, perquè ja em van costar 8 anys de presó, com, davant de testimonis, se m’ha reconegut i, ara, em continuen amargant la vida partint d’aquest tipus d’actuacions il·legals, concertades i gestades des de les catacumbes de l’Estat amb els diners de tots nosaltres.

De tota manera, juntament amb provar les que són certes ―que això correspon a Villarejo―, a l’Estat li correspon posar tots els mitjans disponibles per aclarir aquelles que no ho són, és a dir: si s’afirma que en determinats temes Villarejo menteix, llavors hauria de ser prioritari, per a l’Estat, demostrar aquesta falsedat i, en aquesta línia, no hi ha res millor que l’absoluta transparència.

Després de les declaracions de l’excomissari, no tinc cap dubte que l’excusa dels “secrets d’estat” és excessivament feble com a parapet per no investigar temes que, si arribessin a ser certs, serien de tal gravetat que el més intel·ligent és aclarir els dubtes i demostrar que no són certs.

En qualsevol cas, es decideixi el que es decideixi, sobre la millor manera d’abordar els temes declarats per l’excomissari, el que és innegable és que Villarejo, que sap el que fan les clavegueres de l’Estat, ha deixat al descobert que en la repressió contra els enemics de l’Estat, bascos i catalans inclosos, no hi ha hagut límits i, davant això, no s’hi pot posar terra sinó llum, perquè els estats democràtics no poden viure en el dubte permanent, sinó en la certesa necessària, sigui quina sigui.
Informa:ELNACIONAL.CAT (14-1-2022)

132 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: