EL CATALÀ A LA UCI (5): FRANÇA I ESPANYA: DOS ESTATS LINGÜICIDES QUE VOLEN ACABAR AMB LA 13ª LLENGUA EUROPEA

🔈 Escolta l’editorial de Ramon Serra, editor de radiocatalunya.cat.

Moltes vegades ens diuen als catalans que la nostra llengua és petita, que és poc important. Però això no és veritat. Una llengua a l’abast de més de deu milions d’habitants no és una llengua minoritària, sinó una llengua minoritzada, que és molt diferent. Nosaltres som com el pernil que es posa a un entrepà, perquè per la part de sobre se’ns cruspeix França i per la part inferior Espanya. Ja ho deia el filòsof Voltaire quan afirmava que “Catalunya podria viure per si sola, però no França i Espanya sense ella”. Vet aquí la qüestió.

Que el català no és una llengua petita ho demostra el fet que si Catalunya fos independent seria la tretzena llengua més parlada de la Unió Europea de les vint-i-quatre que en són oficials. Ara sense un Estat a favor–Andorra és un cas a part, però no té potència ni és dins de la Unió Europea –i, per tant, pràcticament no existim. Països d’una densitat demogràfica semblant a la nostra com Dinamarca comencen a tenir problemes amb l’anglès, però la vida ordinària es fa amb danès. Ningú no té problemes de llengua en el dia a dia, a l’hora d’anar a comprar el pa, de parlar amb els policies, dirigir-se a l’hospital o fer cap a un judici. Qualsevol de vosaltres que compari amb la situació que vivim aquí.

A més d’estar dividit per dos Estats, el català és regulat de diferent forma al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja de Ponent. Quan el rei Jaume I va morir va repartir el territori entre els seus fills. D’aquesta manera mai els Països Catalans no hem tingut una unitat política, circumstància que encara fa més difícil accions conjuntes. Tot amb tot, la independència de la Catalunya espanyola segur que hi augmentaria l’ús del català a la resta de terres de la nostra parla.

Hem tingut, doncs, la mala sort d’estar ubicats geogràficament entre els dos Estats més lingüicides de l’Europa occidental. Les persecucions contra el català comencen ja el 1482 quan el tribunal de la Inquisició va fer cremar la Bíblia valenciana. A partit d’aquí els atacs han estat constants i, pel que es veu, encara continuen. Ja sabem què va passar, per exemple, amb Felipe IV i Felipe V que volien acabar amb el català de totes totes, amb “que se note el efecto sin que se note el cuidado”.Ens van enviar fins i tot capellans que només confessaven en castellà a uns feligresos que no n’entenien ni un borrall. Aleshores em pregunto: Hauran anat a l’infern aquests catalans cristians? Potser són als llimbs? Alguns encara es pensen que Deu parla en castellà.

Per la seva part Catalunya del Nord–que va passar a França pel Tractat del Pirineus del 1659- encara va rebre més. El rei Luís XIV en va prohibir tot ús públic, especialment a les escoles. Qualsevol alumne que deia alguna catalana rebia un cop de regle. El que no sé és si podien anar al lavabo. Potser el senyor Casado ens ho podria confirmar perquè es veu que es sap molt de tot això.

La introducció de l’ensenyament amb caire general durant Carles III també va ser un altre cop fort per al català. Tot estava prohibit i al llarg de totes les dècades i segles s’ha marginat de la vida pública i fins i tot durant molt temps es va prohibir aprendre el catecisme en català. Només es va respirar un mica durant la Mancomunitat i després durant la II República. Amb l’arribada del franquisme les prohibicions anaven acompanyades del terror. Els “nacionales” només entrar a Barcelona van ordenar cremar tots els llibres en català en una gran foguera a la plaça de Catalunya i després van profanar la casa de Pompeu Fabra a Badalona. Fa poc vaig sentit explicar per televisió una “anècdota” d’un senyor que quequejava per un ensurt que havia tingut de petit pocs dies després d’acabada la guerra . Resulta que va veure com un militar demanava una adreça d’un carrer a un ciutadà de l’Hospitalet. Aquest li va contestar en català i sense pensar-s’ho gens li va disparar un tret al cap i el va matar .Naturalment això va ser un cas extrem, però parlar en català més enllà de l’àmbit familiar podia i era perillós. Recordo que a Jordi Carbonell, una gran activista, el van enviar a un psiquiatre perquè va parlar en català a un policia.

Amb l’arribada de la democràcia semblava que la situació podia canviar. En efecte, el català tornà a l’Administració catalana, a les escoles i als mitjans de comunicació. En va posar especial èmfasi en l’escola i finalment s’arribà a l’acord d’implantar-hi la immersió lingüística. Una situació difícil d’encaixar amb la legalitat espanyola, perquè la Constitució declara que tots els espanyols tenen el deure de saber el castellà i no pas les altres llengües que en són cooficials. Però el Tribunal Constitucional ho va avalar .Eren uns altres temps perquè a partir del 2000 amb el triomf del PP ja es va encarregar de posar-hi jutges de la seva causa. A partir d’aquí han vingut totes les destralades. La més important és que va carregar l’Estatut del 2006, especialment en l’article que deia que el català era l’idioma “preferent” de l’Administració catalana. Ni “preferent” ni romanços. D’aquesta manera la llengua quedava trinxada, perquè en teoria com a molt se l’equiparava al castellà quan tots sabem la situació d’inferioritat del català causada al llarg dels segles sobretot per l’Estat espanyol.
Espanya no ens envia ara els militars, però sí les togues que al capdavall aconsegueixen el mateix : residualitzar la llengua. Els vergonyosos successos que hem viscut darrerament, especialment el de l’escola de Canet ens demostren que el “a por ellos” arriba també a la llengua, el nervi del país, l’anima de Catalunya .Preparem-nos, perquè aviat el castell​à arribarà als 50% a les escoles. És el preu que hem de pagar per ser un país ocupat .I encara que sigui un mantra molt repetit cal tenir-hi molt clar: un dia més amb Espanya, un dia menys de vida.
Informa:

528 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: