EL CATALÀ A LA UCI( i 8):EL CATALÀ DEPÈN DE TOTS NOSALTRES SI LES CIRCUMSTÀNCIES ENS AJUDEN

🔈 Editorial Ramon Serra. Editor de Ràdio Catalunya

Acabo avui el serial sobre el català a la UCI. Acabo els meus articles sobre aquest tema, però la llengua continua a la UCI i no sabem pas com en sortirà. La idea central de tots aquests escrits ha estat demostrar que la falta d’un Estat com cal i la divisió territorial de la nostra llengua en quatre Estats diferents ens ha situat en un cul de sac. Tot això ben amanit amb la gran immigració que hem rebut en les últims anys i que ha fet que els catalanoparlants siguem ja una minoria en tots els nostres dominis. I què us haig de dir de les noves formes d’oci, les plataformes digitals, internet, videojocs, etcètera que encara ens han residualitzat una mica més .

Curiosament mai el català no havia tingut tants mitjans al seu abast. És llengua oficial única a Andorra i cooficial al País Valencià i les Balears. Però també es pot estudiar a les escoles, amb diferents graus, a la Franja de Ponent, Catalunya del Nord i l’Alguer. A més a més, disposa de televisions, ràdios i diaris prou potents. O sigui que mai no havia estat tan protegit i per contrast tan minoritzat, tan malparlat i poc necessari en la vida laboral i social. No em direu que n’hi ha per llogar-hi cadires ¡

Les llengües s’imposen en un territori per la força del poder públic i/o per la demografia. Israel, per exemple, no té gaire demografia pròpia però té un Estat molt poderós per imposar les seves lleis, mentre que Palestina fa sentir la seva veu perquè té molta demografia, encara que amb poc poder polític. Crec que en el nostre cas ens convé emmirallar-nos amb Israel en el sentit de tenir poder i no pas en sentit militar perquè això és impossible. D’aquí ve que necessitem la força d’un Estat, però degut a les mancances actuals són els governs autonòmics els qui han de marcar el camí , especialment la Generalitat de Catalunya.

Massa temps s’ha viscut d’anar tirant de la rifeta. La Generalitat ens va encolomar l’eslògan “el català depèn de tu” quan ha tingut una gran deixadesa en aquells sectors en els quals té competència: ensenyament, mitjans de comunicació, administració, codi de Consum i llei del Cinema, com a elements essencials. Hauria estat més just dir” el català també depèn de tu”. És indiscutible que els parlants d’una llengua són els qui l’han de mantenir viva. Una llengua és viva quan es parlada per tothom i a totes les circumstàncies dins del seu domini. O sigui que sigui obligatòria i necessària. O sigui que es necessiten uns condicionants que ara mateix no es donen en el nostre cas.

Des de fa gairebé quaranta anys que sento dir i llegir que tothom ha de parlar el català sempre i en totes les circumstàncies. Un mantra molt bonic, però totalment irrealitzable per a la majoria de la població en la justícia, per exemple en la sanitat, forces d’ordre públic, administració espanyola i especialment en el sector laboral. El català es necessita ben poc en el món del treball. Vet aquí el nus del problema. El català pràcticament no és una llengua necessària. Aleshores és absurd deixar-ne l’ús a mans sobretot dels parlants quan els poders públics no han pogut o no han volgut facilitar-ne les condicions .

D’altra banda els catalans tenim el complex de Paulov. És fàcil d’explicar. Aquest científic rus ho va comprovar amb uns gossos. A l’hora de menjar els tocava una campaneta .I si quan no n’era l’hora tornava a tocar la campaneta els gossos ensalivaven les glàndules de tornar a tenir gana perquè associaven la campaneta amb el menjar. Als catalans ens passa el mateix, perquè després de tants anys de repressió cada cop que ens parlen en castellà automàticament les nostres glàndules ens duen a respondre en aquesta llengua. Aquest complex no és fàcil de superar-lo perquè encara vivim en una època d’anormalitat. Som orfes perquè no tenim un Estat i les persones orfes és difícil que actuïn amb normalitat. Per tant, gairebé és impossible reaccionar com un parlant de llengües majoritàries que mai no han tingut aquest problema.

Aleshores convé prendre’ n consciència i superar-lo poc a poc. Per exemple: saludar a tothom en català, intercanviar paraules catalanes en un conversa habitual en castellà, respondre amb una salutació per telèfon i no amb sí, no baixar del ruc en uns grans magatzems o supermercats…En fi, hi ha multitud d’ocasions per incrementar-ne l’ús sense necessitat de ser uns herois o un màrtir. En una situació de Sodoma i Gomorra lingüística com la nostra no calen certificats de virginitat. A poc a poc i bona lletra i sense sentiments de culpabilitat quan no podem o no som capaços de fer-ne ús per les causes que siguin. No cal caure en neurosis. La salut mental és molt important.
I una recomanació final: agrupem-nos, fem sentir la nostra veu sobretot de forma col·lectiva. Com la metàfora de la mata de jonc, tots junts som invencibles i per separat , un per un, som fàcilment vençuts. Per tant cal participar en campanyes o si més no ser membres d’entitats com la Plataforma per la Llengua o/i Òmnium Cultural. No cal dir que tots plegats hem de consumir al màxim possible productes de tota mena en català. També hem de collar especialment els ajuntaments indepes per tal que quan signin contractes pel cap baix hi hagi una còpia en català i que naturalment també es decantin pels productes etiquetats en la nostra llengua.

El futur, doncs, està a les nostres mans si les condicions ens son més favorables. Nosaltres també podem fer-hi alguna cosa, especialment si alguna vegada aconseguim la independència. Mentrestant, la llengua continua a la UCI. Vol dir que la situació es delicada. Però de la UCI se’n pot sortir amb un tractament adequat i si nosaltres hi posem de la nostra part. Això vol dir treballar i no perdre mai l’esperança, perquè sense esperança no es pot pas viure.

251 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: