“De mica en mica es buida la pica”
( DAVID VALLS )
Aquest és un article sobre microsociolingüística. Què us sembla la paraula? Va d’un poble de l’interior de Catalunya, per bé, que podria ser aquest o segurament qualsevol altre. Un poble de 1.000 habitants que jo he conegut pràcticament tot –diguem-ne un 98%– catalanoparlant.
Aquests darrers anys, posem del 2.000 ençà, hi ha vingut a viure gent de tot arreu. Principalment marroquins en un inici, però més endavant ucraïnesos i dominicans, principalment.
El poble és petit, però hi ha unes quantes botigues. La llengua d’ús social en aquestes botigues sempre ha estat la catalana, però la composició social del poble ha anat canviant. De cop i volta hi ha tres botigues regentades per dominicans que la llengua dins de la botiga ha passat a ser la castellana. La gent del poble s’han llançat en massa a parlar el castellà, com si els anés la vida. He quedat sorprès, perquè hi ha gent que no havia sentit parlar mai el castellà i fins i tot dubtava que el sabessin gaire, però se’n surten més que bé. Gent de Vox, PP i Ciutadans hauríeu de venir a veure com es parla el castellà, aquí!

Tots aquests dominicans entenen el català perfectament, però no el parlen. No el parlen perquè els catalanoparlants del poble no els el deixen parlar, així de simple! No hem aconseguit revertir, després d’anys i anys de polítiques lingüístiques, que els catalanoparlants no abandonin el català davant d’una persona que viu aquí, però que no el parla.
Això no és tot, perquè també tenim l’efecte contrari. A les botigues on es parla el català, les quatre restants del poble, quan hi entra un client dominicà, ucraïnès o marroquí, el català també desapareix, perquè el dependent o l’amo canvien al castellà, no fos que no ens entenguéssim i perdéssim la venda. I per acabar, ara fa poc, han obert una bugaderia amb un cartell ben gros en castellà.

Però encara n’hi ha més! Fa pocs anys a l’església en va marxar l’últim capellà catalanoparlant. Ja sabem que anem curts de vocacions. L’orde dels Mercedaris hi ha enviat un capellà que cal dir que el pobre fa el que pot amb el català, però no se’n surt gaire bé. Ja llegeix la Bíblia en català, però els sermons els fa en castellà, que és la seva llengua. Cal dir que l’orde dels Mercedaris és una orde catalana, malgrat que la majoria dels seus capellans siguin tots castellanoparlants i que no facin pràcticament res en català. Només cal entrar a l’església de la Mercè, a Barcelona, per veure que des d’un punt de vista lingüístic encara no han acabat de fer la transició del tot.
I és culpa dels marroquins, ucraïnesos o dominicans? Doncs no! Ells han vingut a buscar una vida millor, hi tenen tot el dret. Jo hauria fet el mateix, però som nosaltres que no els permetem integrar-los per culpa dels nostres perjudicis lingüístics, uns perjudicis que ja comencen a fer pudor! A més, ells, són una oportunitat única que tenim i que potser ja hem perdut per a poder acabar de normalitzar el català. Què fan un ucraïnès, un marroquí i un dominicà quan es troben? I, no, no és cap acudit! Doncs es parlen en castellà! Perquè per bé que el dominicà ja ve amb el castellà incorporat, els altres dos, no. Si els haguéssim parlat sempre en català, quan es trobessin farien servir el català com a llengua franca i això, de pas, generaria inèrcies i necessitats en el mercat laboral i de consum, també. Recordeu l’anunci del Som 6 milions? Ara tenim el Som 7,5 milions de fotuts –perdó de futurs–, i aquest milió i mig de nouvinguts no els hem integrat en català, sinó que ho hem fet en castellà, majoritàriament. I això és moltíssima gent! No hi ha res com anar tirant pedres sobre la mateixa teulada.

I de tot plegat, anar passant i anar fent, que això és molt català. Com sempre. Ningú diu res i el castellà va avançant fins als últims poblets de la Catalunya interior. I el català va reculant i de mica en mica es buida la pica. És més, pot ser que amb el repoblament d’alguns pobles petits, aviat en trobem on no hi hagi ningú que hi parli el català.
Informa:RACOCATALA:CAT (12-5-2021)